Blog d´en Toni Ferran

Objecció fiscal, encara

Com en el títol del vodevil dels anys 30, «La reina ha relliscat!»

Al post anterior, deia que la Muriel Casals era economista i socialista utòpica. O ho havia estat, de socialista; perquè de utòpica, és indubtable que ho és. D’economista, en canvi, no hi ha dubte que ho segueix sent, però cal dir que n’ensenya a la universitat, aquesta campana de vidre on les atmosferes sempre fan allò que se’ls diu, en condicions de laboratori.

Perquè la realitat, fa el què vol. I la veritat és que l’estructuració de contribuents i d’impostos ha canviat radicalment, en aquests cent deu anys i escaig que han passat des del «tancament de caixes» del Dr. Robert.

En aquella època, pagaven «utilitats» (impost sobre rendiments empresarials) i la «cèdula» (un impost personal). Vindrien a ser els equivalents dels actuals impost de societats i IRPF, respectivament, amb diferències notables. L’IVA, en canvi, no existia. I –aquí està la mare dels ous- tampoc existien les retencions fiscals.

Les retencions fiscals fan que la majoria de declaracions d’IRPF resultin negatives; Hisenda torna al contribuent els diners que ha rebut de més, per les que li han anant descomptant al contribuent dels seus ingressos, durant tot l’any. És a dir, que qui ingressa no és qui paga; al retenidor (qui està obligat a ingressar les retencions a Hisenda), les opinions polítiques del contribuent (el subjecte de la retenció, com a acompte del seu IRPF) li importen més aviat poc. Almenys, no prou com per arriscar-se a la represàlia per quedar-se uns diners que no són seus. Si la gran massa d’assalariats decideix no presentar la declaració d’IRPF o presentar-la amb objeccions fiscals, Hisenda té el problema resolt no fent res.

I l’IVA? Doncs ve a ser com les retencions. L’ingressen les empreses, però el paguen els consumidors finals. Un cop més, resulta poc raonable pensar que qui està obligat a ingressar es jugarà res, per no lliurar a Hisenda un diner que tampoc és seu –fora dels casos de les factures impagades.

Queda l’impost de societats. Al final del XIX, botigues i indústries eren a Catalunya, majoritàriament, empreses individuals o familiars, regentades pels propis interessats. Avui, moltes –i especialment les grans empreses- estan regentades per directius professionals, que han de respondre davant els seus consells d’administració. És a dir, que tenen la resposabilitat d’ingressar a Hisenda uns diners que no són seus, sinó dels socis de la empresa.

El denominador comú de tots aquests impostos és, doncs, que qui està obligat a ingressar el seu import, mai el paga amb els seus diners. Els contribuents als qui l’IRPF els surt a pagar, o els empresaris individuals i societats unipersonals, son relativament pocs. Econòmicament poc mal li faran a Hisenda, si deixen de pagar, i el seu particular “tancament de caixes” no col·lapsaria l’Agència Tributària ni de bon tros: ergo, clatellada garantida.

La “revolucionària idea” estaria molt bé si fos factible, però té un petit defecte: no ser-ho. No pot tenir altre efecte pràctic que alegrar el cos una estona al sector més desnerit econòmicament del independentisme, amb un irrisori exercici d’onanisme intel·lectual. Si algú es pensava que al cap de més de cent deu anys, Hisenda encara seguiria mamant-se el dit, que s’ho faci mirar!

Com deia al post anterior: posats a fer-ne una de grossa, més val que la fem bé.