Blog d´en Toni Ferran

Objecció fiscal

No és tan fàcil de fer com de dir, ai las!

La objecció de consciència era el motiu que adduïen aquells que discrepaven de les solucions militars, per no anar a fer el servei militar obligatori. Ara, això ja no cal, perquè ha deixat de ser-ho, d’obligatori: els soldats de lleva han estat substituïts per soldats professionals, assalariats.

Amb la democràcia, el dret a adduir objecció de consciència contra el servei militar es va regular. Quan jo vaig fer la “mili”, l’any 1968, la cosa era força pitjor. A la caserna on feia el soldat, hi havia un xicot –que havia participat a la caputxinada, segons deia- tancat al calabós per objecció de consciència, per no voler jurar bandera. Val a dir que jurar obligat no és com jurar lliurement: no obliga. Però ell –i d’altres com ell, en altres llocs- ni amb aquesta reserva moral juraven.

La conseqüència era que cada dos mesos –crec que eren dos mesos- li preguntaven si volia jurar bandera. Responia que no, i el tancaven fins al cap de dos mesos més. Nova pregunta, mateixa resposta, dos mesos més de calabós. Així, ad infinitum. No sé quan el devien deixar anar, perquè quan vaig tornar a casa ell es va quedar allà. És a dir, que tocar-li les parts sensibles a un Estat, comporta riscos amb els quals no es pot fer broma.

En matèria de vaga d’impostos, també hi ha un precedent: el «tancament de caixes», protesta de l’empresariat barceloní, feta l’any 1899, contra una llei del Gabinet Silvela i del seu ministre d’Hisenda, Raimundo Fernández Villaverde. En una situació de crisi a les finances de l’Estat, provocada per la pèrdua de les colònies del 1898, al Gobierno se li va acudir retallar pressupostos i augmentar la pressió fiscal, més a Barcelona que a Madrid. Oi que la tonada resulta coneguda? Botiguers i industrials barcelonins donaren de baixa els seus negocis i els tancaren, per no haver de pagar. La protesta s’escampà a altres ciutats, com ara Sabadell, i alguns botiguers anaren a la presó.

Algú s’ha preguntat quants catalans, dels d’avui, estarien disposats a anar a la presó, per haver participat en la objecció fiscal? Em temo que no i, encara pitjor, em temo que serien molt pocs o cap. La primera revisió de valors cadastrals que es va fer de l’IBI (Impost de Béns Immobles), fa quasi quaranta anys, va començar per Sabadell. Tothom estava esverat, perquè la pujada de l’impost rondava el 300%. Se’n parlava, de tancament de caixes… Però tothom va pagar l’IBI. Renegant, però tothom va pagar.

La idea de la Muriel Casals, que és economista i militava en el socialisme més o menys utòpic del PSUC, i d’Òmnium Cultural, tindria una força extraordinària, si es dugués a la practica amb èxit. Res entén tan clarament un govern com el missatge d’una vaga d’impostos, si es porta a terme. Si s’hi pot dur… That is the question.

Posats a fer-ne una de grossa, potser hi ha millors maneres de fer-la bé.