Blog d´en Toni Ferran

El sarcasme d’Unió

Anomenar Unió un partit que acaba de perdre la meitat dels seus militants és una contradicció sense pal·liatius

Totes les jugades li han sortit malament, a Duran. Funda un partit de recanvi per si perd el referèndum intern, aplegant les engrunes de l’Opus Dei, i per noranta vots es queda amb la mona: Unió, que té un pufo de disset milions d’euros. D’això se’n diu una victòria pírrica. Per altra part, a Convergència els Pujol ja no manen gens, i els actuals caps, que venen d’una militància que fa anys que n’estava fins al cap d’amunt, d’un Duran perpetu, li diuen que “per aquí o per la porta”.

Com a estratega, doncs, el demòcrata-cristià no ha estat gens hàbil. O potser és que, arribat el moment de les definicions, quan la puta i la Ramoneta ja no van enlloc, li ha tocat tirar-se pel balcó, per por dels dossiers que a Madrid tinguin d’ell? Molt sotto voce, hi ha qui explica anècdotes que fan bo el vell acudit que era cristià de cintura en amunt, i demòcrata de cintura en avall.

Ves a saber, però per als convergents ha estat un cas de justícia històrica. La venjança és un plat que es menja fred, però que en casos com aquest, ve molt de gust.

Carretero, a Telecinco

El campió mundial del ridícul en política, afirma ara que cal ser idiota per ser independentista i votar CiU.

El seu concepte de la intel·ligència és per pixar-se de riure. Veiem-ho:

a) funda amb quatre il·luminats una secta, i li posa per nom «Reagrupament». Vist que l’únic efecte perceptible que va aconseguir va ser l’atomització de l’independentisme d’esquerres, li hauria escaigut més «Comando España», «Sinistre total», «Misèria i companyia», o alguna cosa així.
b) De tots els grupuscles independentistes que resulten de la seva pírrica performance, precisament el seu és l’únic que no treu cap diputat al Parlament. Èxit guanyat a pols, realment. Retirar-se de la política i tornar-hi en menys d’un mes, no ho ha fet ningú més. Conscient de la seva ínfima vàlua personal, comet la indignitat d’oferir el lideratge a Jan Laporta, patum mediàtica, llavors. Després de fer-li gruar un quant temps, l’expresident del Barça el deixa amb la canya sense peix. És a dir, que ni tan sols s’assegura que li acceptarà l’oferiment, abans de reconèixer públicament la seva incapacitat.

Insultar a CiU va ser un dels esports preferits del Tripartit i, fins a cert punt, ja rellisquen. No ofèn qui pot, sinó qui vol, després de tot. Però el quídam no es conforma amb insultar la majoria dels votants del país –CiU va treure més vots i diputats que els altres, al Parlament. Insulta tots els catalans; diu que “aquest és un país de marmotes”. Són els símptomes d’una patologia psicòtica. Tothom s’equivoca greument; només ell té la raó. Tota. Li cal com el pa que menja, la prescripció de meperidina o un psicofàrmac similar, i una llarga temporada de repòs en una institució frenopàtica. O que el fitxin per a un programa espanyol de telescombraries, amb la princesa del pueblo i altres freakies severament perjudicats. No hi desentonarà.

Un gran aplaudiment, en canvi, per a Màrius Serra i el seu palíndrom «català, a l’atac», pronunciat al discurs de la Diada, al parc de la Ciutadella. Va aconseguir fer posar més mala cara a la pepera. Cosa difícil, perquè l’equí rostre de la dona ja és una màquina de fer por, al natural.

El principi del fi

Sembla que els òrgans político-judicials espanyols hagin muntat un concurs, a veure qui es passa pels “considerandos” més vegades i més sovint, la voluntat dels catalans. Què es pensen, que els deixarem fer? Que no veuen com els va, a la riba Sud del mediterrani, als que es creuen que poden vulnerar, impunement i sistemàtica, la voluntat dels pobles?

No sembla probable que passi com a Líbia, on un poble en armes derrota l’exèrcit del seu opressor. Però hi ha certs aspectes que són comuns a totes aquestes mostres d’insubmissió popular; bàsicament, una: la facilitat de comunicació actual. La batalla entre la comunicació i la censura, l’ha perduda aquesta darrera. La caiguda de l’imperi soviètic, la va causar la televisió. El “pásalo “ de l’endemà del 11 M a Madrid, Tunísia, Egipte, Líbia, Iemen, Síria… Tot són fenòmens nascuts de la extrema facilitat de comunicació entre les persones. Interrompre Internet, que és tècnicament possible, és aturar l’economia.

Potser són les ganes que en tinc, però em sembla que, gràcies a l’estupidesa espanyola, s’estan congriant els núvols de tempesta que han de portar la pluja que farà brotar la independència de Catalunya. És una estupidesa congènita, irreprimible, que no cessarà. A nosaltres ens correspon posar els mitjans per a què ja no ens afecti: que no segueixin usurpant la nostra sobirania. Qualsevol d’aquestes putades por ser la que ho desencadeni tot…

Montjuïc, el Memorial democràtic i la misèria moral dels comunistes

En aquest assumpte, s’hi poden veure fàcilment indicadors de la iniquitat dels comunistes vergonyants que encara queden al país.

No es tracta ara d’emular Plutarc i començar a establir paral·lelismes entre els currículums dels totalitaris d’un i altre bàndol; però n’hi va haver, i molts. El paradigma de l’excusa que invocaven per matar milions de víctimes –una pretesa supremacia- és la única diferència real entre Hitler i Stalin: el del primer era la raça ària, el del segon, la classe obrera.

Són de la colla d’aquests dos monstres, els qui assassinaven durant la Guerra Civil. En mig d’uns i altres, i pagant amb penes, sofriment i la mateixa vida fins i tot, la majoria de la gent. Que era d’esquerres o de dretes, catòlica o atea, però no era totalitària; les víctimes, fonamentalment, van sortir d’aquesta majoria. Els botxins, dels totalitaris.

Saura i la seva iniqua caterva es van proposar fer el mateix que havia fet el franquisme el 39: donar reconeixement a les víctimes d’un costat i negar-lo a les de l’altre. És a dir, posar-se al costat d’uns dels botxins, per explotar en benefici propi les víctimes dels altres criminals.

Per sort, la democràcia comporta la facultat d’esmenar els errors, i els criptocomunistes ja han perdut el poder. Ara, quan la Generalitat treu el Memorial Democràtic de l’edifici decrèpit on l’ecoloxista armani l’havia posat, i el fa instal·lar a Montjuïc, ho aprofiten. No pas per reconèixer que als edificis decrèpits cal enviar-hi els paletes i no els Memorials Democràtics, sinó per blasmar la decisió de portar la institució a un lloc certament més apropiat: on el feixisme va matar un President de Catalunya.

Companys fou assassinat per l’exèrcit franquista als glacis del castell, precisament per ser el President democràtic de Catalunya; quin millor lloc per commemorar les víctimes, que allà on fou afusellada la més significada de totes! No pas morta per trets disparats en combat: assassinada a sang freda…

Com que ja no tenen la possibilitat d’imposar els seus dictats des del poder, recorren a quintacolumnistes parapetats en diversos llocs de la societat civil, per aparentar el suport popular que les urnes acaben de dir que no tenen. Un galifardeu insignificant surt ara, per baladrejar que no es poden barrejar les víctimes d’un i altre bàndol. Com si Alemanya “decidís commemorar dedicant homenatges tant a víctimes dels nazis com a membres de les SS”, diu literalment. És una confessió implícita de la misèria moral d’aquest subjecte i els seus instigadors, que equipari els membres de la sanguinària milícia repressiva nazi, amb pacífiques persones mortes a trets en una o altra cuneta pels escamots anarquistes o comunistes, que són tant víctimes del totalitarisme antidemocràtic com les altres.

Les víctimes sempre es podran barrejar entre elles, perquè són igualment víctimes, per damunt de diferències ideològiques. I els criminals que torturaven i assassinaven també, perquè són igualment criminals, i cap pretext ideològic els pot justificar. Amb qui no es pot barrejar els criminals, és amb els qui defensaven la legalitat republicana amb les armes a la mà, al camp de batalla, contra els sediciosos.

Quan es nega el record a una part de les víctimes, s’està compartint les motivacions dels seus botxins. Automàticament. Les guerres civils són un horror que cal recordar per evitar que es repeteixin; glorificar els assassins d’un costat amb la ocultació de les seves víctimes, és col·laborar activament a la seva repetició. Per més que es vagi per la vida posant carona de capellanet laic!

Duran i Lleida torna a duranejar

Semblava que amb el poder a la Generalitat, a CiU havia arribat el final de les duranades; però mig any d’abstinència deu ser excessiu per al de la Franja.

Duran i Lleida no és independentista; els gats, quan es reuneixen a les teulades per miolar a la Lluna, ho comenten enriolats com el famós gat de Cheshire. Amb la que cau, la revelació d’aquesta mena d’intimitats mig vergonyants, ja, comença a cansar. Ni a Unió ja no el segueix tothom, en aquest assumpte. A Convergència, ni cal dir… Fins i tot els qui no ho eren, com el propi Jordi Pujol, consideren que es van equivocar, vist com ha anat.

També defensa la presència del catalanisme polític en un futur govern d’Espanya; amb aparent convicció, sosté la càndida il·lusió de l’esperit que aquesta presència faria que Espanya entengués Catalunya i acabés bé «el problema catalán».

Home de Déu! Si els espanyols han entès Catalunya des del primer moment: és la vaca amb un braguer prou productiu per viure ells sense fotre ni brot. Mira si ho tenen clar, que diuen allò de antes roja que rota. Cambó i Companys ja van ser ministres a Madrid, amb uns resultats per a Catalunya perfectament descriptibles. Un incís: «la presencia del catalanisme» és l’eufemisme que utilitza Duran per dir «si em fan ministre». I aquesta és una piula que al pobre li fa llufa un cop darrere l’altre, des dels temps del president Pujol.

Sembla ser, però, que el seu disgust no té gaires possibilitats de reedició. Per una part, s’augura una majoria absoluta per al PP que ho farà impensable. Per altra, les enquestes fetes a Madrid diuen que molta gent no veuria bé un pacte amb els nacionalistes (aquí hi entres els del PNB, també), en el cas poc probable de que no hi hagués majoria absoluta. Per què han de “comprar” el vot a l’engròs, si el poden comprar a la menuda, si arriba el cas… Ja pactaran assumpte per assumpte, com s’ha fet sempre.

Però potser sí, que no torna a fer com abans, després de tot; ara, la duranada ha sortit per vacances, quan hi pot haver menys risc d’un calbot d’en Mas. Que ara ja és President.

Coitus interruptus

No fa molt, l’alcalde de Lleida, un dels pocs socialistes que ha fet bon resultat a les municipals, propugnava la recuperació del grup parlamentari del PSC al Congreso de Madrid.

Però l’alegria dura poc, a casa dels pobres. I els pobres del sector catalanista ma non troppo del PSC, han vist un cop més com el PSOE que tenen a casa, els fa la llesca. La majoria del sector quillo del Baix Llobregat –amb Montilla al front- estan en hores baixes; però un xurro (d’una de les comarques xurres del País Valencià, el Serrans), l’ínclit Bustos, alcalde perenne de Sabadell, un lloc on els alcaldes acostumen a ser perennes (Marcet, Farrés…), porta ara l’estendard del PSOE a can sociata, vigilat des de la distància per una quilla del Baix en hores altes, la ministra. Castells, Nadal, Tura, Obiols i tutti quanti, mai més faran un pet que pudi.

Ros, de Lleida, i Bustos, de Sabadell, han donat per amortitzat en la pràctica el seu patètic Primer Secretari, i sense ni tenir-lo en compte, han tractat de l’assumpte. Total: Bustos ha posat firmes a Ros, i el no nat grup parlamentari a Madrid ha mort abans d’existir. Representa que hi renuncien, però no descarten votar en contra del PSOE, si volen. Que serà quan les gallines pixin; o trenta anys de tenir el cul llogat no els han convertit en “submisos” patològics, addictes del BSM de la “dòmina Espanya”, i tothom ho ha vist?

Miralles, val més que te calles

El sistemàtic aprofitament d’ocasions per a fer el ridicul no cessa, a l’esquerra crepuscular.

Aquest tovàritx, que de tant en tant pontifica en el Parlament en nom del comunisme vergonyant, ha volgut donar la nota culta, fent un exercici d’etimologia recreativa. Ha explicat que «aristocràcia» és el govern dels millors (ἀριστο significa excel·lent), i la confronta al concepte «democràcia» (δημοσ significa poble). Ergo, l’homenet creu que el poble mai pot ser excel·lent, oi?

En haver mamat allò que en deien «centralisme democràtic» (votació a mà alçada i els discrepants a Sibèria), la democràcia representativa li deu resultar un règim decadent, contra el qual ara no convé malparlar gaire, no fos cas que se li veiés el pèl moixí totalitari. Perquè el comunisme ni és millor que el nazisme, ni menys totalitari, ni ha fet menys morts entre la gent innocent. D’ambdós règims dictatorials del segle XX se’n pot fer un foc, lligats esquena per esquena, que tampoc seria la primera vegada que s’ajunten. El recorden, el pacte Molotov-Ribbentrop?

Home, després de set anys de jiroterocràcia (perdonin el neologisme, però el mot χειρότερος significa pitjor), que el govern escollit pel δημοσ (demos) sigui ἀριστο (aristo), no ha estat cap mala pensada. No l’arregla qualsevol, el patafi que han deixat!

I que digui, el pobre quídam, que opten pel govern del δημοσ (demos), quan és precisament el δημοσ (demos) qui els ha pres el govern, no deixa de ser una esperpèntica contradicció. A no ser, que en la seva niciesa, els pobres es creguin que el δημοσ (demos) veritable són ells i els quatre gats que els segueixen, i no l’electorat. Que deu ser precisament això…

Objecció fiscal, encara

Com en el títol del vodevil dels anys 30, «La reina ha relliscat!»

Al post anterior, deia que la Muriel Casals era economista i socialista utòpica. O ho havia estat, de socialista; perquè de utòpica, és indubtable que ho és. D’economista, en canvi, no hi ha dubte que ho segueix sent, però cal dir que n’ensenya a la universitat, aquesta campana de vidre on les atmosferes sempre fan allò que se’ls diu, en condicions de laboratori.

Perquè la realitat, fa el què vol. I la veritat és que l’estructuració de contribuents i d’impostos ha canviat radicalment, en aquests cent deu anys i escaig que han passat des del «tancament de caixes» del Dr. Robert.

En aquella època, pagaven «utilitats» (impost sobre rendiments empresarials) i la «cèdula» (un impost personal). Vindrien a ser els equivalents dels actuals impost de societats i IRPF, respectivament, amb diferències notables. L’IVA, en canvi, no existia. I –aquí està la mare dels ous- tampoc existien les retencions fiscals.

Les retencions fiscals fan que la majoria de declaracions d’IRPF resultin negatives; Hisenda torna al contribuent els diners que ha rebut de més, per les que li han anant descomptant al contribuent dels seus ingressos, durant tot l’any. És a dir, que qui ingressa no és qui paga; al retenidor (qui està obligat a ingressar les retencions a Hisenda), les opinions polítiques del contribuent (el subjecte de la retenció, com a acompte del seu IRPF) li importen més aviat poc. Almenys, no prou com per arriscar-se a la represàlia per quedar-se uns diners que no són seus. Si la gran massa d’assalariats decideix no presentar la declaració d’IRPF o presentar-la amb objeccions fiscals, Hisenda té el problema resolt no fent res.

I l’IVA? Doncs ve a ser com les retencions. L’ingressen les empreses, però el paguen els consumidors finals. Un cop més, resulta poc raonable pensar que qui està obligat a ingressar es jugarà res, per no lliurar a Hisenda un diner que tampoc és seu –fora dels casos de les factures impagades.

Queda l’impost de societats. Al final del XIX, botigues i indústries eren a Catalunya, majoritàriament, empreses individuals o familiars, regentades pels propis interessats. Avui, moltes –i especialment les grans empreses- estan regentades per directius professionals, que han de respondre davant els seus consells d’administració. És a dir, que tenen la resposabilitat d’ingressar a Hisenda uns diners que no són seus, sinó dels socis de la empresa.

El denominador comú de tots aquests impostos és, doncs, que qui està obligat a ingressar el seu import, mai el paga amb els seus diners. Els contribuents als qui l’IRPF els surt a pagar, o els empresaris individuals i societats unipersonals, son relativament pocs. Econòmicament poc mal li faran a Hisenda, si deixen de pagar, i el seu particular “tancament de caixes” no col·lapsaria l’Agència Tributària ni de bon tros: ergo, clatellada garantida.

La “revolucionària idea” estaria molt bé si fos factible, però té un petit defecte: no ser-ho. No pot tenir altre efecte pràctic que alegrar el cos una estona al sector més desnerit econòmicament del independentisme, amb un irrisori exercici d’onanisme intel·lectual. Si algú es pensava que al cap de més de cent deu anys, Hisenda encara seguiria mamant-se el dit, que s’ho faci mirar!

Com deia al post anterior: posats a fer-ne una de grossa, més val que la fem bé.

Objecció fiscal

No és tan fàcil de fer com de dir, ai las!

La objecció de consciència era el motiu que adduïen aquells que discrepaven de les solucions militars, per no anar a fer el servei militar obligatori. Ara, això ja no cal, perquè ha deixat de ser-ho, d’obligatori: els soldats de lleva han estat substituïts per soldats professionals, assalariats.

Amb la democràcia, el dret a adduir objecció de consciència contra el servei militar es va regular. Quan jo vaig fer la “mili”, l’any 1968, la cosa era força pitjor. A la caserna on feia el soldat, hi havia un xicot –que havia participat a la caputxinada, segons deia- tancat al calabós per objecció de consciència, per no voler jurar bandera. Val a dir que jurar obligat no és com jurar lliurement: no obliga. Però ell –i d’altres com ell, en altres llocs- ni amb aquesta reserva moral juraven.

La conseqüència era que cada dos mesos –crec que eren dos mesos- li preguntaven si volia jurar bandera. Responia que no, i el tancaven fins al cap de dos mesos més. Nova pregunta, mateixa resposta, dos mesos més de calabós. Així, ad infinitum. No sé quan el devien deixar anar, perquè quan vaig tornar a casa ell es va quedar allà. És a dir, que tocar-li les parts sensibles a un Estat, comporta riscos amb els quals no es pot fer broma.

En matèria de vaga d’impostos, també hi ha un precedent: el «tancament de caixes», protesta de l’empresariat barceloní, feta l’any 1899, contra una llei del Gabinet Silvela i del seu ministre d’Hisenda, Raimundo Fernández Villaverde. En una situació de crisi a les finances de l’Estat, provocada per la pèrdua de les colònies del 1898, al Gobierno se li va acudir retallar pressupostos i augmentar la pressió fiscal, més a Barcelona que a Madrid. Oi que la tonada resulta coneguda? Botiguers i industrials barcelonins donaren de baixa els seus negocis i els tancaren, per no haver de pagar. La protesta s’escampà a altres ciutats, com ara Sabadell, i alguns botiguers anaren a la presó.

Algú s’ha preguntat quants catalans, dels d’avui, estarien disposats a anar a la presó, per haver participat en la objecció fiscal? Em temo que no i, encara pitjor, em temo que serien molt pocs o cap. La primera revisió de valors cadastrals que es va fer de l’IBI (Impost de Béns Immobles), fa quasi quaranta anys, va començar per Sabadell. Tothom estava esverat, perquè la pujada de l’impost rondava el 300%. Se’n parlava, de tancament de caixes… Però tothom va pagar l’IBI. Renegant, però tothom va pagar.

La idea de la Muriel Casals, que és economista i militava en el socialisme més o menys utòpic del PSUC, i d’Òmnium Cultural, tindria una força extraordinària, si es dugués a la practica amb èxit. Res entén tan clarament un govern com el missatge d’una vaga d’impostos, si es porta a terme. Si s’hi pot dur… That is the question.

Posats a fer-ne una de grossa, potser hi ha millors maneres de fer-la bé.

Vuelven las aguas por do solían ir

Ahir mateix semblava que a can sociata començaven a posar seny, però no.

És que sembla que el patètic Quim Nadal hagi decidit fer versemblant, al preu que sigui, la magnífica caricatura que en fa l’actor Cesc Casanovas, al programa «Polònia»! Resulta que no tarda ni un dia a desdir-se del seu oferiment de pactar amb el Govern, amb una excusa que sempre seria ridícula, però que en la mala situació en què es troba el país, és quasi delicte de lesa pàtria.

Si ahir volien fer un pacte per buscar la unitat de les forces polítiques més nombroses, com pot ser que avui ja diguin que no volen la unitat, perquè no els ho han demanat? En primer lloc, fins ahir mateix s’omplien la boca de penjaments contra la filosofia dels pressupostos; com a estratègia per aconseguir que et proposin pactar, denota la indigència intel·lectual característica de can sociata. En segon lloc, està bé que ho declarin a la premsa, que han canviat d’opinió; però si es troben cada dia al Parlament amb els de CiU, no els ho han dit de paraula? Perquè si els ho han dit davant per davant, devien veure quina cara hi posaven, com a mínim!

De fet, l’explicació més plausible, segons el principi de la navalla d’Occam, és la que salta a la vista: es tracta d’un patètic atac de banyes, perquè s’ha anunciat un pacte del Govern amb el PP, el qual s’abstindrà a canvi de poder penjar-se alguna medalla, ni que sigui petitona. Com poden tenir atacs de banyes, encara, aquesta troupe de vedettes, que fan la fila de les de la desapareguda Bodega Bohemia? Que no s’han vist, ells mateixos?

Segons el vers del Romancero, “Vuelven las aguas por do solían ir”. Com deia ahir, cal que es perdin de vista en un cantó, aquests bóts de cadaverina. Com més aviat, millor.