Blog d´en Toni Ferran

El sarcasme d’Unió

Anomenar Unió un partit que acaba de perdre la meitat dels seus militants és una contradicció sense pal·liatius

Totes les jugades li han sortit malament, a Duran. Funda un partit de recanvi per si perd el referèndum intern, aplegant les engrunes de l’Opus Dei, i per noranta vots es queda amb la mona: Unió, que té un pufo de disset milions d’euros. D’això se’n diu una victòria pírrica. Per altra part, a Convergència els Pujol ja no manen gens, i els actuals caps, que venen d’una militància que fa anys que n’estava fins al cap d’amunt, d’un Duran perpetu, li diuen que “per aquí o per la porta”.

Com a estratega, doncs, el demòcrata-cristià no ha estat gens hàbil. O potser és que, arribat el moment de les definicions, quan la puta i la Ramoneta ja no van enlloc, li ha tocat tirar-se pel balcó, per por dels dossiers que a Madrid tinguin d’ell? Molt sotto voce, hi ha qui explica anècdotes que fan bo el vell acudit que era cristià de cintura en amunt, i demòcrata de cintura en avall.

Ves a saber, però per als convergents ha estat un cas de justícia històrica. La venjança és un plat que es menja fred, però que en casos com aquest, ve molt de gust.