Blog d´en Toni Ferran

Es un doi, això de madò Maria?

Parlo de madò Maria de la Pau Janer, que ara ha fitxat pel PP balear, tot i que diu que no en comparteix la ideologia. La veritat és que no es pot establir un paral·lelisme automàtic entre el què significa presentar-se pel PP a Mallorca i fer-ho al Principat. L’espectre polític és diferent. Unió Mallorquina, el partit de la costitxera Maria – Antònia Munar, és un partit petit; té la virtualitat de fer frontissa i per això presideix el Consell Insular de Mallorca, però no té un pes electoral equivalent al de CiU aquí. Hom pot plantejar-se fer carrera política a CiU, però a UM és més difícil. Té menys possibilitats de promoció i, per tant, la seva militància presenta un grau alt de generositat patriòtica. En tinc a la família i no hi són per fer carrera política.

Quan al míting de la Mar Bella, amb una esplèndida panxa d’embarassada, va donar suport públicament a Artur Mas, ja em va semblar que la guapa filla d’en Biel Janer-Manila aspirava a col·locar-se en l’estructura de poder si CiU recuperava la Generalitat. Tampoc i vaig tenir res a dir: els precedents d’Aina Moll i del poeta llucmajorer Sebastià Alzamora són bons. La senyora Moll ja s’ha fet gran i s’explica que estigui retirada; Alzamora, que és ben jove, es manté dignament fora de l’aparell del poder, conservant la seva independència intel·lectual. La Janer, no. Per una meva experiència personal prèvia no m’ha sorprès i, com que els doblers són els doblers, s’ha col·locat en un lloc on el dèficit d’intel·lectuals és crònic i no miren prim per fitxar patums i patumetes.

Veurem quina carrera fa, defensant genteta de la que fa negocis com el d’Andratx. No obstant, la noia ha passat el Rubicó i trobo que mai més s’ha de poder creure amb possibilitats d’entrar en una Generalitat de CiU. Com va dir Juli César en aquella ocasió, alea jacta est!

Fer-se trampes al solitari

En aquests darrers dies s’ha publicat una enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió, sobre les expectatives de vot dels partits catalans. Com que l’organisme no les va a explicar als periodistes ni els periodistes les van a demanar al CEO, que seria el què passaria en un país amb una premsa adulta, és el Govern qui en fa un potito que pugui ser digerit per les febles intel·ligències dels redactors de política. Com si fos el menjar ja mastegat que es dóna als més petits, se’ls donen les dades ja analitzades, perquè –pobrets- ells tampoc tenen queixals intel·lectius per mastegar-se-les ells mateixos.

I com que els resultats no són pas gaire afalagadors per al Govern, doncs va i en fa una “lectura creativa” que li permeti donar a entendre una cosa diferent de la realitat, no pel què diu, sinó pel què calla, que ve a ser una forma de no dir la veritat sense dir cap mentida. És a dir, que al potito els hi posen gasòfia.

Així, hom dóna la tabulació del què els enquestats diuen que votarien (intenció directa de vot). Però com que els preguntats no són tot l’electorat, cal saber si la mostra és representativa. Una forma de saber-ne el grau de representativitat i d’obtenir uns mòduls de correcció del resultat, és preguntar a qui va votar la darrera vegada. Per comparació entre aquestes dues darreres dades, se sap quina és la desviació de la mostra i es pot corregir. Hi ha més factors de ponderació (el vot ocult…), però no ho conec tan a fons i no podria fer-ne una exposició més exacta. El què és evident, és que donar les dades abans de corregir la desviació i callar les altres és com fer-se trampes al solitari, perquè el dia que es torni a votar, la “trampeta” no funcionarà.

Un cop fetes les correccions oportunes, si és dona allò que se’n diu «projecció real de vot», els resultats no són gens satisfactoris per a Esquerra, que perd més vots dels que guanya el PSC. Aquesta era la fotografia aproximada, feta abans del show del calçot:

CiU 32,53 % +1,3

PSC-PSOE 28,81% +2,01

ERC 12,08% -2,02

IC 10,61% +1,01

PP 9,46% -1,14

C’ 2,72% -0,28

S’entén que no els fes massa gràcia dir la veritat.

Qui destorba no ajuda

L’Avui publica un article de Carod amb el títol «Avui no és demà». Conclusió que li deu haver reclamat un gran esforç analític, a l’incommensurable líder de l’independentisme romescaire.

Al primer paràgraf ja ens afavoreix amb el fruit de les seves denses cogitacions. Diu:

“La impaciència per arribar als objectius finals que, legítimament, es proposa qualsevol col·lectiu humà, pot fer creure que l’ús de dreceres ens hi acosta amb més facilitat. Sovint, però, succeeix ben bé el contrari. A voltes, tirant pel dret, no s’hi arriba pas abans, sinó que la drecera esdevé marrada i, doncs, el pas maldestre, per ben intencionat que sigui, no fa més que allunyar-nos-en.”

Laus Deo! Una altra obvietat que descobreix. Sembla que comprèn que Esquerra l’ha cagada estrepistosament, fins ara, es diria que comença a adonar-se que anar baladrejant, anar fent escarafalls de “pureta”, no és el camí. Serà possible, doncs, que renunciï a la demagògia i es disposi a sumar esforços amb els qui treballen per donar a Catalunya les condicions per desenganxar-se de l’Estat? Noooo… qui ho té del néixer, ja no ho deixa! Per si algú es feia il·lusions, afirma:

“…recordant sempre que amb el pes d’ara, en qualsevol combinació, s’estarà en minoria en un govern de coalició i, doncs, l’estratègia sobiranista no hi podrà ser hegemònica, ni amb PSC-ICV, ni amb CDC-UDC, atès que cap d’ells no és independentista.”

És a dir, que la federació CiU (a la qual li nega el nom, fins i tot) queda equiparada als seus espanyolistes socis del tripartit, total perquè no “tira pel dret”. Certament, a CiU hi ha qui és sobiranista i qui no ho és, però aquests darrers, si és que només veuen inviable la independència en les condicions actuals, poden canviar d’opinió quan el país estigui en les necessàries per proclamar-la i que la cosa no acabi a plantofades l’endemà.

I si cap “unionista” que pugui quedar llavors a CiU continua volent que Catalunya formi part d’Espanya, doncs cadascú amb els seus i tant de gust d’haver-lo conegut. Però mentrestant, deixar d’unir esforços amb els que estan disposats a anar en la mateixa direcció de fer el país millor, resulta ser “el pas maldestre, (que) per ben intencionat que sigui, no fa més que allunyar-nos-en.”

I destorbar als qui treballen per l’avenç cap a un país autogovernat és el contrari d’ajudar a assolir l’autogovern: exactament el contrari. Vostè mateix ho diu. Com és que no entén, doncs, senyor Carod?

El desmontille

En aquests dies es debat a la cúpula de CiU (encara que l’Avui només esmenta convergents) si cal presentar una moció parlamentària de censura contra Montilla.

En primer lloc, que quedi clar que si tingués cap possibilitat de prosperar, trobaria que ja hauria d’estar presentada. Però la qüestió és que no en té. Per desgràcia. Davant d’aquest fet generalment admès com a cert, penso que val més que no es presenti. Els mecanismes parlamentaris, com tots els mecanismes, serveixen per al què serveixen; voler fer-los servir per a una altra cosa comporta riscos innecessaris de que se t’acabin tornant en contra. I fer trampetes en el joc, ni que sigui el polític, fa mal efecte en un votant madur intel·lectualment, com és el de CiU. Si la finalitat és “desgastar” la figura de Montilla, no cal patir: el senyor encarregat es desgasta sol cada vegada que obre la boca. D’allà on no n’hi ha, no en raja, com diu la dita.

També es podria formular la petició de que Montilla presenti una moció de confiança. Després d’una feta com “les banyes del calçot”, digna d’una infracomèdia de Lina Morgan,  qualsevol indici de dignitat personal per part de l’actual President del país, duria a què ni calgués demanar-ho. La presentaria de motu proprio. Però la dita diu el què diu i, per tant, sembla poc probable que s’hi avingui, ni que sigui a petició del grup polític més nombrós de la cambra ni, encara menys, per dignitat. La mamella és la mamella.

Admès que en no haver-hi en l’horitzó immediat cap necessitat de pacte de país, tampoc cal quedar-se mirant i prou. Seria clarament partidari de fer visibles les mancances de “Montilla y sus palmeros” (que n’hi ha per triar i remenar) per mitjà d’una crítica política aguda i sostinguda, que el posi en situació d’haver-se de defensar una vegada i altra al faristol parlamentari. Motius no en faltaran, per desgràcia: cada vegada hi ha més coses que van malament, al nostre pobre país. I és parlant, que l’homenet es penjarà amb la seva pròpia corda!

Potser aquest darrer mètode no sigui tant fallero, però al final pot ser el més efectiu.

Els armaris catalans

He vist en un d’aquests diaris digitals que un individu que es diu Max Cortès, director d’una cosa anomenada “Sexe en català”, demana que es subvencioni el doblatge de cinema pornogràfic al català. Home, té bemolls la cosa. En aquest pobre país nostre, qualsevol que faci una cagaradeta amb unes etèries ínfules artístiques (ja es necessita barra, per considerar art el cinema pornogràfic!), se sent amb dret a demanar una subvenció, si la fa en català.

Tant interioritzat tenen el “dret”, que es posen com una mona si per alguna raó no se’ls dóna tot allò que esperaven o no se’ls fa la gara-gara en tot i per tot; llavors, els auto-proclamats genis exclesos es revolten i se’n van a Madrid, dient pestes de Catalunya. Boadella, Flotats, Sisa… són exemples que tots recordem. El darrer, fins i tot, es va rebatejar en castellà: Ricardo Solfa!

Un fuster amb el qual tenia tractes professionals, deia que els armaris de cuina que ell feia també eren ben catalans i, no obstant, no els hi subvencionava ningú. Com que no anava d’artista…

PS.: No tinc cap prevenció “moral” contra la pornografia, si és feta en condicions laborals homologables. Cadascú s’arregla com pot, en matèria de sexe. Ara, qui es prengui la molèstia d’analitzar una pel·lícula d’aquestes des del punt de vista del llenguatge cinematogràfic, s’adonarà que sintàcticament té una qualitat narrativa comparable a la d’un llistí telefònic.

Col sorriso nelle lappra

Em sembla molt que no m’equivocava, quan ahir deia el què deia del conseller Castells. Pel què llegeixo avui a l’Avui, diria que, amb un somriure als llavis, ja amaga darrere l’esquena la daga florentina que despatxarà els republicanets. Com a amable col·laboració, li brindo un extret de les “Notas de cocina” de Leonardo da Vinci (Editorial Temas de Hoy, 1989), a fi que es doni compte que tot ja està inventat fa temps. Diu així, el gran artista:

De la manera correcta de sentar un asesino a la mesa (come deve sedersi a tavolo un assassino).

Si hay un asesinato planeado para la comida, entonces lo más decoroso es que el asesino tome asiento junto a aquel que será objeto de su arte (y que se sitúe a la izquierda o a la derecha de esta persona dependerá del método del asesino), pues de esta forma no interrumpirá tanto la conversación si la realización de este hecho se limita a una zona pequeña. En verdad, la fama de Ambroglio Descarte, el principal asesino de mi señor Cesare Borgia, se debe en gran medida a su habilidad para realizar su tarea sin que lo advierta ninguno de los comensales y, menos aún, que sean importunados por sus acciones.

Después de que el cadáver (y las manchas de sangre, de haberlas) haya sido retirado por los servidores, es costumbre que el asesino también se retire de la mesa, pues su presencia en ocasiones puede perturbar las digestiones de las personas que se encuentren sentadas a su lado, y en este punto un buen anfitrión tendrá siempre un nuevo invitado, quien esperará fuera, dispuesto a sentarse a la mesa en este momento.

De res, conseller!

Oh, quina felicitat!

A l’ecoloxista felicet aquest que fa de qüota postcomunista al Govern català, la sobredosi de luxe, l’haver tret el ventre de pena, li ha fet perdre l’oremus. No és que fos cap llumanera, però ara…

A l’homenic se li va acudir gastar-se més de 17.000 euros dels catalans en un dictamen tècnic que aclarís com es mesurava la felicitat dels propis paganos catalans. Ho diuen els diaris. Ara, ha anunciat que cap a finals d’any muntarà –pagant nosaltres, també- una farreta congresual per fer venir una colla de “savis” que decideixin com ho fan, per mesurar-la. No els podrà dur a Bailèn 22, que el van tancar, però cap problema: el tripartit ja fa temps que té convertida la Generalitat en una casa de barrets sense llum.  És de témer que més endavant, trauran el feliçòmetre excoloxic i sostenible que la colla de savis haurà homologat, i apa, a rebentar-se un altre dineral en saber què diu el feliçòmetre oficial (que no tindrà res a veure amb si som feliços o no, com és de suposar). I finalment, si encara dura el Govern tripartit, prendrà les providències necessàries per a fer-nos feliços a tots, pagant el què sigui. Permanentment. Feliços per decret, com si diguéssim.

Feliços, allò que se’n diu feliços, em sembla que els catalans i la gent de tot arreu ho som a estones, uns més i altres menys; desgraciadament, també n’hi ha que quasi mai ho poden ser. No cal fer-ne la llista, ara; tots sabem que hi ha catalans que tenen seriosos problemes. Un dels més greus, encara que potser no ho sàpiguen, és el de tenir de florero governamental un beneït que es gasta els diners de tots en rucades que no serveixen per a res, en comptes d’esmerçar-los en resoldre els greus problemes dels més desvalguts. Ara, si el voten perquè aquest és dels seus, potser ja els està bé.

Què tal, senyor Castells?

Només els més grans devem recordar el cuplet que cantava la Mary Sanpere (també Franz Joham), una mica foteta amb la cerimoniositat de la classe mitjana barcelonina. Bé, és igual; només és que m’ha fet gràcia, posar de títol un vers de la seva lletra.

El conseller d’Economia és una persona preparada en la matèria de la seva conselleria, amb un currículum acadèmic que, en mig del dilentantisme general del Govern, destaca. Només cal dir que Pujol l’havia tingut de tècnic, tot i saber que era socialista. Però és que ningú és perfecte. I qui estigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra…

Avui, a La Vanguàrdia, el conseller Castells fa una crida una mica críptica a CiU. Demana que col·labori “amb” el Govern. O és “en” el Govern? Motius no n’hi faltarien. No deu cap lleialtat a un soci polític que aquest concepte el té desaparegut del seu vocabulari, des de que el duet còmic Cadod i Putxi fan de les seves per Esquerra. Els Comunistes Anònims, a qui li importen? Total, si no poden tirar d’Armani i han de tornar a vestir-se a les parades de faixes, boines, samarretes i calçotets, a nosaltres què? Ergo, la sociovergència no sembla tan terrible, després de la constatació in vivo que el Dragon Khan és congènit a la triaca esquerranosa, que espatlla més que no cura.

Tindria avantatges: amb Mas de President, el senyor encarregat podria anar a parar, col·locadet, en una conselleria Maria, només per sortir a les fotografies; tota la púrria de panxa verda podria ser enviada a escombrar deserts, i el Govern de pseudoconcentració resultant, posat davant Zapatero, tindria molta més autoritat moral per defensar el desenvolupament estatutari sense pallassades.

Castells diu que troba a faltar més tremp en Zapatero, del qual critica que li hauria agradat que “hubiese sido mas contudente y hubiese actuado sin complejos“. Sóc infinitament més escèptic, en matèria de si és acomplexament o si li surt de dins. Planià perdut com sóc, estic plenament d’acord amb l’homenot de Llofriu quan sentencia que allò que s’assembla més a un espanyol de dretes, és un espanyol d’esquerres. Després d’haver-se arrossegat pel Congreso madrileny una colla d’anys, Pla devia saber bé de què parlava, oi?

Un Govern una mica “de concentració”, vist l’atzucac en què previsiblement i llastimosa es veurà en un tres i no res el nostre país, potser ara ja no semblaria cap rucada a ningú (fora dels tripartidadris damnificats, arrencats de la mamella, naturalment).

M’ho expliqui, sisplau…

El senyor Carretero, ara mateix l’ull de poll que els ha sortit al duet còmic Cadod i Putxi (i que els porta pel camí de l’amargura), en un article a l’Avui s’espolsa qualsevol responsabilitat en el “gloriós” afer de la calçotada pírrica. De passada, hi dóna un recull d’objectius polítics que considera obligat defensar. Diu:

“Pensava, per exemple, que deixéssim clar que no permetrem que el govern reculi ni un mil·límetre en la immersió en català a l’escola; que forcéssim el govern a exigir formalment, d’una vegada, que les institucions catalanes han de tenir la majoria en l’ens que gestioni l’aeroport del Prat, cosa que la resolució aprovada pel Parlament amb els vots dels partits del govern no contempla; que tornéssim a la política de suport actiu a les gestions de les federacions esportives catalanes per aconseguir-ne el reconeixement internacional i l’admissió en les competicions oficials…”

De tots aquests, em pregunto quin creu el senyor Carretero que CiU no subscriu plenament. Tots els subscriu; tothom ho sap. Llavors, per què no s’alinea amb la federació nacionalista per lluitar-los? Ja sabem que el senyor Carretero és un republicà esquerrà com una casa de pagès, el «caga-t’hi, llorito» de l’independentisme, però potser no cal que demani el carnet de Convergència per anar una estona de bracet i resoldre alguns dels problemes que ara mateix té el país, com la botifleria del Tete, disposat a carregar-se el català des de l’escola, o el dependentisme masoquista de la franquícia local del PSOE…

Si no ho fa, deu ser que l’odi visceral a la federació nacionalista pot més en ell que el patriotisme; o potser tot plegat només és una estratagema per fer el cim dins d’Esquerra, i prendre el lloc al patètic duet? M’ho expliqui, sisplau, senyor Carretero!

El nom fa la cosa, es veu

Clos i Montilla són els dos ministres que hauran consumat la censura definitiva de la televisió pública catalana al País Valencià. Eliseu Climent destaca el sarcasme que siguin dos ministres catalans els qui han beneït la pèrdua de la única proposta de gran emissora que els valencians poden veure en la seva llengua.

A darrera hora, quan les jeux son faits, representa que les dues Generalitats negocien l’intercanvi de senyal de les seves respectives cadenes. La veritat és que no hi ha cap programa de TV3 de tan baix nivell com la tele – escombraries que fa Canal 9, però no podem fer-nos els “puretes”: «Crónicas Marcianas», una gasòfia que produïa vergonya intel·lectual aliena, era obra de catalans; dos ex de la Trinca i el cunyat o ex-cunyat d’un d’ells, Sardà. Per tant, endavant amb l’intercanvi de senyal, per mi.

No obstant, es veu que la Generalitat del Sud li posa a la del Nord una condició: que del seu país en diguin “Comunitat Valenciana” en lloc de País Valencià. El País Valencià apareix denominat com a «País Valencià» al seu Estatut, però com si res. El cripto – franquisme, fidel a les seves tradicions, canvia el nom de les coses per fer veure que són com ells volen. Durant el franquisme, no hi havia suïcides; tots havien mort “en extrañas circunstancias”. Als porters dels blocs de pisos, en comptes d’apujar-los el sou, els denominaven “empleados de fincas urbanas”. I així… En resum, que per als cripto – franquistes, el nom sí que fa la cosa. Doncs se’ls diu que sí, i després se’ls fa la “pirula”, anomenant preferentment les comarques valencianes pel seu nom, etc. i deixant escapar algun “País Valencià” de tant en tant, preferiblement en boca dels convidats. Què faran, llavors? Anomenar-nos “Comunitat Catalana”?

I acabo amb dues reflexions que als valencians els poden servir de mínim consol: 1) els avenços tecnològics van en la direcció de posar a l’abast de tothom, cada vegada més, els canals de comunicació, tant per emetre com per rebre informació. Tots els intents de posar-hi traves, de mantenir el monopoli, des del carallot de Calviño fins avui, estan destinats a quedar en no res. I 2) mentre duri l’apagada de la televisió pública catalana, no es perden gran cosa. Colonitzada pels socialistes, la nostra televisió –de la qual ens sentíem orgullosos tants catalans- va caient més i més avall, fins a fer vergonya. Fixin-se, per donar només una mostra, en la transmissió del concert de comiat de Lluís Llach; mentre el públic cridava sorollosament “fora Montilla”, el pilota de la carxofa pretenia que els crits reclamaven la presència del cantant. Com si no se sentís ben bé el què deien…