Blog d´en Toni Ferran

Els armaris catalans

He vist en un d’aquests diaris digitals que un individu que es diu Max Cortès, director d’una cosa anomenada “Sexe en català”, demana que es subvencioni el doblatge de cinema pornogràfic al català. Home, té bemolls la cosa. En aquest pobre país nostre, qualsevol que faci una cagaradeta amb unes etèries ínfules artístiques (ja es necessita barra, per considerar art el cinema pornogràfic!), se sent amb dret a demanar una subvenció, si la fa en català.

Tant interioritzat tenen el “dret”, que es posen com una mona si per alguna raó no se’ls dóna tot allò que esperaven o no se’ls fa la gara-gara en tot i per tot; llavors, els auto-proclamats genis exclesos es revolten i se’n van a Madrid, dient pestes de Catalunya. Boadella, Flotats, Sisa… són exemples que tots recordem. El darrer, fins i tot, es va rebatejar en castellà: Ricardo Solfa!

Un fuster amb el qual tenia tractes professionals, deia que els armaris de cuina que ell feia també eren ben catalans i, no obstant, no els hi subvencionava ningú. Com que no anava d’artista…

PS.: No tinc cap prevenció “moral” contra la pornografia, si és feta en condicions laborals homologables. Cadascú s’arregla com pot, en matèria de sexe. Ara, qui es prengui la molèstia d’analitzar una pel·lícula d’aquestes des del punt de vista del llenguatge cinematogràfic, s’adonarà que sintàcticament té una qualitat narrativa comparable a la d’un llistí telefònic.