Blog d´en Toni Ferran

Què tal, senyor Castells?

Només els més grans devem recordar el cuplet que cantava la Mary Sanpere (també Franz Joham), una mica foteta amb la cerimoniositat de la classe mitjana barcelonina. Bé, és igual; només és que m’ha fet gràcia, posar de títol un vers de la seva lletra.

El conseller d’Economia és una persona preparada en la matèria de la seva conselleria, amb un currículum acadèmic que, en mig del dilentantisme general del Govern, destaca. Només cal dir que Pujol l’havia tingut de tècnic, tot i saber que era socialista. Però és que ningú és perfecte. I qui estigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra…

Avui, a La Vanguàrdia, el conseller Castells fa una crida una mica críptica a CiU. Demana que col·labori “amb” el Govern. O és “en” el Govern? Motius no n’hi faltarien. No deu cap lleialtat a un soci polític que aquest concepte el té desaparegut del seu vocabulari, des de que el duet còmic Cadod i Putxi fan de les seves per Esquerra. Els Comunistes Anònims, a qui li importen? Total, si no poden tirar d’Armani i han de tornar a vestir-se a les parades de faixes, boines, samarretes i calçotets, a nosaltres què? Ergo, la sociovergència no sembla tan terrible, després de la constatació in vivo que el Dragon Khan és congènit a la triaca esquerranosa, que espatlla més que no cura.

Tindria avantatges: amb Mas de President, el senyor encarregat podria anar a parar, col·locadet, en una conselleria Maria, només per sortir a les fotografies; tota la púrria de panxa verda podria ser enviada a escombrar deserts, i el Govern de pseudoconcentració resultant, posat davant Zapatero, tindria molta més autoritat moral per defensar el desenvolupament estatutari sense pallassades.

Castells diu que troba a faltar més tremp en Zapatero, del qual critica que li hauria agradat que “hubiese sido mas contudente y hubiese actuado sin complejos“. Sóc infinitament més escèptic, en matèria de si és acomplexament o si li surt de dins. Planià perdut com sóc, estic plenament d’acord amb l’homenot de Llofriu quan sentencia que allò que s’assembla més a un espanyol de dretes, és un espanyol d’esquerres. Després d’haver-se arrossegat pel Congreso madrileny una colla d’anys, Pla devia saber bé de què parlava, oi?

Un Govern una mica “de concentració”, vist l’atzucac en què previsiblement i llastimosa es veurà en un tres i no res el nostre país, potser ara ja no semblaria cap rucada a ningú (fora dels tripartidadris damnificats, arrencats de la mamella, naturalment).