Blog d´en Toni Ferran

Nivell Bustos

El diari El País, full parroquial del PSOE, donava la notícia d’una colla de negociets que un oncle de l’alcalde de Sabadell fa, gràcies al seu nebot. El tio Melquíades, home del ram del totxo, forma part del consell d’administració de la promotora immobiliària municipal, Vimusa (Viviendas Municipales, SA). Digitalment designat, no cal dir.

Segons el diari, la promotora de capital municipal ha adjudicat l’edificació d’uns habitatges a una constructora en la qual el tio té una petita participació, i aquesta darrera l’ha subcontractada a una altra empresa en la qual –coincidències que té la vida- el tio ja hi té una participació més important i la resta dels socis són els seus habituals.

El senyor alcalde és valencià de la zona castellanoparlant. Però es veu que la cosa espanyola li tira, com a bon sociata que és, i ja va agafant maneres del Pantojo i tota la fauna ara engabiada de la Costa del Sol. És comprensible que el pensament ètic i l’ideari polític no siguin el seu fort, per a un que basa la seva campanya electoral personal en ser guapet de cara i anar pels bars de les barriades els dissabtes de tot el mandat, pagant la beguda i fent-se fotos amb la clientela. O escollir el destí de vacances en base al lloc d’origen d’un grup nombrós que consti al padró d’habitants de la ciutat i, en tornar, donar-los personalment records de la família del poble.

Sabadell ha tingut, de tant en tant, alcaldes excepcionals, que han connectat amb la gent. Marcet, un de la Unión Patriótica que, dictadura a part (si és que es pot deixar a part una dictadura), va fer coses per la ciutat com obrir la plaça de vendre als pagesos de l’entorn i rebentar el monopoli dels majoristes, llavors anomenats asentadores, era ben vist per la ciutat i se li “perdonava” que fos del Movimiento. Farrés, comunista perdut, era igualment ben vist; també se li “perdonava” la ideologia totalitària perquè va fer coses per la ciutat, com ara aturar un peinado fiscal en un moment en què gran part de la indústria sabadellenca subsistia gràcies a l’economia submergida, i els saions d’en Boyer haurien devastat les butxaques dels sabadellencs.

La vie est ondoyante, deia Montaigne. Deu ser per compensar, doncs, que a Sabadell ara li toca un alcalde que col·loqui la parentela i no tingui ni una sola idea política; un individu del tot vulgar, de nivell quillo.

Sense paraules

El Guerra

No hem refereixo a un torero de l’antigor que duia aquest cognom, sinó al qui fou el “poli dolent” en aquella comissaria anomenada Espanya, on Catalunya va quedar detinguda a la fi del franquisme. El “poli bo” era, no cal dir, Felipe González.

El tal Guerra proclamava públicament que el President Pujol aniria a la presó pel “cas Banca Catalana”. Tothom, aquí, sabia quina era la trajectòria de Pujol i el motiu pel qual Banca Catalana fou enfonsada econòmicament. Però el què són les coses, un temps després, al mateix Guerra li va anar d’un pèl que no resulta “el alguacil alguacilado” quan van posar entre reixes el seu germà Juan, condemnat per tràfic d’influències. Al “Fonzo” no li van posar perquè ningú va poder –o voler- demostrar que hi estava implicat.

L’onada de corrupció i escàndols que va caracteritzar el PSOE de l’època (Flic, Filesa, Gal, Roldán, Rubio, etc.), va enviar a la via morta el sinistre personatge durant força temps. Però al socialisme no es deixa sense endoll a cap fidel, per més sospitós –o convicte- que sigui. En un lloc discret, però endollat. Només cal recordar el cas de J. M. Sala, el “cap de turc” que complí condemna a can Brians per l’assumpte de comissions il·legals de Filesa, que avui és Secretari de Formació del PSC. L’endoll actual de Guerra és el de president de la Comissió Constitucional del Congrés dels Diputats. Des d’allà, ja va anunciar que passaria el “ribot” a l’Estatut ara vigent. No va ser ell ben bé, sinó Zapatero qui li va passar; per cert, el mateix que havia dit que donaria suport a l’Estatut que sortís del Parlament, quan encara creia que no podria guanyar les eleccions.

Avui diuen els diaris que en una revista que dirigeix, Guerra torna a la càrrega contra els articles de l’Estatut que fixen la inversió mínima de l’Estat a Catalunya. La seva teoria és que els qui treballen són els qui han de mantenir els que s’ho miren. En un Estat de Dret normal i decent, hom pensaria que si la legislació vigent diu que el Govern farà una cosa, la farà. Però em sembla que som molts que no ho veiem tan clar. La referència més propera és el primer any de vigència del nou Estatut, el que disposa aquest mínim a invertir: no s’ha complert i aquí només protesta CiU. Zapatero tornarà a fer el què digui Guerra? Com diuen a Mallorca: hi poden posar messions.

Bul·la laica

Quan les coses les fan les esquerres, estan ben fetes per definició. Si les fan els seus adversaris polítics, ja no. Llavors, si no es troba res més substanciós, qualsevol esquerrà devot es posa amb el què sigui: la família, la talla del vestit… El què sigui, literalment.

Per això em diverteix, ara que em vaga una estona, pensar en què haurien dit els comunistes penedits si el President Pujol, estant al Govern de la Generalitat, hagués coincidit amb la senyora Marta en el càrrec d’alcadessa accidental de Barcelona. No cal cap esforç exagerat d’imaginació per teoritzar sobre els comentaris que la situació hauria provocat entre els propis ecoloxistes Armani, acompanyats per les corals senceres de la sociateria i la republicanada. De tot menys bonics, els haurien dit!

Ara, resulta que els Ceaucescu nostrats tenne la clau i el duro a ambdós costats de la plaça Sant Jaume, i ningú diu res. Deu ser que tenen bul•la. Laica, però bul•la. I no passa res.

Oi que és bonic, tanta harmonía?

Cada dia té la seva avaria

Pobrets, els empresaris turístics espanyols!

Es veu que uns quants empresaris turístics espanyols dels grossos, van fer una mena de confraria a la que van batejar Taula de Turisme. La cosa fa cara de ser com la “taula d’en Bernat”, aquella de la qual diuen que “qui no hi és, no hi és comptat”, però vaja, quan deuen tenir ganes de fer una francesilla es reuneixen, a veure qui fa el cap més gros.

Com que no devien tenir feines més urgents, aquest cop van decidir que això de què d’Alacant no se’n digui “Alicante”, o d’Iruña “Pamplona”, els perjudica. I la raó per la qual els perjudica, és perquè es busquen la clientela entre gent del seu nivell intel•lectual. Com fan els francesos, per altra banda. Qualsevol que faci turisme per França, si veu una indicació a l’autopista que diu «Genes», sap que el durà a Gènova, la capital de la Liguria. I si mira el mapa, veurà que allà ja és Itàlia, encara que no ho digui el rètol. La qüestió és que els empresaris turístics francesos no tan sols superen àmpliament el nivell border line, sinó que saben vendre perfectament el seu producte. Només cal anar a França per adonar-se’n.

Però els clients d’aquests empresaris turístics espanyols, pobrets, com els seus hostatjadors, no saben ni interpretar un mapa. Per aquest motiu, si  els turistres estrangers arriben a l’estació de Vilanova i no veuen escrit als rètols: “Villanueva”, en estranger, pregunten als indígenes: «where is “Villanueva”? What do you maked with it?».

Perquè el castellà sí que el sap tothom. Tu diràs, «la lengua del Imperio…»! De fet, s’està treballant per a què tota la canalla vingui al món amb el castellà après. “Resident en memòria”, que diria un informàtic. Les rogatives a les diverses marededéus hispanes estan molt avançades.

La llei de Murphy

Un dels mites més extesos entre la credulitat progre de sociates i bestiar afí, és el de la necessitat imperativa que fem servir els transports públics. Qui no ho fa és reu de lesa ecologia, delicte encara més greu que l’assassinat, per als reis de la moralina.

Resulta, però, que la hipòtesi parteix del supòsit –totalment infundat- que diu que el socialisme al poder gestiona els transports públics amb eficàcia. I per si la cosa falla (que ells ja ho saben, que són curtets), el manual del sociata col•locat a l’Adminstració, dóna la jaculatòria pertinent: la culpa és dels ciutadans, que agafen el cotxe. Surt un dia el Nadaló a fer l’homenet, perquè han fet obrir els peatges una estona que tenien 70 km de cues, però ja avisa que això no passarà sovint. Després, altre cop dins la closca, com els cargols, perquè si les coses poden anar pitjor, hi van, com diu la llei de Murphy.

La veritat, no entenc el país. Realment és tant l’afany d’acabar amb el catalanisme polític, que un nombre suficient de catalans o el què siguin, es conhorten de posar a tots i cada un dels graons del poder aquest ramat d’ases i someres, per més que els ensorrin túnels, els segrestin hores i dies en aeroports i estacions, o els tinguin encerclats llargues estones en una autopista “cara al sol”  com a falangistes?

Ja ho deien els clàssics: «numerus stultorum infinitus est». Però posats o no ser pessimistes, procurem recordar el títol del film de Mark Robson: “Más dura será la caída” (The Harder They Fall, 1956). Ara que els sociates ja manen a tots els nivells governamentals, només els queda començar a caure. La conjunció de desastres diaris a rodalíes de Renfe, a les autopistes, a l’aeroport, ja no se la salten ni els llepes del periodisme més afí. Esperem que la ruïna socialista, quan es produeixi, sigui total, definitiva. Com la de l’altra gran peste que ha patit el país en la seva Història recent: el “Movimiento“. Algun dia, algun historiador potser establirà, amb arguments científics, com de semblants han sigut, com a grup humà, el socialisme i el franquisme sociològics.

Antes azul que rota

El PSOE acaba de passar-se per l’arc triomfal la decisió del PSN de pactar amb «Nafarroa Bai» i no tornar a tenir al govern de Pamplona la marca blanca del PP a Navarra. Des de Madrid, han vist ben clar que un Govern foral compartit amb els basquistes proporcionava tones de munició electoralista espanyola al PP, prou com com per fer tornar en Bambi a l’oposició. I per tant, per l’article 29, ZP y sus muchachos s’han passat la pretesa autonomia política del PSN per allà, sense el més mínim escrúpol.

La canalleta del PSC –els quatre que encara fan veure que els sap greu que els diguin espanyolistes- han engolit el gripau en silenci reverencial, tot i allò de “cuando veas las barbas del vecino…” No fos cas que perdessin la col•locació, si fan enfadar el senyor Ponç Pilat.

Però cal fer abstracció de les secrecions verborreiques respectives i fixar-se només en allò que com a catalans ens hauria d’interessar, que és què fan amb Catalunya quan governen. Llavors, això de qui mana a Madrid és allò de la dita “d’amo canviaràs, que de lladre no ho sé pas”. Vist des d’un qualsevol dels nacionalismes ibèrics, que hi hagi diferències entre PP i PSOE resulta del tot increïble. Per més que hi hagi qui digui, com de les meigas, que “haberlas, haylas!”

Bienvenido, Mr Marshall

Luis Garcia Berlanga és un dels homes que ha gastat una ironia més fina en analitzar l’Espanya real. L’antítesi del No-Do. Si al noticiari oficial franquista tots els “ancianos” eren”venerables”, totes les “señoritas” eren “agraciadas” i tots els “paisajes” eren “pintorescos”, a la filmografia berlanguiana els espanyolets de tropa eren baixets, morenos i bufanúvols.

Així s’explica que l’espanyolet que ens governa, creient la propaganda oficial que diu que aquí és Espanya, pugui aterrar als confins de l’imperi (l’imperiet, que no cal exagerar) i prometre dàdives, gràcies i sinecures als catalans. Que l’AVE arribava en un termini cert, ens ho han dit mantes vegades. Que la inversió estatal seria proporcional al tant per cent català del PIB, ho diu fins i tot una llei espanyola: l’Estatut. De les vegades que ens han dit que les rodalies funcionarien, que l’aeroport funcionaria, que es publicarien les balances fiscals ja n’hem perdut el compte. I estem com estem.

La veritat, potser perquè no som espanyols i, per tant, no serem com els vilatans del berlanguià Villar del Rio, que anaven a demanar una màquina de cosir o una bicicleta nova a Mr. Marshall, ningú, entre els catalans, ja no es creu que en vindrà un de Madrid i farà per nosaltres tot allò que ha promès. Bé, dir ningú potser és massa: els votants del PSC-PSOE, que són una colla de felicets, sí que s’ho deuen creure. Animalons…