Blog d´en Toni Ferran

Faci un glopet de vi, senyora Salgado!

Caram! Resulta que vint-i-quatre hores després que jo parlés aquí de la llei seca socialista, va la senyora Salgado i se l’envaina. Naturalment, els dos fets no tenen cap relació causal. El que vull destacar és que la ministra recula cum arma et impedimenta. No és el primer cop que una cosa així passa. Amb el catastrazo de Pepe Borrell –lo raier del Manzanares- va passar el mateix. Aquell cop va ser el propi Felipe González qui va anunciar que se suspenia; es veien a venir un “tancament de caixes” com el que va viure Barcelona a principis del segle passat.

El món de la vinya i el vi, ja tocadets els seus interessos per la qüestió del control de l’alcoholèmia als conductors, començava a protestar. Un tertulià del programa d’en Cuní, avui mateix, aventurava que la llei pretenia protegir un sector social –el jovent de botellón- que no vota, a costa de perjudicar interessos d’una capa de gent que sí que vota. Després que les fonts governamentals reconeguin que retiren el projecte per evitar repercussions electorals negatives a les properes municipals, no sembla que la pensada sigui excessivament rocambolesca.

El cas és que –matís electoralista a part- la ministra es menja la seva llei seca amb pa i s’empassa el galipau corresponent. Faci un glopet de vi per tirar avall, senyora Salgado!

Viatgi pel món i deixi estar el vi, ministra

Qualsevol socialista amb poder polític, en presència de qualsevol indici de llibertat individual reacciona indefectiblement limitant-la, acotant-la, reglamentant-la fins allà on la seva escassa intel·ligència li doni a entendre. És un fet demostrat, quasi diria que establert per les lleis de la Química.

Aquesta mena de fauna te la dèria que els éssers humans som pobres il·lusos que no ens en sortiríem mai sense les directrius que ells ens marquen. És més, s’ofenen moltíssim si la gent, evidentment desagraïda, no està disposada a acatar-les amb total submissió. Les mostres son innumerables.

Ara li ha tocat al vi. A mi personalment, que tinc seixanta anys, que he begut vi tota la vida, no em cal cap ministra que em vingui a dir com, quan i quant vi hauria de beure. Si amb tants anys no ho hagués après, potser ja seria a l’altre barri o, almenys, tindria el fetge com una sabata. I que tingui en compte que no pateixo tampoc les limitacions intel·lectives que provoca militar en el socialisme. I com jo, molta gent més. Fa segles que per aquestes terres es beu vi, se’n fa i es fa ben fet, generalment. No l’estàvem esperant a vostè.

En una paraula, deixi de tocar el voraviu, senyora ministra, als que ja sabem gaudir del vi com a persones civilitzades, i vagi una estona –si pot ser llarga- a tocar-lo a col·lectius com els assaltadors de domicilis, etc. O potser encara millor, viatgi.

Vaig tenir una botiga d’uns clients llogada a una senyoreta que creia que portar un comerç de roba de moda era anar a prendre gin-tònics pels show-rooms dels dissenyadors, triar models aquest vull i aquell no, i la resta ja la feia la dependència. El papà de la noia era ric i l’havia avalat, a requeriment meu pel què fa als lloguers. En poc més de dos anys, la nena li va fondre uns quaranta milions de pessetes. El papà, que era ric perquè no era ruc, va liquidar el negoci -va pagar el lloguer fins el darrer dia- i la va enviar a fer una volta al món, conscient que li sortia força més barat que la filla viatgés.

LOAPA 2, el PSOE contrataca

Ja era de témer que tornés, vist com van les coses, la Castella multisecular, aquella que Machado blasmava amb els versos:

Castilla miserable,
ayer dominadora,
envuelta en sus harapos
desprecia cuanto ignora.

Avui Castella ja no du parracs, que ja voldríem saber quant ens costa. Tampoc el darrer vers seria exactament cert, avui que la informació viatja per tot arreu; certament, més precís seria dir: ignora cuanto desprecia. Però el cert és que per acció o per omissió, a Castella i els seus territoris afectes, a l’Espanya espanyola, la gent està disposada a ignorar tot allò que explicitament o tàcita, menysprea: els drets col·lectius dels altres pobles de l’Estat.

L’anterior gran envestida contra aquests drets –la LOAPA- es va sustentar en l’assalt de Tejero al Congreso, en la penúltima (sempre ens sembla la penúltima) revinclada de la fera que va anorrear pobles i civilitzacions en el passat i que no sembla voler deixar de fer-ho. Ara, la revinclada ha estat dels hereus ideològics de Tejero i els seus, el PP de Rajoy, Zaplana i Aceves, que de forma menys granguinyolesca que el Civil dels bigotis, ha assaltat altres organismes estatals.

El socialisme espanyol –PSC inclòs- que ja va votar a favor de la LOAPA, torna ara (a bodes em convides –també PSC inclòs-) a preparar una segona LOAPA, una altra salvatge cullerada de regionalismo bien entendido, aquest cop amb la previsible col·laboració entusiasta del tribunal que l’altra vegada ens en va salvar.

Potser molta gent ja no ho recordarà, però a mi no se m’esborrarà mai. Ho van donar per televisió. En un ple del Parlament, després de la sentència que va desmuntar la primera LOAPA, el portaveu parlamentari del PSC se’n va felicitar; el President Pujol li va replicar que no era coherent que se n’alegressin, ja que formaven part dels que havien perdut. La cara que li va quedar al patètic homenet, un tal Armet, avui gone with the wind, un individu amb les mancances intel·lectuals habituals en el socialisme, era tot un poema: semblava la d’una criatura a la qual han enxampat portant la tova a les calces.

Em temo que aquesta vegada no hi haurà Tribunal Constitucional que ens en salvi i, per tant, ens estalviarem l’espectacle d’un ridícul PSC, que ara ja no s’avergonyiria d’haver-la impulsat.

Es veu clar ara, per quin motiu aquest país necessita la independència, i necessita per aquest motiu gent que treballi dia a dia (no uns baladrers que muntin un altre sis d’octubre), catalans que facin créixer la musculatura del país sense esvalotar el galliner, pencant per posar Catalunya en condicions reals de treure’s la sangonera sense efusió de sang?

L’aprenentatge de la llengua

Mentre esmorzo, els dissabtes m’agrada veure algun documental en una d’aquestes televisions que només donen produccions d’aquesta mena. A vegades s’hi aprèn alguna cosa. Aquest matí n’he vist un sobre els mecanismes de l’aprenentatge de la parla en els infants i alguns experiments científics per valorar-los. Ha quedat demostrat que el nadó ja distingeix entre les paraules principals, amb significat concret, (verbs, substantius i adjectius) i les complementàries (preposicions, conjuncions…) La seva reacció és més intensa a les primeres que a les segones. Sembla que l’aprenentatge s’inicia dins l’úter, on ja sent les converses de la mare. Després del naixement, reacciona posant atenció davant  les converses en l’idioma dels pares i va desentenent-se progressivament de la resta.

Però hi ha més. Resulta que la capacitat de la criatura per distingir els més lleus matisos fonètics dels idiomes, a partir dels sis mesos d’edat es concentra en la llengua materna i disminueix considerablement per als fonemes de les altres llengües. Fins als sis mesos, el nadó és allò que n’han denominat «oient universal». Després, comença l’especialització i ja no aprèn a distingir aquells que no són de la seva llengua.

Els experiments que el documental mostrava es feien amb criatures de pares anglòfons, encara que de races diverses. Una nena de menys de sis mesos escoltava amb atenció un conte narrat en xinès mandarí. Una altre criatura de menys de sis mesos, era perfectament capaç d’aprendre a distingir entre dos fonemes pràcticament idèntics del tagal, mentre que una de més gran, ja no.

Llavors he pensat que si els experiments haguessin estat fets a Catalunya, amb pares catalanoparlants i usant com a llengües exòtiques el castellà i l’anglès, tota l’espanyolada catalanofòbica, tota la progresia sociata, ho hauria trobat racista, monstruós i una perversió de convergents.

A mi, però, l’assumpte m’ha semblat extraordinàriament interessant. I Maragall (segon fascicle), amb la seva defensa de l’hora suplementària de castellà, encara més un patètic i abismal ignorant que remena la cua per un rosegó de pa.

Quo usque tandem abutere, Nadal, patientia nostra?

Un dels misteris aparents més estranys d’aquest país, és la forma en què el Conseller Nadal se salva de responsabilitats a cada nova mostra d’ineptitud: el Carmel, el caos de l’aeroport, els trens de rodalies, ara mateix la pura inòpia davant l’ensorrada del túnel de Vielha… També té endollat un germà a la conselleria, que amb la cara ja paga. I per si fos poc, quan li retreuen, a més, insulta la intel·ligència dels ciutadans, acusant gratuïtament a tercers que no hi tenen cap culpa, per distreure l’atenció. D’un residu tòxic d’aquesta perillositat, qualsevol partit ja se n’hauria desfet. No és que el PSC tingui gaires llumeneres per triar, però així i tot, sobta que estigui tan ben agafat a la mamella, que no li hagin donat porta.

Tinc una hipòtesi: un tercer germà és el director del full parroquial del socialisme local. Qualsevol –per no senyalar directament al senyor encarregat del Govern- que gosés donar-li el passaport es trobaria crucificat en dos idiomes i a quatre tintes, amb una tirada considerable, pel primo de Zumosol. Oi que resulta creïble?

També tinc una proposta. No és cap idea inèdita, sinó una que ja va funcionar: quan calia desfer-se del cap de llista Raventós, més cremat que la traca després de la Festa Major, i posar-hi l’Obiols (una altra perla!), Felipe González va fer ambaixador l’ínclit Raventós. Problema resolt. Ara, el senyor Zapatero podria fer ambaixador al tal Nadal. Preferiblement, en un país amb el qual vulgui posar-se en guerra.

Dubto que em faci cas, de totes maneres. Per tant, com Groucho Marx, aquest segon tripartit també podrà dir I worked myself up from nothing to a state of extreme poverty.

Coca de peix

De tant en tant, m’agrada fer una coca de peix mallorquina. És un compendi de proteïna, verdura i hidrats de carboni perfectament equilibrat. Una dieta mediterrània portàtil. Potser un pèl sobrecarregada d’hidrats per als stàndards d’exercici físic actuals, menys esforçats que en temps del predomini del treball físic, però la cosa es resol menjant-ne una mica menys, i completant-ho amb una amanida, per exemple. I amb una ampolla de muscat sec i perfumat, com el de can Miquel Oliver, de Petra, que tampoc cal badar.

És també, un plat econòmicament modest. Vegi’s pels ingredients: farina, aigua, oli, llevat de forner, peix blanc, bledes, alls, julivert, sal i pebre vermell. La faig com em va ensenyar la Xisca, una amiga mallorquina que gaudeix –Déu li conservi l’entusiasme- cuinant bé.

La volia fer de mussola (Mustela vulgaris, L.,  en castellà cazón) però no en vaig trobar a plaça i em vaig endur dos talls gruixuts de rap. Primer cal tallar el peix, net de pell i espines, a daus de la mida del capciró del dit gros, més o menys, i deixar-los a l’escorredora, amb una mica de sal.

Pel que fa a les bledes, un bon menat. No cal tenir por per la quantitat: quan les poses sobre la coca, s’han tornat quasi no res. Se’ls treuen les penques, deixant només el verd de les fulles; de la resta se’n pot fer un puré, amb una mica de patata. Aquestes fulles, cal funyir-les bé, amb uns quants grapats de sal, a fi que perdin l’excés d’aigua que deixaria la pasta massa tova i crua. Llavors es pica un bon menat de julivert i es tallen a làmines unes quantes dents d’all. Un cop a punt les verdures, podem començar a fer la pasta. Abans, però, convé engegar el forn, a 210º i sense ventilador.

Per a la pasta, es fa un pou, un munt de farina amb un cràter central. La pròpia massa ja dirà la que necessita, però podem partir de la base que uns 750 grams seran suficients. Al cràter s’hi aboca un got d’aigua tèbia, tres quarts de got d’oli d’oliva, un tros de llevat de forner de la mida d’una nou, i un pessic de sal. Recollint de mica en mica, amb la mà, la farina del voltant, es va espessint la pasta, fins que no s’enganxi als dits. Llavors, ja està. No convé treballar-la més.

Amb un corró s’estén fins a fer un rectangle de les mides de la llauna del forn, i s’hi acaba d’encaixar, prement-la amb els palmells de les mans. Quan ha quedat ben repartida la pasta, s’hi posen al damunt les bledes (que prèviament caldrà esbandir bé, per treure’ls la sal de més), el julivert picat, les làmines d’all i els trossos de peix. S’amaneix amb una mica de sal, un bon raig d’oli i una empolvorada sense por, de pebre vermell.

Cal enfornar la llauna a baix de tot, a fi que l’escalfor li entri bàsicament per la sola i faci pujar el màxim la pasta abans no posi crosta. Quan la verdura i el peix fan cara de ser cuits i la pasta, als llocs on es veu, vol començar a agafar color de torrat, es treu del forn. I ja està.

La forza del Destino

Els deu manaments del republicanisme es conclouen en dos: la culpa de tots els mals serà sempre de CiU, i quan resulti increïble que sigui de CiU, llavors serà de CiU. Per al meu gust ja comença a fer massa temps, però la cosa no fa cara d’arreglar-se.

Ara, que l’ex-conseller Carretero li fa la “criada respondona” al duet tragicòmic Carod i Putxi, la culpa, estimats nens i nenes indepes, però indepes del cagar, és de CiU, que és al darrere de la maniobra. Veritat revelada que no necessita demostració, i que els nens i nenes indepes, però indepes del cagar, s’empassen amb fe impertorbable i acrítica.

I tan clar que és, si es coneix la història. Tinc un amic que havia estat conseller nacional d’Esquerra. Procedia de la resistència catalana al franquisme, de Front Nacional, concretament. Va proposar en un consell nacional que el partit sencer es passés a Convergència, per fer una força nacionalista hegemònica, amb el màxim de fortalesa política possible. La seva proposta va ser derrotada, però a la sortida, en privat, molts li donaven la raó. Quan va veure de què anava la pel·lícula, doncs, de que allà s’estimaven més ser cap d’arengada que cua de lluç (per interès personal, i el país que es foti), va plegar, junt amb una colla que encapçalava Joan Hortalà. Després d’aquesta escissió, vindria la del PI, la de Colom i Rahola. Llavors va ser quan em va explicar que Heribert Barrera afirmava que a Esquerra, cada deu anys li toca patir una escissió.

No ha calgut que ni CiU ni ningú manegués res per sota la taula, doncs, per a què l’ex-conseller muntés ara una dissidència. És «La forza del Destino». Si ell i els que el segueixin acabaran marxant o es quedaran en un racó, llepant-se les ferides, ja és qüestió de tremp personal, de si aguanten o no que els seus els diguin cul d’olla.

El vicrepresident del Govern, Josep-Lluís Carod-Rovira, ha evitat qüestionar la decisió del Consell de Ministres de divendres passat de declarar d’utilitat pública i aprovar l’execució de les línies elèctriques Sentmenant-Bescanó i Vic-Bescanó que seran “el origen de la interconexión con Francia“, segons ha admès el mateix Govern espanyol (dels diaris).

Què fumen, aquesta gent?

El vicesecretari general de coordinació interna i acció electoral d’ERC, Xavier Vendrell, ha assegurat que s’imagina “perfectament” la independència de Catalunya amb “Montilla de president”. (copiat literalment).