Blog d´en Toni Ferran

La forza del Destino

Els deu manaments del republicanisme es conclouen en dos: la culpa de tots els mals serà sempre de CiU, i quan resulti increïble que sigui de CiU, llavors serà de CiU. Per al meu gust ja comença a fer massa temps, però la cosa no fa cara d’arreglar-se.

Ara, que l’ex-conseller Carretero li fa la “criada respondona” al duet tragicòmic Carod i Putxi, la culpa, estimats nens i nenes indepes, però indepes del cagar, és de CiU, que és al darrere de la maniobra. Veritat revelada que no necessita demostració, i que els nens i nenes indepes, però indepes del cagar, s’empassen amb fe impertorbable i acrítica.

I tan clar que és, si es coneix la història. Tinc un amic que havia estat conseller nacional d’Esquerra. Procedia de la resistència catalana al franquisme, de Front Nacional, concretament. Va proposar en un consell nacional que el partit sencer es passés a Convergència, per fer una força nacionalista hegemònica, amb el màxim de fortalesa política possible. La seva proposta va ser derrotada, però a la sortida, en privat, molts li donaven la raó. Quan va veure de què anava la pel·lícula, doncs, de que allà s’estimaven més ser cap d’arengada que cua de lluç (per interès personal, i el país que es foti), va plegar, junt amb una colla que encapçalava Joan Hortalà. Després d’aquesta escissió, vindria la del PI, la de Colom i Rahola. Llavors va ser quan em va explicar que Heribert Barrera afirmava que a Esquerra, cada deu anys li toca patir una escissió.

No ha calgut que ni CiU ni ningú manegués res per sota la taula, doncs, per a què l’ex-conseller muntés ara una dissidència. És «La forza del Destino». Si ell i els que el segueixin acabaran marxant o es quedaran en un racó, llepant-se les ferides, ja és qüestió de tremp personal, de si aguanten o no que els seus els diguin cul d’olla.