Coca de peix
Febrer 15, 2007 on 1:46 pm | In Calaix de sastre |De tant en tant, m’agrada fer una coca de peix mallorquina. És un compendi de proteïna, verdura i hidrats de carboni perfectament equilibrat. Una dieta mediterrània portàtil. Potser un pèl sobrecarregada d’hidrats per als stàndards d’exercici físic actuals, menys esforçats que en temps del predomini del treball físic, però la cosa es resol menjant-ne una mica menys, i completant-ho amb una amanida, per exemple. I amb una ampolla de muscat sec i perfumat, com el de can Miquel Oliver, de Petra, que tampoc cal badar.
És també, un plat econòmicament modest. Vegi’s pels ingredients: farina, aigua, oli, llevat de forner, peix blanc, bledes, alls, julivert, sal i pebre vermell. La faig com em va ensenyar la Xisca, una amiga mallorquina que gaudeix –Déu li conservi l’entusiasme- cuinant bé.
La volia fer de mussola (Mustela vulgaris, L., en castellà cazón) però no en vaig trobar a plaça i em vaig endur dos talls gruixuts de rap. Primer cal tallar el peix, net de pell i espines, a daus de la mida del capciró del dit gros, més o menys, i deixar-los a l’escorredora, amb una mica de sal.
Pel que fa a les bledes, un bon menat. No cal tenir por per la quantitat: quan les poses sobre la coca, s’han tornat quasi no res. Se’ls treuen les penques, deixant només el verd de les fulles; de la resta se’n pot fer un puré, amb una mica de patata. Aquestes fulles, cal funyir-les bé, amb uns quants grapats de sal, a fi que perdin l’excés d’aigua que deixaria la pasta massa tova i crua. Llavors es pica un bon menat de julivert i es tallen a làmines unes quantes dents d’all. Un cop a punt les verdures, podem començar a fer la pasta. Abans, però, convé engegar el forn, a 210º i sense ventilador.
Per a la pasta, es fa un pou, un munt de farina amb un cràter central. La pròpia massa ja dirà la que necessita, però podem partir de la base que uns 750 grams seran suficients. Al cràter s’hi aboca un got d’aigua tèbia, tres quarts de got d’oli d’oliva, un tros de llevat de forner de la mida d’una nou, i un pessic de sal. Recollint de mica en mica, amb la mà, la farina del voltant, es va espessint la pasta, fins que no s’enganxi als dits. Llavors, ja està. No convé treballar-la més.
Amb un corró s’estén fins a fer un rectangle de les mides de la llauna del forn, i s’hi acaba d’encaixar, prement-la amb els palmells de les mans. Quan ha quedat ben repartida la pasta, s’hi posen al damunt les bledes (que prèviament caldrà esbandir bé, per treure’ls la sal de més), el julivert picat, les làmines d’all i els trossos de peix. S’amaneix amb una mica de sal, un bon raig d’oli i una empolvorada sense por, de pebre vermell.
Cal enfornar la llauna a baix de tot, a fi que l’escalfor li entri bàsicament per la sola i faci pujar el màxim la pasta abans no posi crosta. Quan la verdura i el peix fan cara de ser cuits i la pasta, als llocs on es veu, vol començar a agafar color de torrat, es treu del forn. I ja està.
No Comments yet »
Suscripció RSS als comentaris de la entrada. URI per a retroenllaç.
Deixa un comentari
You must be logged in to post a comment.
Powered by WordPress with Pool theme design by Borja Fernandez.
Entries and comments feeds.
Valid XHTML and CSS. ^Top^