Blog d´en Toni Ferran

Escòcia

Diu la premsa que el Govern escocès ha publicat les bases per a la convocatòria d’un referèndum que determini si el país es proclama independent del Regne Unit, si només proclama la seva autonomia fiscal o bé si es conforma amb un augment del nombre de competències transferides.

Els partits unionistes (en diuen així, allà) es posen les mans al cap i desqualifiquen la iniciativa. La sociata màxima en versió escocesa, li retreu que no tingui altre fi que la independència (com si els referèndums per proclamar la independència es plantegessin per triar l’empaperat del piset). El cap de files liberal (té ironía, la denominació) escocès estripa les cartes: “No tenim res a fer, aquí s’acaba la història”.

La veritat és que els escocesos, avui, em fan una sana enveja. No tan sols perquè poden permetre’s plantejar un referèndum que serveixi per a què ells –i només ells- decideixin sobre la independència del seu país, que ja és molt, sinó perquè el podran convocar, si tot va bé. I sigui quin sigui el resultat, el precedent resulta força més proper per a nosaltres que el del llunyà Quebec.

Tradicionalment, Escòcia a tingut un saldo econòmic favorable als comptes de la seva relació amb el regne britànic. Aquest fet ha estat utilitzat com a argument per mantenir la unió, però hi ha escocesos que diuen que si tot el petroli del mar del Nord és escocès, a veure qui hi guanya i qui hi perd, llavors. És probable que n’hi hagi que creguin que hi perdrien i votin per mantenir la unió, però també n’hi haurà que creuran que, així i tot, la independència és la independència. I dels que creguin que amb el petroli en mans d’Escòcia el país hi guanyarà, ja es pot suposar què votaran.

Avui, abans d’anar a dormir, em posaré de música de fons un disc de gaites escoceses i, en un got gros, un culet de Dalwhinnie’s, el finíssim whisky de malta de les hightlands; i somiaré una estoneta que sóc en un país on els que no volen ni sentir a parlar d’independència, s’han de fer fotre.

El Guerra

No hem refereixo a un torero de l’antigor que duia aquest cognom, sinó al qui fou el “poli dolent” en aquella comissaria anomenada Espanya, on Catalunya va quedar detinguda a la fi del franquisme. El “poli bo” era, no cal dir, Felipe González.

El tal Guerra proclamava públicament que el President Pujol aniria a la presó pel “cas Banca Catalana”. Tothom, aquí, sabia quina era la trajectòria de Pujol i el motiu pel qual Banca Catalana fou enfonsada econòmicament. Però el què són les coses, un temps després, al mateix Guerra li va anar d’un pèl que no resulta “el alguacil alguacilado” quan van posar entre reixes el seu germà Juan, condemnat per tràfic d’influències. Al “Fonzo” no li van posar perquè ningú va poder –o voler- demostrar que hi estava implicat.

L’onada de corrupció i escàndols que va caracteritzar el PSOE de l’època (Flic, Filesa, Gal, Roldán, Rubio, etc.), va enviar a la via morta el sinistre personatge durant força temps. Però al socialisme no es deixa sense endoll a cap fidel, per més sospitós –o convicte- que sigui. En un lloc discret, però endollat. Només cal recordar el cas de J. M. Sala, el “cap de turc” que complí condemna a can Brians per l’assumpte de comissions il·legals de Filesa, que avui és Secretari de Formació del PSC. L’endoll actual de Guerra és el de president de la Comissió Constitucional del Congrés dels Diputats. Des d’allà, ja va anunciar que passaria el “ribot” a l’Estatut ara vigent. No va ser ell ben bé, sinó Zapatero qui li va passar; per cert, el mateix que havia dit que donaria suport a l’Estatut que sortís del Parlament, quan encara creia que no podria guanyar les eleccions.

Avui diuen els diaris que en una revista que dirigeix, Guerra torna a la càrrega contra els articles de l’Estatut que fixen la inversió mínima de l’Estat a Catalunya. La seva teoria és que els qui treballen són els qui han de mantenir els que s’ho miren. En un Estat de Dret normal i decent, hom pensaria que si la legislació vigent diu que el Govern farà una cosa, la farà. Però em sembla que som molts que no ho veiem tan clar. La referència més propera és el primer any de vigència del nou Estatut, el que disposa aquest mínim a invertir: no s’ha complert i aquí només protesta CiU. Zapatero tornarà a fer el què digui Guerra? Com diuen a Mallorca: hi poden posar messions.

Pobrets, els empresaris turístics espanyols!

Es veu que uns quants empresaris turístics espanyols dels grossos, van fer una mena de confraria a la que van batejar Taula de Turisme. La cosa fa cara de ser com la “taula d’en Bernat”, aquella de la qual diuen que “qui no hi és, no hi és comptat”, però vaja, quan deuen tenir ganes de fer una francesilla es reuneixen, a veure qui fa el cap més gros.

Com que no devien tenir feines més urgents, aquest cop van decidir que això de què d’Alacant no se’n digui “Alicante”, o d’Iruña “Pamplona”, els perjudica. I la raó per la qual els perjudica, és perquè es busquen la clientela entre gent del seu nivell intel•lectual. Com fan els francesos, per altra banda. Qualsevol que faci turisme per França, si veu una indicació a l’autopista que diu «Genes», sap que el durà a Gènova, la capital de la Liguria. I si mira el mapa, veurà que allà ja és Itàlia, encara que no ho digui el rètol. La qüestió és que els empresaris turístics francesos no tan sols superen àmpliament el nivell border line, sinó que saben vendre perfectament el seu producte. Només cal anar a França per adonar-se’n.

Però els clients d’aquests empresaris turístics espanyols, pobrets, com els seus hostatjadors, no saben ni interpretar un mapa. Per aquest motiu, si  els turistres estrangers arriben a l’estació de Vilanova i no veuen escrit als rètols: “Villanueva”, en estranger, pregunten als indígenes: «where is “Villanueva”? What do you maked with it?».

Perquè el castellà sí que el sap tothom. Tu diràs, «la lengua del Imperio…»! De fet, s’està treballant per a què tota la canalla vingui al món amb el castellà après. “Resident en memòria”, que diria un informàtic. Les rogatives a les diverses marededéus hispanes estan molt avançades.

Antes azul que rota

El PSOE acaba de passar-se per l’arc triomfal la decisió del PSN de pactar amb «Nafarroa Bai» i no tornar a tenir al govern de Pamplona la marca blanca del PP a Navarra. Des de Madrid, han vist ben clar que un Govern foral compartit amb els basquistes proporcionava tones de munició electoralista espanyola al PP, prou com com per fer tornar en Bambi a l’oposició. I per tant, per l’article 29, ZP y sus muchachos s’han passat la pretesa autonomia política del PSN per allà, sense el més mínim escrúpol.

La canalleta del PSC –els quatre que encara fan veure que els sap greu que els diguin espanyolistes- han engolit el gripau en silenci reverencial, tot i allò de “cuando veas las barbas del vecino…” No fos cas que perdessin la col•locació, si fan enfadar el senyor Ponç Pilat.

Però cal fer abstracció de les secrecions verborreiques respectives i fixar-se només en allò que com a catalans ens hauria d’interessar, que és què fan amb Catalunya quan governen. Llavors, això de qui mana a Madrid és allò de la dita “d’amo canviaràs, que de lladre no ho sé pas”. Vist des d’un qualsevol dels nacionalismes ibèrics, que hi hagi diferències entre PP i PSOE resulta del tot increïble. Per més que hi hagi qui digui, com de les meigas, que “haberlas, haylas!”

Cordem-nos els cinturons

No perdr� ni un segon en condemnar ETA. Segurament ha estat dit tot, en aquest camp, i des de fa anys. Per tant, l�esfor� seria in�til.

Cal dirigir la cr�tica a qui ha tingut i t� la responsabilitat d�acabar amb el terrorisme; �s a dir, aquell a qui l�electorat va col�locar en situaci� d�acabar amb el terrorisme. L�home ho ha fet rematadament malament. L�abominable baixesa continuada del PP no �s excusa. L�abs�ncia total d��tica de qui mata innocents tampoc. S�n premisses amb les quals ning� podria pretendre no comptar. Si no en saps, no t�hi posis, per� no ens vinguis a fer el ploric�.

Amb l�afer de l�Estatut catal� i amb el del proc�s de pau basc, Zapatero s�ha col�locat, ell solet, a l�al�ada del betum. Ha demostrat que �s un no ning�, un pur bluff tret pels p�ls per un desmanegat PSOE sense lideratge. La gran esperan�a que va representar despr�s dels horrors de l�aznarisme, ha estat un frau pitjor que el dels segells i els dels pantojos junts. Si els socialistes el tornen a presentar, no faran ni per pipes. Nom�s tindran el vot captiu, aquell que �s �inasequible al desaliento� com la vieja guardia falangista. I si en presenten un altre (ja es veuria qui tenen), que tampoc se les prometin gaire dolces.

Per� el pitjor �s que l�alternativa tamb� �s un peix que es porta l�oli. Despr�s de veure el PP d�aquesta legislatura � i si treu majoria absoluta, que les desgr�cies mai v�nen soles- ja ens podem preparar. Potser veurem novament a ETA debilitada, per� la soluci� de la q�esti� basca tornar� al congelador.

I per als catalans, amb el tripartit que tenim i una majoria absoluta a la Moncloa, la cosa pinta crespa. A les generals, votar PSOE ser� llen�ar el vot, i votar PP ser� tirar-se rocs a la pr�pia teulada. La �nica oportunitat ser� que un partit catal� pugui ser decisiu per governar. No cal dir quin�

S’acosten turbulencies atmosf�riques; senyors passatgers, cordin-se els cinturons, posin els respatllers verticals i no fumin.

Nom�s el 95%

Per si encara queda alg� que creu que aix� nostre amb Espanya t� remei, tenim l�afer del pamflet difamatori de Telemadrid, uns que amb el seu mal volen con�ixer els dels altres. I tenim la resposta del Govern �amic�, de la �intelectualidaz� progre d�Espanya: un tango. �Silension la noxe, xa todot�n calma��

Suposant que a Catalunya no s�afavor�s l�ensenyament del castell�, aquest pa�s faria el mateix que fa Alemanya amb la llengua nadiua dels turcs o els Estats Units amb la dels hispanos. No prohibir-la i prou. Per� no. Resulta que la majoria de la premsa, de les r�dios i de les televisions que es veuen a Catalunya, s�n en castell�. Resulta que el 95% dels escrits que es presenten als jutjats catalans (b�, que s�n a Catalunya) es presenten en castell�. Quina mis�ria, nom�s el 95%! Consens entre els caus�dics? I tant! El diari d�avui d�na not�cia que el jutge del jutjat n�mero 41 de Barcelona ha ordenat a l�advocat que el presentava, traduir un escrit fet en catal�. Qui vol perjudicar el seu client, si els procediments ja s�eternitzen fins a la injust�cia, tot i ser fets en castell�!

Era previsible que Montilla y sus palmeros ni piulessin, seguint la consigna de �quiets, que sin� ens la fotrem!� que domina el prospecte de la franqu�cia sociata del senyor encarregat. Encara que, de fet, ni s� si valdria la pena fer res. Ahir a la nit vaig veure una enquesta de carrer feta a Madrid, on una colla de madrilenys atribu�en l�autoria del 11-M, al gran capital internacional que volia desmembrar Espanya, als socialistes que volien guanyar el dia 14, als comunistes� el mateix dia en qu� al judici ha quedat ben clar que d�ETA, al 11-M�res de res.

Per aquest motiu, jo no seria partidari de trencar mai relacions amb Espanya. Els caps de setmana es podrien organitzar safaris fotogr�fics, per observar la fauna madrilenya en el seu h�bitat natural. Camuflats amb una bufanda del Madrid, per passar desapercebuts, podr�em fotografiar-los manifestant-se contra els americans o contra els bascos, menjant �porras� o �pepitos de lomo�, o b� en qualsevol altra de les activitats pr�pies de la seva esp�cie. Segur que el National Geographic ens en publica alguna.

Carta a l’Estat espanyol

Distinguido Estado,

Desde hace casi trescientos a�os, mi pa�s no s�lo comparte con ustedes el monarca, sino tambi�n la pr�ctica totalidad de los instrumentos del poder. Bien, compartir, lo que se dice compartir, no seria la palabra m�s apropiada; me refiero a que los instrumentos de poder de usted tambi�n mandan sobre mi pa�s. Nos lo impusieron militarmente, pero no es por esta causa, que le escribo.

Hemos procurado, durante este dilatado per�odo, buscar acomodo para nuestro pa�s en su estructura de poder, de diversas maneras, negociando (cuando uno no puede defender lo suyo de otro modo m�s convincente, negocia). Seria largo hacer una lista de los intentos. S�lo me referir� al �ltimo. Despu�s de un proceso largo, demasiado largo, incluso, el Parlament elabor� un Estatut, una especie de contrato con usted, que fu� aprobado por�el 90% de nuestra representaci�n popular. Que era muy mayoritariamente aceptado por nosotros, pero que mucho, vamos.

Recordar� que hab�a la palabra dada del Presidente de su Gobierno, el cual dijo p�blicamente que aceptar�a el Estatut sin enmienda alguna. Algunos ya dimos entonces a esta palabra el mismo valor que debi� haber dado la rana a la del alacr�n, si quer�a sobrevivir, y el tiempo nos dio la raz�n. No obstante, y a fin de salvar lo posible de los muebles, se negoci� una reducci�n bastante dolorosa de sus cl�usulas, que a unos pocos ya les pareci� intolerable y a los m�s, abusiva.

Ahora, parece que ni as�. Que se saca usted un nuevo as de la manga y nos va a dejar el contrato como el de Telef�nica: lo tomas o lo tomas. Eso s�, revestido de sentencia judicial, para quedar bien con los otros Estados del entorno, y que no parezca mucho otro acto como los que usted llev� a cabo en Am�rica del Sur y otros lugares del mundo en �pocas pasadas.

Si en trescientos a�os no ha habido forma de encontrar un acuerdo satisfactorio para ambas partes, no cree usted que quiz� ser�a hora de ir pensando que no debe ser posible? O es que usted tiene mal fario y nadie quiere voluntariamente gozar de su compa��a? Lo digo por los vascos, por ejemplo, que pactaron su pertenencia a Espa�a, y desde hace a�os intentan infructruosamente�rescindir el contrato, algunos por el absurdo m�todo de matar a�ciudadanos que poco o nada�tienen que ver,�incluso. O por los llanitos gibraltare�os, andaluces como la copa de un pino ellos, que no quieren ni quisieron ser espa�oles, a pesar que ustedes les cerrasen la frontera a cal y canto durante a�os.

No crea que por no ser espa�oles, aqu� odiamos a Espa�a. Tampoco somos alemanes o suecos, y no por ello odiamos a Alemania o a Suecia. Pero si Alemania o Suecia quisieran venir a gobernarnos a su antojo y sin nuestro permiso, no nos gustar�a, compr�ndalo. En fin, que me parece que nos ir�a mejor si lo dejamos de mutuo acuerdo; abren su embajada en Barcelona y nos mandan sus diplom�ticos, y no perdemos m�s tiempo discutiendo si son churras o son merinas. Que trescientos a�os nos han dejado el pa�s hecho unos zorros, y tenemos trabajo.

Salude usted de mi parte a su Ej�rcito. Atentamente,

Menys mal

S�ha imposat el seny, aquesta vegada. No costa gens d�endevinar que si de Juana hagu�s mort per la vaga de fam que feia, estant tancat, l�efecte �m�rtir� hauria comportat una onada de viol�ncia.�I hauria mort, perqu� una fera que mata vint-i-cinc persones sense cap c�rrec de consci�ncia, no deu ser pas gaire respectu�s amb la vida; ni amb la seva ni amb la dels altres.

El perill de fabricar m�rtirs �s el problema que t� la lluita contra un sector significat, encara que sigui minoritari, de la poblaci� d�un pa�s. Ning� mouria un dit si qui fes vaga de fam fos un delinq�ent com�. Adm�s aix�, els qui s�oposaven a aplicar-li les mesures d�alleujament de la reclusi� �totalment previstes a la Llei, per altra part- nom�s ho podien fer per un motiu: volen que hi hagi una nova onada de viol�ncia; se�n pensen aprofitar per als seus interessos electorals. Evidentment, els �s igual que els morts puguin ser �dels seus�; per als dirigents d�aquest partit les seves bases deuen ser carn de can�, peons prescindibles.

Una de les coses que addueixen �s que l�assass� no s�ha penedit mai dels vint-i-cinc assassinats, per� no diuen que les lleis penals no exigeixen el penediment, sin� el compliment de la pena: els divuit anys que va complir. Per� tampoc complia ara pels assassinats, sin� per una imputaci� �fabricada� (segons va declarar expl�citament el ministre) clarament per evitar l�escandalera de la dreta espanyola (cada vegada m�s ultra) i d�una associaci� que utilitza les v�ctimes en benefici d�aquest partit pol�tic concret.

Fos com fos, aquest individu t� una sent�ncia ferma de tres anys, en tr�mit de compliment, per amenaces. Doncs que la compleixi on no hi hagi perill que mori en reclusi�, i que els que voldrien que hi hagi m�s morts es facin fotre.

Dues not�cies

Llegia aquesta setmana que els jutges del Tribunal Superior de Just�cia del Pa�s Vasco �pobres- se senten �pertorbats i inquietats�, segons diu el Consejo General del Poder Judicial, per les cr�tiques que des dels partits i els mitjans de comunicaci� se�ls li llencen. Fins i tot un d’ells s’ha vist en la necessitat de demanar-li empara al sanedr� del gremi. L’imperatiu categ�ric de processar el lehendakari per entrevistar-se amb un paio amb qui s�hi entrevista el gat fins i tot, �s cosa per damunt de tota controv�rsia: �s veritat revelada, caram!

Avui llegeixo que un individu que tenia una ordre judicial d�allunyament de la seva ex-dona, l�ha apunyalat i mort a Ciutat de Mallorca, junt amb l�home que ara devia ser la seva parella i era el seu cap a la feina. Podriem dir que J.J.V.R., de 43 anys, i O.K.T., de 38 anys, les dues v�ctimes mortals de l�allunyat pel jutge, a hores d’ara estan for�a m�s que pertorbats i inquietats com a conseq��ncia de la resoluci� judicial d�allunyament a 500 metres, en comptes de prendre mesures m�s efectives.

Com en Puyal per�, ara em jugaria un p�sol que al Consejo General del Poder Judicial no li vagar� de lamentar que l�error judicial en la valoraci� de la perillositat de l�assass�, l�hi hagi perm�s cometre el doble assassinat.

La Just�cia espanyola �s justa. M�s que justeta diria, fins i tot.