Blog d´en Toni Ferran

Menys mal

S’ha imposat el seny, aquesta vegada. No costa gens d’endevinar que si de Juana hagués mort per la vaga de fam que feia, estant tancat, l’efecte “màrtir” hauria comportat una onada de violència. I hauria mort, perquè una fera que mata vint-i-cinc persones sense cap càrrec de consciència, no deu ser pas gaire respectuós amb la vida; ni amb la seva ni amb la dels altres.

El perill de fabricar màrtirs és el problema que té la lluita contra un sector significat, encara que sigui minoritari, de la població d’un país. Ningú mouria un dit si qui fes vaga de fam fos un delinqüent comú. Admès això, els qui s’oposaven a aplicar-li les mesures d’alleujament de la reclusió –totalment previstes a la Llei, per altra part- només ho podien fer per un motiu: volen que hi hagi una nova onada de violència; se’n pensen aprofitar per als seus interessos electorals. Evidentment, els és igual que els morts puguin ser “dels seus”; per als dirigents d’aquest partit les seves bases deuen ser carn de canó, peons prescindibles.

Una de les coses que addueixen és que l’assassí no s’ha penedit mai dels vint-i-cinc assassinats, però no diuen que les lleis penals no exigeixen el penediment, sinó el compliment de la pena: els divuit anys que va complir. Però tampoc complia ara pels assassinats, sinó per una imputació “fabricada” (segons va declarar explícitament el ministre) clarament per evitar l’escandalera de la dreta espanyola (cada vegada més ultra) i d’una associació que utilitza les víctimes en benefici d’aquest partit polític concret.

Fos com fos, aquest individu té una sentència ferma de tres anys, en tràmit de compliment, per amenaces. Doncs que la compleixi on no hi hagi perill que mori en reclusió, i que els que voldrien que hi hagi més morts es facin fotre.