Nivell Bustos
Agost 11, 2007 on 12:01 pm | In Calaix de sastre | Comments OffEl diari El País, full parroquial del PSOE, donava la notícia d’una colla de negociets que un oncle de l’alcalde de Sabadell fa, gràcies al seu nebot. El tio Melquíades, home del ram del totxo, forma part del consell d’administració de la promotora immobiliària municipal, Vimusa (Viviendas Municipales, SA). Digitalment designat, no cal dir.
Segons el diari, la promotora de capital municipal ha adjudicat l’edificació d’uns habitatges a una constructora en la qual el tio té una petita participació, i aquesta darrera l’ha subcontractada a una altra empresa en la qual –coincidències que té la vida- el tio ja hi té una participació més important i la resta dels socis són els seus habituals.
El senyor alcalde és valencià de la zona castellanoparlant. Però es veu que la cosa espanyola li tira, com a bon sociata que és, i ja va agafant maneres del Pantojo i tota la fauna ara engabiada de la Costa del Sol. És comprensible que el pensament ètic i l’ideari polític no siguin el seu fort, per a un que basa la seva campanya electoral personal en ser guapet de cara i anar pels bars de les barriades els dissabtes de tot el mandat, pagant la beguda i fent-se fotos amb la clientela. O escollir el destí de vacances en base al lloc d’origen d’un grup nombrós que consti al padró d’habitants de la ciutat i, en tornar, donar-los personalment records de la família del poble.
Sabadell ha tingut, de tant en tant, alcaldes excepcionals, que han connectat amb la gent. Marcet, un de la Unión Patriótica que, dictadura a part (si és que es pot deixar a part una dictadura), va fer coses per la ciutat com obrir la plaça de vendre als pagesos de l’entorn i rebentar el monopoli dels majoristes, llavors anomenats asentadores, era ben vist per la ciutat i se li “perdonava” que fos del Movimiento. Farrés, comunista perdut, era igualment ben vist; també se li “perdonava” la ideologia totalitària perquè va fer coses per la ciutat, com ara aturar un peinado fiscal en un moment en què gran part de la indústria sabadellenca subsistia gràcies a l’economia submergida, i els saions d’en Boyer haurien devastat les butxaques dels sabadellencs.
La vie est ondoyante, deia Montaigne. Deu ser per compensar, doncs, que a Sabadell ara li toca un alcalde que col·loqui la parentela i no tingui ni una sola idea política; un individu del tot vulgar, de nivell quillo.
Bergman
Juliol 31, 2007 on 11:49 pm | In Calaix de sastre | Comments OffHa mort Igmar Bergman, el cineasta suec. Als inicis de la meva cinefilia, em va fascinar aquell film amb l’impronunciable títol de «Det sjunde inseglet», en el qual un cavaller que feia cara de Max von Sydow jugava a escacs amb la Mort. Allò era totalment nou, sorprenent, per als que estàvem acostumats al cinema nordamericà. Tampoc havíem vist cap Dreyer, llavors, encara.
Molta gent, en aquelles èpoques (i potser ara també), no entenia el cinema de Bergman. «Persona» era un altre d’aquells films que passàvem estones analitzant, tractant de treure’n l’entrallat. Ja no recordo les alambinades hipòtesi interpretatives que bastíem, però haurien fet les delícies d’un psiquiatre argentí. I si la cosa es posava complicada, la censura franquista proporcionava el recurs infal•lible per explicar els buits d’interpretació: «deu estar tallada…», dèiem.
La veritat és que, amb el temps, sembla que es va fent evident que la cosa incomprensible, per a nosaltres, són els suecs. És com si s’expliquin cap endins; al revés de nosaltres, que ens expliquem cap enfora. Bergman els retravava meravellosament. I em refereixo a que els mostrava en la seva complexitat, descomptant que la fotografia, sobretot la de Sven Nykvist, és una cosa excelsa. Davant els films de Bergman, opino modestament, cal asseure’s i gaudir-ne, sense intentar cap exercici de psiquiatria recreativa.
A Bergman, crec, li devem una alta lliçó; la que ens va donar sobre allò que Pla en deia “les amenitats del socialisme”. El model socialdemòcrata suec era unànimament considerat la perfecció política, el súmmum, la pera en patinet, per tota la intel•ligentsia antifranquista. Allà sí que tot ho feien bé. La redistribució de la renda era perfecta, a Suècia. Però un dia Bergman va anar a rodar als USA «Face to Face» (1976). El director, bon socialdemòcrata, a la tornada va declarar al fisc del seu país els beneficis que li havia proporcionat el film. El fisc socialdemòcrata «tope guai» per a la progresia local, li va cobrar més del 100% sobre els ingressos declarats. Literalment. Se li van quedar tot el fruit del seu treball i encara una mica més. Bergman, llavors, va “exiliar-se” fiscalment a Alemanya, on va rodar la següent pel•lícula: «The Serpent’s Egg» (1977). La socialdemocràcia ben entesa comença per un mateix!
En fi, que per molts anys el tinguem en el cel de cel•luloide!
Piazza Sordello
Juliol 25, 2007 on 11:28 pm | In Calaix de sastre | Comments OffAquest cap de setmana passat vaig passar-lo a Itàlia. Diumenge al matí, concretament, era a Màntua. Assegut en un banc de pedra, esperava que fos l’hora concertada per visitar el palau ducal i contemplava la gran plaça que té al davant. Les grans places italianes són una cosa admirable. Ja no diguem la del Palio, a Siena, o la de San Gimignano, a la Toscana. Aquesta, que Rigoletto devia creuar per anar a demanar al duc i als altres que no li violessin la filla, és una mostra magnífica de com la Història ens va llegant els edificis: el campanar romànic de la catedral, amb arcuacions llombardes (si som a la Llombardia…); la façana del temple, neoclàssica, com el palau que té a mà esquerra, fruit de la dominació austrohongaresa, plena de pomposa estaturaria; a continuació, un casal de gust mediterrani, amb persianes de llibret a totes les finestres, que no desentonaria gota al barri de la Seu, a Ciutat de Mallorca; després, un altre edifici, d’aire gòtic medieval, merletat. Un lloc viscut des de fa segles, aquesta ciutat que van fundar els estruscs.
Llavors, se’m va acudir com posaria de nerviosos a tots aquests urbanistes filosocialistes, una plaça així: res de línia de cornisa forçosa, res de reticulació de les obertures per al conjunt… llibertat de creació total! A tots aquests malalts de pauta, que es posen frenètics com un que pateixi d’autisme davant qualsevol trencament de la rutina, aquesta plaça els deuria provocar vertigen, overflow neuronal.
Allà on manen aquesta mena de quídams, lamentablement, imposen la línia de cornisa correguda, les pautes estètiques per a que tota l’edificació sigui igual d’anodina, sense la més mínima capacitat pertorbadora de la inèrcia mental.
Retornin-nos la llibertat estètica, senyors urbanistes filosociates. Com Rigoletto, els ciutadans els diem:
…Pietà, pietà, signori,
pietà, signori, pietà.
Porcella al forn
Maig 6, 2007 on 10:22 am | In Calaix de sastre | No CommentsAbans de res, cal que digui que la campanya electoral em t ocupat durant quasi tot el dia i que, per aquest motiu, tinc el blog una mica abandonadet. Aprofito, doncs, la petita calma de diumenge al mat.
Divendres, a lpera, un amic i gran melman em va dir que havia trobat aquest blog, tot mirant si en algun lloc dInternet un servidor havia deixat dit com es fa la porcella al forn. Encara que ja va trobar una recepta, explico com la faig, seguint les senzilles indicacions duna parenta dAlcdia.
El secret de la porcella s que no t secret. Si lanimal s de qualitat, no necessita quasi res. Desprs dafaitar-li els pls que pugui tenir i rentar-la, es fregaamb llimona, per treure-li el possible tuf porqu. s millor coure-la en canal (mitja canal), sense trossejar. Es frega, doncs,amb mitjes llimones per dins i per fora, i se li tira sal i pebre negre, tamb per dins i per fora. Desprs senforna en fred, a 180, a mitja alada, damunt una graella i amb una safata a baix de tot, en la qual shi haur posat encara no un travs de dit daigua. La pell a la banda de sobre.Si es disposa dun forn elctric, amb el ventilador en marxa. I si no es pot posar laigua a sota, es va esquitxant peridicament per sobre amb aigua ben salada. Quan t bon color i la pell comena a fer croc-croc si la toques, ja est cuita. Es pot servir amb enciam amanit i unes patates tallades a daus, fregides i posades un moment, amb una picada dall i julivert i una mica de sal per sobre, al forn.
I si hom s a Mallorca i vol anar a menjar una porcella que fa dir s senyor en un establiment de restauraci pblica, cal anar, de totes, totes, a can Tronca. Noms shi pot triar entre arrs brut o arrs clar de peix, de primer, i porcella o xai al forn de segon i, per aquest motiu, el producte s cuit en pea i servit al moment, que s com cal menjar la porcella. Aquest lloable restaurant s a Sant Joan, poblaci que queda a m esquerra de la carretera que va de Ciutat a Manacor, i que tamb resulta que s la vila nadiua daquella Consellera florero del primer tripartit que va dinamitar el Ramon Llull. Ning s perfecte i Sant Joan tampoc! Per la porcella de can Tronca s mel, que diuen els mallorquins. Paraula.
Sant Jordi ‘07
Abril 23, 2007 on 10:31 am | In Calaix de sastre | No CommentsAvui, dia de regalarllibres iroses, voldria dedicar una rosa del jard de casa i una poesia del pollenc Miquel Costa i Llobera a qui visiti aquest blog. Una bona diada!
CAN DE NA RUIXA-MANTELLS
Passant gemegosa com fa la gavina
que volta riberes i torna a voltar,
anava la boja del Camp de Marina
vorera de mar.Descala i coberta de roba esquinada,
corria salvatge, botant pels esculls;
i encara era bella sa testa colrada,
la flor de sos ulls.Color de mar fonda tenia les nines,
corones se feia de lliris de mar,
i arreu enfilava cornets i petxines
per fer-se’n collar.Aix tota sola, ran ran de les ones,
ja en temps de bonana, ja en temps de maror,
anava la trista cantant per estones
l’estranya can.“La mar jo avorria mes ja l’estim ara
des que hi t l’estatge l’amor que em fug.
No tinc en la terra ni pare ni mare,
ms ell s aqu!“Un temps jo li deia: pags te voldria,
pags, anc que fosses pastor o roter;
i dins la mar ampla, com ell no n’hi havia
d’airs mariner.“B prou li diria canons la sirena
quan ell a la lluna sortia a pescar:
per’x ma finestra deixava sens pena,
sortint a la mar.“La mar el volia, jamai assaciada
de vides, fortunes, tresors i vaixells;
i d’ell va fer presa dins forta ventada
Na Ruixa-mantells.“Na Ruixa s la fada d’aquestes riberes,
que all a les grans coves, endins, t l’hostal
amb arcs i figures, amb llits i banyeres
de nacre i coral.“Per bous de sa guarda dins fondes estables
all t Na Ruixa clapats vellsmarins;
si vol per son carro cavalls incansables,
all t delfins.“Quan surt, va vestida de seda blavosa,
amb totes les tintes del cel i la mar,
i blanc com la cresta de l’ona escumosa
son vel fa volar.“De l’arc que entre nvols promet la bonana,
la faixa ella imita per fer son cinyell…
Mes ai del qui rema, quan ella li llana
son ample mantell!“Perdut s el nufrag quan ella el socorre
i el pren entre els signes del vel florejat…
La roca feresta ser ja la torre
on quedi encantat.“All t Na Ruixa mon b, dia i nit,
on ell cosa humana no veu ja ni sent.
Ai, si ell m’escoltava, b prou sortiria
de l’encantament!”Aix tota sola, ran ran de les ones,
ja en temps de bonana, ja en temps de maror,
anava la trista cantant per estones
l’estranya can.Un vespre d’oratge fin son desvari:
son cos a una cala sort l’endem;
i en platja arenosa, reds solitari,
qualc l’enterr.No t ja sa tomba la creu d’olivera,
mes lliris de platja b en t cada estiu,
i sols ja hi senyala sa petja lleugera
l’aucell fugitiu…Miquel Costa i Llobera
Habemus Messi
Abril 20, 2007 on 6:29 pm | In Calaix de sastre | No Comments
En un moment en qu sembla que Ronaldinho ja comena a patir la sndrome del crac del Bara, aquella que tard o dhora acaba afectant tots els cracs blaugranes i que assenyala el moment de vendrels a un equip itali, un moment en que ja comena a fer panxeta, a no driblar el contrari cada vegada, a no clavar-la per la capelleta (abans en diem aix de lescaire de la porteria) quan llana una falta directa, va aquest noi argent, ms viu que una mostela, i es fabrica un gol ell tot sol, comenant des de camp propi.
Probablement el noi, tamb cansat de veure com els seus companys se la passen de costat a costat en el mig del camp, sense tirar-la entre els tres pals, devia pensar que s certa aquella dita: si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit. Pensat i fet. Se lemporta cap a gol i la clava al fons de la porteria del Getafe. No s que es destapi ara, aquest xicot; ja se li va veure la qualitat ben aviat i, si no hagus estat per la lesi que va patir, potser lhaurem vist fer coses com aquesta ja fa algun temps. Per, de cop, sha fet la llum i tothom parla del gol que va fer dimecres.
Que vigili, doncs, Ronaldinho, i que vigili Etoo. Tots dos. El cameruns t el benefici del dubte, perqu sortint duna lesi de menisc, hom no es llena amb la mateixa tranquillitat. Jo, que tamb tinc un menisc avariat, ja s qu passa. No te nacabes de fiar mai ms del tot. Segurament ell, que s fora ms jove, acabar tornant a tenir-hi la confiana que cal i, amb el carcter que t, tornar a fer gols com aquell qui no fa res. El brasiler, en canvi, sembla ms apoltronat. Guanyant vint-i-quatre milions deuros cada any, no calen gaires anys per ser ric, per ric dels que no els hi acaben els qartos. I llavors, val ms vendrel a un daquests equips que collecciona patums carssimes a punt de caducar. A nosaltres ja ens far guanyar en Messi.
Va fent la xim-xim
Abril 13, 2007 on 12:41 pm | In Calaix de sastre | No CommentsEl temps, per aqu, van fent aquella mena de pluja, un pl si s si no s, que mulla sense embassar i que tan b va a la vegetaci. La mica de plomall ver que hi havia als capcirons de les branques de les mlies ja s un projecte de branca amb les minscules fulles que, un cop desenvolupades, faran ombra aquest estiu.
Com que tinc una lleugera fotofbia, lexcs dultraviolats de la llum natural em fa aclucar una mica els ulls, per tots els problemes fossin com aquest. En aixecar-me de la cadira, desprs descriure el buclic Arriba la primavera de diumenge passat, una contractura muscular al final de lesquena em va deixar knock-out. Dilluns al mat, ni em podia posar dret. Lintent del ms mnim moviment em feia emprendre una pattica coreografia sobre el llit. Sort que noms la mort s per sempre i ara tot i que encara men sento una mica- ja puc fer normalment. Abans ho hagus dit, Tot plegat, una delcia!
Fora de laclucament d’ulls, fa goig veure caure les petites gotes daigua quasi pulveritzada, incansablement. Crec que a la tarda encendr la llar de foc i em dedicar a llegir un llibre ben esps, tot mirant de tant en tant per la finestra (i no torno a dir all de la delcia, per no temptar la sort).
Ha comenat la primavera
Abril 8, 2007 on 6:53 pm | In Calaix de sastre | No CommentsSha acabat definitivament el temporal de les faves, la tempesta que cada any es presenta pels volts de lequinocci de primavera. Divendres al mat, encara des del llit iper primera vegada enguany, vaig sentir el cant de lalosa.Les puntes de les branques de les mlies ja tenen un petit plomall de fulletes que verdeja; un bot vol comenar a ponzellar al roser de les flors vermelles. La primavera s aqu. Per Sant Jordi ja tindrem alguna rosa. Mentre escric aquestes lnies, fa un solet net, baix i rogenc ja. Les branques dels leilandis, de tant en tant, es gronxen lleument, com una senyoreta que agits la m persaludar des dun tren.
s la Pentecosta i hem dinat de frit mallorqu de Pasqua inima Negra, el magnfic vi felanitxer. Tot i que aquest plat de freixura de be, acompanyat de patates i de totes les verdures del temps, s lesmorzar prescrit per a desprs de lEnquantra, per les coses del rgim lhem guardat per al’pat del migdia.
La temperatura, un pl fresca, s agradable. Hi ha silenci. Un gat del venat, ajagut a lampit de l finestra, aprofita el darrer raig de sol. Tot plegat, una delcia.
Bacall amb patates i ous durs
Abril 4, 2007 on 10:50 am | In Calaix de sastre | No CommentsAquests darrers dies he fet un exercici de nostlgia. Quan era infant, la meva mare feia, sempre que per mandat eclesistic tocava abstinncia, bacall amb patates i ous durs. B, per ser ms precs: feia patates amb bacall i ous durs. La indefectibilitat, la immutabilitat del costum em contrariava i, en la meva ingenutat,feia tota la resistncia possible a menjar-ne.
Dentrada, em sorprenia que en certs diesfos pecat menjar carn, amb una declarada finalitat de sacrifici, i no ho fos menjar peix. Que era cap sacrifici, menjar llagosta sense trencar labstinncia? Tenia ms mrit davant de Du un tip de marisc, que menjar-se uns menuts de gallina? Jo no demanava ni gallina ni llagosta; amb unes modestes sardines a la brasa, una rodanxa de llu fregit, etc., mhauria conformat. El cas s variar la dieta. La monotonia alimentria no tan sols s contrria a la salut. Tamb s una estupidesa, si s voluntria.
Desprs de mitja vida sense tornar a menjar bacall amb patates i ous durs, em va semblar que en podia fer, ni que sigui per recordar-ne el sabor. Certament, vaig fer bacall amb patates i no patates amb bacall. Doncs, mira
Dono la recepta:
Ingredients:
Bacall (penca i morro), ous, tomquet madur, alls, julivert, farina, aigua, oli i sal.Preparaci:
Es dessala el bacall durant tres dies, canviant-li l’aigua cada dia. Quan est dessalat, s’eixuga, s’enfarina b i es fregeix a la paella amb oli suficient. Un wok amb oli que el cobreixi, encara va millor. Quan s fregit, es deixa degotar. En una cassola amb un raig d’oli i un pessic de sal, es posa el tomquet trossejat, bastants alls i una mica de julivert, picats. Quan el tomquet s fregit, s’hi posen unes patates tallades a rodanxes, una mica d’aigua i un pessic de sal. Es tapa i es deixa ofegar a poc foc. Mentre, es bullen uns quants ous; quan sn durs, es pelen i es parteixen pel mig. Quan les patates sn cuites, s’afegeixen els ous i el peix a la cassola, uns moments abans d’apagar el foc. Es deixa reposar uns minuts, abans de dur a taula.
Bon profit.
El comiat de Llus Llach
Març 25, 2007 on 1:34 am | In Calaix de sastre | No CommentsAra mateix ha acabat la transmissi del concert de comiat de Llus Llach, a Verges. Em sembla que val ms que noms copi aqu l’adaptaci que va fer de la traducci de Carles Riba del poema de Kavafis, i que va musicar.
TACA
I
Quan surts per fer el viatge cap a taca,
has de pregar que el cam sigui llarg,
ple d’aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el cam sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entrars en un port que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.
Tingues sempre al cor la idea d’taca.
Has d’arribar-hi, s el teu dest,
per no forcis gens la travessia.
s preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l’illa,
ric de tot el que haurs guanyat fent el cam,
sense esperar que et doni ms riqueses.
taca t’ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no s que taca
t’hagi enganyat. Savi, com b t’has fet,
sabrs el que volen dir les taques.
II
Ms lluny, heu d’anar ms lluny
dels arbres caiguts que ara us empresonen,
i quan els haureu guanyat
tingueu ben present no aturar-vos.
Ms lluny, sempre aneu ms lluny,
ms lluny de l’avui que ara us encadena.
I quan sereu deslliurats
torneu a comenar els nous passos.
Ms lluny, sempre molt ms lluny,
ms lluny del dem que ara ja s’acosta.
I quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes.
III
Bon viatge per als guerrers
que al seu poble sn fidels,
afavoreixi el Du dels vents
el velam del seu vaixell,
i malgrat llur vell combat
tinguin plaer dels cossos ms amants.
Omplin xarxes de volguts estels
plens de ventures, plens de coneixences.
Bon viatge per als guerrers
si al seu poble sn fidels,
el velam del seu vaixell
afavoreixi el Du dels vents,
i malgrat llur vell combat
l’amor ompli el seu cos geners,
trobin els camins dels vells anhels,
plens de ventures, plens de coneixences.
Powered by WordPress with Pool theme design by Borja Fernandez.
Entries and comments feeds.
Valid XHTML and CSS. ^Top^