Blog d´en Toni Ferran

Va fent la xim-xim

El temps, per aquí, van fent aquella mena de pluja, un pèl si és si no és, que mulla sense embassar i que tan bé va a la vegetació. La mica de plomall ver que hi havia als capcirons de les branques de les mèlies ja és un projecte de branca amb les minúscules fulles que, un cop desenvolupades, faran ombra aquest estiu.

Com que tinc una lleugera fotofòbia, l’excés d’ultraviolats de la llum natural em fa aclucar una mica els ulls, però tots els problemes fossin com aquest. En aixecar-me de la cadira, després d’escriure el bucòlic “Arriba la primavera” de diumenge passat, una contractura muscular al final de l’esquena em va deixar knock-out. Dilluns al matí, ni em podia posar dret. L’intent del més mínim moviment em feia emprendre una patètica coreografia sobre el llit. Sort que només la mort és per sempre i ara –tot i que encara me’n sento una mica- ja puc fer normalment. Abans ho hagués dit, “Tot plegat, una delícia”!

Fora de l’aclucament d’ulls, fa goig veure caure les petites gotes d’aigua quasi pulveritzada, incansablement. Crec que a la tarda encendré la llar de foc i em dedicaré a llegir un llibre ben espès, tot mirant de tant en tant per la finestra (i no torno a dir allò de la delícia, per no temptar la sort).