A fer la mà, Cuní!
Juny 12, 2011 on 11:19 am | In Calaix de sastre | Comments OffSe’n va a can Godó. Per fi la TV pública s’allibera del permanent «mecatxis, que guapo sóc!» de cada matí.
Llegeixo a l’Avui com Vicent Sanchís posa les peres a quarto a l’embafador Josep Cuní. Es tracta d’un comentari breu, però clar.
Per fi, algú gosa ficar-se amb aquest mestretites rodanxó -la Castafiore, per als íntims- que s’ha cregut que entrevistar una persona es aplicar-li el tercer grau per a què corrobori les seves respostes a les seves pròpies preguntes!
Encantat d’haver-se conegut, aquest monumental pedant ha predicat de forma permanent l’anatema a la classe política i tots els altres sacs dels cops que la correcció política ha instituït, des de la trona que paguem tots.
Com si la classe periodística fos glòria! Quantes persones públiques que han estat absoltes per la Justícia, han pagat injustament la pena del TN? Diu la dita que els errors dels metges s’enterren i els dels advocats s’empresonen; els dels periodistes, es silencien.
O com si fos exemplar la gent del carrer. Quants dels que fan escarafalls de la corrupció política –potser l’activitat econòmica més regulada, controlada, intervinguda i supervisada de totes- no han pagat mai una factura en negre, sense IVA?
Dèiem ahir…
Juny 9, 2011 on 12:51 pm | In Calaix de sastre | Comments OffQuatre anys després d’abadonar aquest blog, per no tenir la temptació de parlar de coses que la discreció deguda al càrrec em vedava, torno a dir la meva.
Segons s’explica, fra Luís de León va reprendre amb aquesta frase les seves classes a la universitat, després d’un llarg parèntesi, forçat per un conflicte que tingué amb el poder.
En el meu cas, la meva relació amb el poder no ha estat de conflicte. Ben al contrari, vaig deixar d’escriure aquí pel fet de participar d’una espurna de poder, com a regidor de l’Ajuntament de Matadepera.
Acabat aquest cicle –demà és el meu darrer dia com a regidor en funcions- torno. El pas per la política comporta maldecaps, desenganys i també algunes alegries. Com tot, per altra banda. La darrera d’aquestes alegries, coneguda aquest dilluns a la visita d’obra, ha estat conèixer la sentència del tribunal del Contenciós – Administratiu sobre un recurs interposat pel Col·legi d’Arquitectes contra el concurs per adjudicar la redacció del projecte del nou Teatre – Auditori i Escola de música de Matadepera.
Més atent a procurar feina als arquitectes novells que a garantir la bona qualitat acústica de l’equipament cultural, el COAC es va oposar a què el concurs establís com a requisit previ per participar al concurs, una experiència prèvia en aquesta mena de instal·lacions, que vam xifrar en quatre edificis de similars característiques. Abans, ja, la Secretària municipal havia volgut eliminar aquest requeriment, per evitar el conflicte que finalment va dur-nos. Però l’actuació política té per finalitat defensar els interessos generals de la població, no pas fer la vida còmoda als funcionaris.
Em va dur a defensar a tota ultrança la inclusió d’aquest filtre, el convenciment que un edifici a quatre vents seria vist pel projectista –fos qui fos- com una ocasió de lluïment professional. La qualitat estètica, per tant, se li podia donar per descomptada, tot i que l’encàrrec demanés austeritat ornamental. Calia centrar la idea principal del projecte en la excel·lència en matèria d’acústica. Un bonic edifici es visita un cop i ja està vist, un bon auditori es visita sovint, si l’acústica és molt bona.
El tribunal aprecia la legitimitat d’aquesta mesura, destinada a assegurar la millor acústica possible. Hi ho ha fet, a més, no pas amb argument d’interpretació normativa, sinó amb un argument de sentit comú: posa l’exemple de la basílica de Santa Maria del Mar, de Barcelona, una veritable joia del gòtic català, però amb una acústica pèssima.
A vegades, quan tens raó, te la donen.
Els fariseus
Febrer 4, 2008 on 12:02 am | In Calaix de sastre | Comments OffEls vents que bufen del Vaticà, ja fa temps que duen l’Església catòlica cap al fonamentalisme religiós, cap a la confusió íntima de la ideologia política amb la “veritat” religiosa oficial. El mateix problema que pateix l’Islam. Bona part dels bisbes espanyols, com els seus col·legues musulmans, segueixen aquesta folla cavalcada que els allunya dels principis de tolerància i caritat. Els bisbes espanyols, tot fent ús de la llibertat d’expressió –que ningú els discuteix- mostren sense pudor la seva tendenciositat partidària. Com un Jomeini qualsevol, dicten la “veritat” política com si fos la religiosa.
Vaig tenir la sort, als dotze anys, de tenir de mestre de segon de Batxillerat al bisbe Pere Casaldàliga, llavors un jove capellanet claretià que ens ensenyava les assignatures d’aquell curs. Casaldàliga ja tenia ben clar quina era la missió del cristià al món. S’entén molt bé la seva convicció si se li ha sentit explicar perquè es va fer capellà. De nen, durant la guerra, va poder veure de la finestra de casa seva estant, com al primer pis de l’Ajuntament de Balsareny, convertit per al cas en xeca, els milicians torturaven gent coneguda del poble. L’horror d’aquella visió el va portar a voler predicar, de més gran, la caritat cristiana. Amb Casaldàliga, es pot discrepar en matèria religiosa però, al meu entendre, no pas en matèria moral. Almenys, és el meu cas.
També va passar per la seva aula amb dotze anys, encara que un més tard que jo, qui avui és dom Josep M Soler, l’abat de Montserrat. Per això, no em sorprèn gens que ara, l’abat Soler hagi alçat la veu al presbiteri montserratí per recordar quins són els fonaments del cristianisme. Sobta més, al nostre país, que la seva hagi sigut la única que hagi tingut la valentia de fer-ho. O potser no; com tenim una cúpula empresarial poruga i claudicant, hi tenim una cúpula religiosa. I l’abat Soler, com l’ancià bisbe Casaldàliga, ja només són veus que clamen en el desert del nacional – catolicismo. Malauradament, em sembla.
PERSES, d’Èsquil
Gener 12, 2008 on 9:31 pm | In Calaix de sastre | Comments OffAcabo de llegir aquesta tragèdia d’Èsquil. La vaig veure fa dos estius, representada al teatre d’Epidaure –cosa que fa una impressió extraordinària- però no sé un borrall de grec i em vaig quedar dejú pel que fa al text. Els espectadors autòctons, en canvi, aplaudíen a rabiar. El paralelisme perses – turcs no els deu costar gaire de fer; tot i que no els van derrotar a la primera, els van acabar fent fora, també. I no fa tants anys com per haver-ho oblidat. Ara he llegit «Perses» en català, traduïda pel bon amic Ramon Torné. Espero que la publiqui, perquè és una traducció magnífica; es llegeix com si res.
M’agradaria analitzar una mica l’obra. Hi ha una cosa sorprenent: cap dels combatents grecs, el poble del públic al qual s’adreçava Èsquil, no hi apareix; l’obra presenta el lament dels perses per la seva derrota. Escrita no gaire temps després dels fets que narra, no hi ha quasi èpica. S’hi explica algun fet d’armes, però sense cap aurèola de gesta. Segurament, els fets encara estaven del tot frescos en la memòria del públic i era superflu enaltir-los. S’hi troba, en canvi, una aguda observació sobre l’invasor fracassat:
«El destí que els déus han assignat des d’antic
als perses els imposa la tasca
d’ocupar-se de les guerres…»
En poques paralues, els perses són un poble busca-raons, que es creu amb dret a dominar-ne d’altres. La Història n’ha conegut tants d’altres, després…
No obstant, en aquesta ocasió acabaran derrotats, a pesar de ser més nombrosos i tenir molts més vaixells que els envaïts. Però els grecs combaten a mort; no lluiten per no compartir els seus béns, sinó per no quedar-se sense la subsistència. Èsquil, per boca de l’esperit de Darius, ho diu. Grècia és un país pobre, que no pot mantenir massa gent:
«…perquè la terra mateixa és aliada seva.
-Què vols dir-nos amb això? De quina manera és aliada?
-Fent morir de fam els qui són massa nombrosos.»
La riquesa dels grecs rau en la seva gent; en el geni d’un poble que primerencament va donar tantes figures cabdals de l’Humanitat: mig món som hereus de la seva cultura. Un anunci a l’aeroport d’Atenes, quan hi vaig anar, xifrava en uns trenta mil els mots que la llengua grega havia donat als idiomes del món.
Tornem a la peça teatral. El fracàs, la derrota, és el veritable subjecte de l’obra, diria. Té algunes frases lapidàries, que són un prodigi d’observació de la conducta humana. Al pàrode, diu el cor:
«Dolça i afalagadora, la Ruïna atrau l’home
cap a les seves xarxes,
i cap mortal no pot esquivar-les ni fugir.»
Al segon episodi, diu la Reina:
«Amics, aquell que té experiència dels patiments sap que els mortals, quan un cop de mar de mals s’abat damunt seu, tenen por de tot; però quan el destí bufa de manera favorable estan convençuts que sempre bufarà el mateix vent de la bona sort.» Aquest és el pinyol del funcionament de la Borsa, dos mil·lenis i mig més tard!
I, finalment, l’esperit de Darius dóna al tercer episodi una lliçó magnífica:
«…cap mortal ha de considerar-se superior al que és de condició humana; perquè quan floreix la insolència, treu l’espiga de la ceguesa i després acaba per segar una collita tota de llàgrimes.»
Segur que tothom trobarà en la pròpia observació del seu entorn, exemples que s’hi adiuen.
Paco Candel
Novembre 25, 2007 on 12:13 pm | In Calaix de sastre | Comments OffEls darrers anys, l’escriptor Paco Candel havia mig desaparegut del circ mediàtic. No obstant, em sembla indiscutible que el país li deu que la part autòctona de nosaltres comencés a veure la part immigrant amb uns altres ulls.
Candel no presentava els veïns del seu barri com la cosa excelsa en què els ha volgut convertir sempre el cumbaianisme d’esquerres, sobretot el sector més Tusset street: el PSC dels nois i noies de casa bona barcelonins. No amagar defectes li va costar l’animadversió d’alguns dels seus veïns immortalitzats als llibres, com aquell que es dedicava a espiar per un forat les dones mentre es canviaven al vestuari, i alguns més. Aquest retrat tendre però naturalista va fer més que tots els exercicis d’analítica marxista recreativa que feien els “conscienciats”, per a què el país digerís en pau l’allau demogràfic amb què el franquisme va voler posar el finis Cataloniæ a la segona meitat del segle passat.
Això, trobo, fa que se li pugui perdonar que es convertís en senador per una força totalment antifranquista però de poc versemblants conviccions democràtiques: els comunistes. Per aquelles èpoques, encara eren recents els records dels “conscienciats” defensant la prohibició soviètica de fer fotocòpies lliurement (que haurien, en canvi, condemnat absolutament al franquisme, si l’hagués dictat). Aquests quídams que el vent de la Història avui ja ha escombrat fins a reductes vergonyants, es consideraven autoritzats a refutar-te un postulat amb un “això no és marxista”. Cal tenir-li en compte a Candel que llavors el PSUC era, per antonomàsia, “el partit” i que entre la seva gent era el que arrasava. Si volia ser útil en el camp la política als seus, només es podia presentar amb aquestes sigles.
No vull fer l’exercici de tornar a llegir els seus llibres avui, perquè em fa por que em caiguin dels dits, ara. No pas perquè Candel no sabés escriure –s’havia guanyat la vida fent de corrector d’estil d’algun escriptor “famós” llavors- sinó perquè la càrrega sociopolítica que van tenir per als d’aquella època encara m’impediria fer-ne una degustació estrictament literària.
Fa més de quaranta anys vaig anar a casa seva i li vaig gravar una entrevista per a un treball escolar, però el fet no té cap mena de transcendència. Només per poder dir ara: molt de gust d’haver-lo conegut, senyor Candel!
Turquia
Novembre 11, 2007 on 1:04 pm | In Calaix de sastre | Comments Off
Document judicial amb escriptura cuneïforme (Museu d’Ankara)
Cal reconèixer que tinc una mica – o un bon tros – abandonat aquest blog. Això de la política municipal és absorbent, si hom vol parlar amb tothom qui li demana, fer marxar les àrees que li corresponen i, encara, endegar noves iniciatives. No és cap queixa; només una constatació. M’hi dedico perquè m’agrada. Ningú m’hi va obligar.
No obstant, no estaria bé deixar passar sense parlar-ne el viatge que vam fer rera les petjades d’Ali Bei (Domènec Badia) i de lady Wortley Montagu amb AIUMA, d’una setmana a Turquia: la setmana de Tots Sants. Extraordinari país. Tenim la tendència a veure’l només com un país islàmic (i ho és, naturalment), però aquella part nuclear del continent euroasiàtic ha estat el bressol de nombroses civilitzacions, des de la nit dels temps. Allà va néixer l’escriptura, se suposa. Les tauletes amb escriptura cuneïforme que es conserven al museu d’Ankara (vegi’s el document judicial reproduït) són del segon mil·leni abans de Crist. La conquesta pels àrabs va donar lloc a la cultura otomana que encara perviu, amb algunes reformes europeïtzants de Kemal Atatürk. Potser perquè els Soldans otomans van ser els grans enemics tradicionals d’Europa, potser per la fascinació que Orient va exercir en l’Europa del XVIII i XIX, tenim tendència a fer un paral·lelisme massa sistemàtic Turquia – Islam. I, de fent, encara que ni turcs ni grecs ho admetran mai, només que es grati una mica en la superfície dels turcs, apareixen uns grecs totals. O viceversa. Només cal mirar la cuina d’uns i altres. De fet, i com deia orgullosament el nostre guia turc, Levent, hi ha més monuments grecs a Turquia que a Grècia. Natural. Geogràficament, Turquia és més gran que la Grècia d’avui.
Encara un altre exemple: Αγία Σοφία (Santa Saviesa) va ser el gran temple cristià de Constantinoble, obra del segle VI. L’Islam el va “recilcar” lleugerament i ha estat mesquita fins fa pocs anys; però resulta més que curiós, que les mesquites turques modernes segueixin tenint la planta tradicional de les esglésies gregues. El nom turc del monument tampoc ha fet grans canvis: Ayasofya.
Avui, el país està en mans de nacionalistes islamistes moderats. Pel què en sé, de mica en mica es comença a posar fre a la corrupció política generalitzada que hi havia abans de la seva arribada. Per altra part, com que el país arriba tard a la modernitat, es dóna la paradoxa aparent de què és moderníssim. Queden coses per resoldre, com ara la disciplina circulatòria, que és nul·la, però Turquia, cada vegada s’assembla més a Espanya. Fins i tot en l’imperialisme anacrònic, que allà pateixen de forma cruenta els kurds.
Avui he sentit que Turquia aspira a desplaçar Espanya com a destí turístic de baix preu, per a turisme de sol i platja. Tan de bo l’arribada del cosmopolitisme y els seus diners signifiqui també per a Turquia la caiguda de la crosta de la carcúndia moral que abans va portar a l’Espanya de Franco i que allà encara s’aguanta força, avui.
En canvi, seria bo que no perdessin el sentit de l’hospitalitat que encara conserven. No puc deixar d’explicar una anècdota personal: a punt de deixar ja la Capadòcia, vam visitar un petit poble. L’autocar va parar davant d’un brocanter que s’autotitulava «Crazy Ali» (el boig Alí). Veient-me caminar coix, amb el bastó, em va convidar a seure en uns bancs a l’entrada de l’establiment, em va servir un got de tè de poma excel·lent i em va donar a llegir –passats a diverses llengües europees- alguns dels seus poemes. Traduïda, ja se sap, la poesia perd la major part de la seva força, però així i tot, algun dels seus poemes conservava una bona dosi de lirisme en les imatges. Després de parlar una estona, en un anglès xampurrejat, dels poemes i dels objectes antics que tenia a la venda, en acomiadar-nos encara em va regalar una postal del seu poble, nevat. No sé si ho sap, però l’Alí té un amic a Matadepera.
Sort en tenim dels jutges!
Setembre 8, 2007 on 11:00 pm | In Calaix de sastre | Comments OffDins el ventall d’honestes ocupacions laborals que la nostra societat ofereix a la ciutadania, la judicatura sabadellenca hi col·labora amb la creació de la figura del lladre de cotxes que els usa per robar màquines expenedores i rebentar-ne la caixa de la recaptació. El contingut de la qual passa automàticament -de iure i de facto- a pertànyer a l’honrat treballador.
Diuen els diaris que un mangui sabadellenc a comès, només en el darrer mes, quaranta- quatre delictes, cosa que ha motivat divuit detencions, la majoria d’elles entre els dies 3 i 4 d’aquest mes de setembre. L’andoba té una trentena d’antecedents policials per delictes similars, però el Jutjat de guàrdia de l’Eix Macià l’ha posat en llibertat sense càrrecs. És evident que un ciutadà tan exemplar mereix no ser molestat, i que tots els recursos humans i tècnics que les diverses policies municipals i els Mossos han esmerçat en detenir-lo, són un malbaratament, pura rucada policial d’uns individus abjectes que es pensen que estan per protegir els ciutadans. D’on han tret la idea? Per què no els fan classe els jutges, a veure si deixen de molestar pacífics manguis?
El meu dubte rau en saber si, ara que sembla que el món taurí ressuscita una mica, seria possible crear els nous oficis de “picador” a cavall, banderillero, rejoneador i matador, especialitzats en “picar”, capejar i clavar banderillas, rejones, estoquear i apuntillar jutges en comptes de toros. Es podrien muntar unes curses de jutges! Les víctimes burlades de robatoris, violències diverses, retards i errades judicials diverses, tindrien un honest espectacle on anar a desfrustar-se. Tinc la intuïció però que els jutges, que són els que hi entenen de veritat, de lleis, això sí que ho trobarien il·legal.
Pa’eso pago, escolti!
Agost 26, 2007 on 11:21 pm | In Calaix de sastre | Comments OffEls informatius d’aquest matí explicaven que no va sortir el vaixell ràpid de Mallorca a Barcelona, per causa de la mala mar. Vista la impossibilitat, la companyia ha ofert als viatgers embarcar en un ferry que feia el trajecte passant per Menorca. Un ferry és molt més gros i monocasc, mentre que el ràpid és una embarcació de dues quilles i més lleugera, cosa que amb mala mar fa que la possibilitat de marejar-se quedi pràcticament garantida.
Però la mesura tampoc assegurava l’arribada a Barcelona a cap hora concreta: la mala mar no té horaris preestablerts. Els passatgers, preguntats davant la càmera, manifestaven la seva indignació davant la “poca informació” que donava la naviliera. On s’és vist, que no sàpiguen quan amainarà la mar! Bé que he pagat el meu passatge!
I és que la gent porta completament interioritzat el xip de la felicitat general progressiva del socialisme, que deia Pla, i no vol admetre la contingència que presenta l’ésser humà davant la immensitat del mar. I això que el socialisme feliçment regnant ja els té a règim sever de desorganització ferroviària! Per un cop que la causa és natural –un temporal-, y no la incompetència socialista! O potser és que la incompetència socialista és una cosa del tot natural? Caldria reflexionar-hi.
Mossèn Xirinacs
Agost 12, 2007 on 12:53 pm | In Calaix de sastre | Comments Off
La notícia d’avui és que mossèn Xirinacs s’ha suïcidat, presumiblement. L’han torbat mort en un bosc, prop d’Ogassa. Una decisió tan irreversible sempre mereix respecte, quan se suposa que és ben meditada com, sense dubte, ho deu ser en aquest cas. El respecte no implica en absolut compartir el criteri, però.
La figura de Xirinacs, per a la gent que visquérem la transició, és una mica mítica, també. Un jove capellanet que feia servir tàctiques inspirades en Gandhi per lluitar contra la dictadura. Com el mateix avocat indi, no era ben bé d’eixe món. Per aquest motiu, l’Entesa, la de llavors, que ja era més o menys el mateix sindicat d’interessos que ara governa la Generalitat, li va tallar en sec la carrera política. L’eclesiàstica tampoc no li va anar millor. Així doncs, es va veure –cal guanyar-se les garrofes- més o menys embolicat en una empresa d’aquestes que invertien en segells de correu els estalvis de la gent, de la qual en devia sortir com va poder, en veure de què anava realment el negociet.
Temps després, en una reaparició ja força somorta, va explicitar molt més clarament la seva posició independentista. Això el va portar a proclamar-se amic dels terroristes bascos, canvi realment sorprenent en un gandhià tan integral com ell, per més que va intentar argumentar-lo. L’afirmació li va dur complicacions amb els tribunals, les quals ja no van despertar cap simpatia multitudinària, ni tampoc entre els seus antics companys de lluita antifranquista. Va quedar, doncs, com una espècie de versió catalanista de la figura bíblica de la «veu que clama en el desert».
Sembla que una malaltia de mal pronòstic podria haver influït en la decisió. No obstant, fidel al seu estil fins al final, n’ha fet un acte de reivindicació. Un acte de sobirania, n’ha dit, en deslliurar-se de l’esclavatge de ser ciutadà d’un país sotmès. Esperem que el seu esperit de lluita tingui força imitadors al país, però que no decideixin deslliurar-lo del jou dels ocupants pel mateix procediment.
Passats uns dies d’actualitat periodística, Xirinacs deurà ingressar definitivament al panteó dels oblidats il•lustres. Sic transit gloria mundi!
Categories:
- ;-) (rss) (209)
- Assumptes exteriors (rss) (89)
- Calaix de sastre (rss) (54)
- Collonades espanyolistes (rss) (4)
- Cuina (rss) (1)
- Fotografies (rss) (26)
- Futbol (rss) (3)
- Llegit a la xarxa (rss) (19)
- Matadepera (rss) (17)
- Paper vell (rss) (8)
- Papers de CiU (rss) (11)
- Poesia catalana (rss) (3)
- Política catalana (rss) (187)
Arxius:
- Gener 2016 (7)
- Desembre 2015 (11)
- Novembre 2015 (13)
- Octubre 2015 (29)
- Setembre 2015 (77)
- Agost 2015 (53)
- Juliol 2015 (11)
- Febrer 2012 (14)
- Gener 2012 (1)
- Novembre 2011 (1)
- Octubre 2011 (7)
- Setembre 2011 (10)
- Agost 2011 (9)
- Juliol 2011 (20)
- Juny 2011 (15)
- Febrer 2008 (2)
- Gener 2008 (4)
- Desembre 2007 (11)
- Novembre 2007 (6)
- Octubre 2007 (7)
- Setembre 2007 (19)
- Agost 2007 (31)
- Juliol 2007 (8)
- Juny 2007 (9)
- Maig 2007 (10)
- Abril 2007 (42)
- Març 2007 (43)
- Febrer 2007 (35)
- Gener 2007 (20)
- Desembre 2006 (11)
- Novembre 2006 (17)
Blogroll
Metadades:
Powered by WordPress with Pool theme design by Borja Fernandez.
Entries and comments feeds.
Valid XHTML and CSS. ^Top^