Blog d´en Toni Ferran

Paco Candel

Els darrers anys, l’escriptor Paco Candel havia mig desaparegut del circ mediàtic. No obstant, em sembla indiscutible que el país li deu que la part autòctona de nosaltres comencés a veure la part immigrant amb uns altres ulls.

Candel no presentava els veïns del seu barri com la cosa excelsa en què els ha volgut convertir sempre el cumbaianisme d’esquerres, sobretot el sector més Tusset street: el PSC dels nois i noies de casa bona barcelonins. No amagar defectes li va costar l’animadversió d’alguns dels seus veïns immortalitzats als llibres, com aquell que es dedicava a espiar per un forat les dones mentre es canviaven al vestuari, i alguns més. Aquest retrat tendre però naturalista va fer més que tots els exercicis d’analítica marxista recreativa que feien els “conscienciats”, per a què el país digerís en pau l’allau demogràfic amb què el franquisme va voler posar el finis Cataloniæ a la segona meitat del segle passat.

Això, trobo, fa que se li pugui perdonar que es convertís en senador per una força totalment antifranquista però de poc versemblants conviccions democràtiques: els comunistes. Per aquelles èpoques, encara eren recents els records dels “conscienciats” defensant la prohibició soviètica de fer fotocòpies lliurement (que haurien, en canvi, condemnat absolutament al franquisme, si l’hagués dictat). Aquests quídams que el vent de la Història avui ja ha escombrat fins a reductes vergonyants, es consideraven autoritzats a refutar-te un postulat amb un “això no és marxista”. Cal tenir-li en compte a Candel que llavors el PSUC era, per antonomàsia, “el partit” i que entre la seva gent era el que arrasava. Si volia ser útil en el camp la política als seus, només es podia presentar amb aquestes sigles.

No vull fer l’exercici de tornar a llegir els seus llibres avui, perquè em fa por que em caiguin dels dits, ara. No pas perquè Candel no sabés escriure –s’havia guanyat la vida fent de corrector d’estil d’algun escriptor “famós” llavors- sinó perquè la càrrega sociopolítica que van tenir per als d’aquella època encara m’impediria fer-ne una degustació estrictament literària.

Fa més de quaranta anys vaig anar a casa seva i li vaig gravar una entrevista per a un treball escolar, però el fet no té cap mena de transcendència. Només per poder dir ara: molt de gust d’haver-lo conegut, senyor Candel!