Blog d´en Toni Ferran

PERSES, d’Èsquil

Acabo de llegir aquesta tragèdia d’Èsquil. La vaig veure fa dos estius, representada al teatre d’Epidaure –cosa que fa una impressió extraordinària- però no sé un borrall de grec i em vaig quedar dejú pel que fa al text. Els espectadors autòctons, en canvi, aplaudíen a rabiar. El paralelisme perses – turcs no els deu costar gaire de fer; tot i que no els van derrotar a la primera, els van acabar fent fora, també. I no fa tants anys com per haver-ho oblidat. Ara he llegit «Perses» en català, traduïda pel bon amic Ramon Torné. Espero que la publiqui, perquè és una traducció magnífica; es llegeix com si res.

M’agradaria analitzar una mica l’obra. Hi ha una cosa sorprenent: cap dels combatents grecs, el poble del públic al qual s’adreçava Èsquil, no hi apareix; l’obra presenta el lament dels perses per la seva derrota. Escrita no gaire temps després dels fets que narra, no hi ha quasi èpica. S’hi explica algun fet d’armes, però sense cap aurèola de gesta. Segurament, els fets encara estaven del tot frescos en la memòria del públic i era superflu enaltir-los. S’hi troba, en canvi, una aguda observació sobre l’invasor fracassat:

«El destí que els déus han assignat des d’antic
als perses els imposa la tasca
d’ocupar-se de les guerres…»

En poques paralues, els perses són un poble busca-raons, que es creu amb dret a dominar-ne d’altres. La Història n’ha conegut tants d’altres, després…

No obstant, en aquesta ocasió acabaran derrotats, a pesar de ser més nombrosos i tenir molts més vaixells que els envaïts. Però els grecs combaten a mort; no lluiten per no compartir els seus béns, sinó per no quedar-se sense la subsistència. Èsquil, per boca de l’esperit de Darius, ho diu. Grècia és un país pobre, que no pot mantenir massa gent:

«…perquè la terra mateixa és aliada seva.

-Què vols dir-nos amb això? De quina manera és aliada?

-Fent morir de fam els qui són massa nombrosos.»

La riquesa dels grecs rau en la seva gent; en el geni d’un poble que primerencament va donar tantes figures cabdals de l’Humanitat: mig món som hereus de la seva cultura. Un anunci a l’aeroport d’Atenes, quan hi vaig anar, xifrava en uns trenta mil els mots que la llengua grega havia donat als idiomes del món.

Tornem a la peça teatral. El fracàs, la derrota, és el veritable subjecte de l’obra, diria. Té algunes frases lapidàries, que són un prodigi d’observació de la conducta humana. Al pàrode, diu el cor:

«Dolça i afalagadora, la Ruïna atrau l’home
cap a les seves xarxes,
i cap mortal no pot esquivar-les ni fugir.»

Al segon episodi, diu la Reina:

«Amics, aquell que té experiència dels patiments sap que els mortals, quan un cop de mar de mals s’abat damunt seu, tenen por de tot; però quan el destí bufa de manera favorable estan convençuts que sempre bufarà el mateix vent de la bona sort.» Aquest és el pinyol del funcionament de la Borsa, dos mil·lenis i mig més tard!

I, finalment, l’esperit de Darius dóna al tercer episodi una lliçó magnífica:

«…cap mortal ha de considerar-se superior al que és de condició humana; perquè quan floreix la insolència, treu l’espiga de la ceguesa i després acaba per segar una collita tota de llàgrimes.»

Segur que tothom trobarà en la pròpia observació del seu entorn, exemples que s’hi adiuen.