Blog d´en Toni Ferran

L’encaix de la punyeta

Diuen que un pessimista és un optimista ben informat. Cada vegada tendeixo més a pensar que en el cas Catalunya – Espanya la cosa és realment així: els optimistes van amb el fanal apagat. Els exercicis d’optimisme, de considerar que algun dia es podria trobar un encaix que fes que el nostre país podés sentir-se còmode i respectat dins el paraigua d’un Estat espanyol plurinacional, han estat constants des d’aquell Decret de Nova Planta que traspassava l’eix de la frontissa de la corona compartida a l’aparell de poder únic. Les raons per les quals es creia possible l’encaix, semblen un catàleg de pretextos destinats a fer de la necessitat, virtut. Per motius diversos (mercat captiu, potència internacional…) representa que ens convenia formar part d’aquest Estat. I no podria ser d’altra manera que per conveniència; les unions lliures entre pobles diferents sempre són –i per definició- conjunturals: van plegats mentre és en benefici recíproc. No obstant, cal reconèixer que encara que la unió fos manu militari, algun grau de consentiment generalitzat hi deu haver hagut si ha durat tres segles sense que hi hagi hagut trets a l’engròs. Però així i tot, “l’encaix” no ha deixat d’ésser mai altra cosa que una dominació, amb guant de seda o sense, segons les èpoques.

Tal com va tot, l’optimisme respecte a l’encaix Catalunya – Espanya cada vegada resulta menys realista. Ni s’ha produït, com deia, ni la cosa fa cara de que mai es pugui produir una relació de convivència sense dominació. El darrer intent, l’Estatut ara qüestionat als tribunals espanyols, n’és un exemple: des de Catalunya es fixen unes posicions d’aquest encaix que respecten el marc jurídic que va triar Espanya, i que són aclamades per la immensa majoria de la representació democràtica del poble de Catalunya. Doncs la cosa va malament des de bon començament. Ja cal aigualir-ho d’entrada, només per a què Zapatero –que havia promès acceptar l’Estatut que sortís del Parlament- el deixi passar pel Congreso i, de pas, per estalviar-se l’immens ridícul que hauria representat debatre a Madrid les esmenes a la baixa, ja anunciades immediatament pels botiflers de Catalunya.

A hores d’ara, tots els auguris dels que deuen saber alguna cosa –els indicis que deixen anar des del tripartit- són sinistres. No cal fer-ne el recull. Potser ja comença a ser urgent que analitzem entre tots, públicament i en termes de comptabilitat –perquè no hi ha res més realista que els comptes-, si als catalans (també els que se senten espanyols, que no se’n salven pas) ens convé formar part d’Espanya. No per cap impuls romàntic que mai podrien sentir, de tornar, com canta el cor dels hebreus de «Nabucco», a una patria sì bella e perduta que no és la seva, sinó pel realisme econòmic pur i dur, que els hauria de fer desistir, d’una vegada, d’un pretès encaix dins aquest Estat, i no perdre més temps fent el préssec i fent-nos-el perdre als altres.

I, als que sabem bé perquè volem la independència, als que no veiem cap necessitat d’anar amb Espanya, aquest autoproclamat primo de Zumosol que només és un macarra galdós, i d’alletar del braguer de la nostra vaca econòmica una zona geogràfica del nostre mercat cada vegada més minsa com a compradora (i més malpagadora): ja cal que ens traiem la son de les orelles, perquè ens queda molta processó encara i cada vegada el nostre ciri demogràfic és més curt.

Donya Tona Tura obre la boqueta

Donya Tona ha tornat a formular una caqueta oral de les seves. Com que la van posar en una Conselleria maria, ja no pot ficar el rem tan sovint com quan feia feliços el hotelers de la Costa Brava parlant de “turisme de borratxera”. Però aprofita que li han donat candela, per engegar-ne una. Ens diu que si el Constitucional retalla l’Estatut, no passa res.

És a dir, que l’esperit de Tejero torna a aparèixer a Espanya, el “socialisme amic” ens prepara una Loapa-2, i el PSC la torna a aplaudir, com va fer amb l’altra. Perquè la primera Loapa va ser la manera de dir a la militarada que el cop d’Estat havia fallat, però només de cara a la galeria. Per cert, que de l’entrevista misteriosa on hi havia el general Armada, Enrique Múgica (llavors dirigent del PSOE) i Joan Raventós (llavors dirigent del PSC), tampoc se n’ha sabut mai gaire cosa. I aquest Múgica és el mateix que ara, com a Defensor del Pueblo, té presentat un altre recurs al Constitucional, contra el mateix Estatut. Coincidències que té la vida…

Com que la primera no va sortir bé, perquè el Constitucional la va deixar plomada, ara que sigui el Constitucional que loapitzi, i llestos. El tàndem Zapa-tilla ho té resolt.

Després de la tejerada, la Trinca en va fer una cançó. Va posar una lletra a la «Dansa del sabre» de Kachaturian: «Tranquil, Jordi, tranquil, que és la Guàrdia Civil, tu tranquil!» Ara ja no cal que surti el Rei d’Espanya a tranquil·litzar el President de la Generalitat. El senyor encarregat que hi ha ara, estarà més tranquil amb la retallada que si quedés com està, aquest Estatut. I ella ens ve a dir:

                                 Tranquils, que això del Constitucional
                                 només serà una penetració anal…

L’ou kinder sorpresa

Tothom qui vol anar de sobrat per la vida, corre a desqualificar el gremi dels polítics corporativament. Matisos? No pas. Escolti, no voldrà pas que fem servir el cervell, oi?

Certament, n’hi ha un munt, de gent que han estat escollits i després fan força pena, com el duo Zapa-tilla, o l’august Carod i el seu clown, Putxi. I altres que ja fan pena de naixement, com la peperada criptofranquista, o nul·litats que només provoquen un “a qui li importa?”

Però de tot allò que es pot sentir de la major part de comentaristes aguts, tertuliants àulics, patums mediàtiques i de la gent que se’ls creu, se’n dedueix que els polítics al foc en un menat. La cosa arriba a l’extrem que fins i tot una senyora que s’ha declarat repetidament d’Esquerra, avui carrega tranquil·lament contra tots els polítics per la burla del Prat, com si aquest carallot que diu que això de l’aeroport ja ens ho mirarà no fos on és amb el vot dels seus, com si els seus no fossin al Govern d’aquest país, com si els seus no acceptessin l’enculada amb un somriure.

I així arribem a l’extrem que la gent espera del polític que ha votat, el mateix que d’un ou kinder sorpresa: que a dins li surti una joguina de color llampant, senzilleta, que no costi d’entendre. Vostè resolgui’m el problema, que per a això pago. Mentre anem així, en política menjarem força més hamburgueses amb quètxup que fricandó amb moixernons. En altres paraules, que continuarem governats per força més duos Zapa-tilla, Carod i Putxi, peperada imperial i comunistes penedits, que Pujols, Masos i gent que faci anar el país endavant.

Com pitjor vagi, millor?

Aquesta es la tesi que fa que ETA i l’espanyolisme es realimentin mútuament, que com més morts més centralisme, i com més centralisme, més morts. La cosa arriba a l’extrem de voler encolomar al terrorisme basc les morts d’altri, obcecadament, i de dinamitar –en el sentit literal- l’intent d’acabar amb la violència que tanta gent va (vam) creure erròniament sincer. Erròniament, sincer per les dues parts.

Fidel a aquesta perversa doctrina, l’ex-conseller Carretero advoca ara pel trinxament de l’Estatut català al constitucional. Com pitjor vagi, millor, és el seu desideràtum. Cal admetre que si en aquest país l’independentisme tingués majories demolidores a les eleccions, potser. Només que llavors potser ja no tindríem el problema, ja faria temps que Catalunya seria independent.

Però no és així. I si no és així, com més trinxat surti l’Estatut, pitjor, però no millor per a l’independentisme, sinó pitjor, també. Cada vegada la proporció de gent que no té cap sentiment nacional català és major. A l’estació on espera agafar el tren de la independència Catalunya, pocs trens més hi passaran. Per tant, la única esperança de què un dia es pugui reivindicar l’Estatut del trenta de setembre i després més enllà, paulatinament, fins a arribar a la desconnexió indolora, és que aquest Estatut sigui un avenç respecte de l’anterior.

«A soroll de tabals no s’agafen llebres» deia la meva àvia, que era una pagesa vivíssima!

Desperta, ferre!!!

M’he adonat que el to dels escrits que vaig posant aquí, cada vegada gasta menys manies en qualificar sense embuts les actituds d’allò que amb no gaire exactitud en diem “les esquerres”. El tradicional guant de seda que se suposa que la majoria de la base electoral de CiU demana, es va perdent en les files properes al nacionalisme assenyat i, fins i tot, en la seva cúpula dirigent: el famós DVD, per exemple. No ho veig malament. Algú pot fer la vella increpació de Ciceró: O tempora, o mores!, però és que els temps canvien. Ja s’ha quedat en el record la vella complicitat entre famílies polítiques demòcrates de l’antifranquisme. Per sort, el franquisme és Història (bé, no del tot, però aquest és un altre tema). A la gent d’avui –molta de la qual ja no ha viscut aquells temps- no està ni estarà mai en condicions de captar els sobreentesos de llavors.

Si “les esquerres” són doctrinàries (que ho són), doncs es va i es diu. Si es revisa la “memòria històrica” (que em sembla que cal sempre mantenir-la viva) cal parlar tant de fosses comuns del franquisme com de les “cheques” del bàndol republicà. Que la única diferència entre un nazi  i un comunista és que el primer pretén tiranitzar la humanitat en nom de la pretesa supremacia de la raça ària i el segon ho pretén –exactament igual- però en nom de la pretesa supremacia del proletariat. Si hi ha sectarismes en la praxi del poder “esquerrà”, doncs es denuncien amb tota intel·ligibilitat. La bul·la que van tenir els “progres” ja no és defensable avui.

No vull dir que calgui imitar les esquerres en les seves desqualificacions gratuïtes, formulades sense argumentar, des de la possessió de la veritat absoluta, però tampoc cal gastar manies en posar de relleu les causes del progressiu decandiment anímic del país, cada vegada més arrossegat a la via del provincianisme, per més que la bona marxa de l’economia l’anestesiï una mica. Per això, crec, podem tornar a fer-nos el vell crit dels almogàvers en entrar en combat, colpejant les seves armes contra les pedres: desperta, ferre!!!

Fa un  mes, quasi, al·ludia a un article de Francesc – Marc Álvaro. Com que veig que el link que hi posava ja no funciona, aquest cop copio sencer el d’avui. No hi podria estar més d’acord.

El pluralisme d’ara

Durant els anys de la meva joventut, “pluralisme” era una paraula molt utilitzada per l’esquerra centralista catalana per fer oposició als Governs Pujol i practicar el victimisme. Tot havia de ser “plural”. Joan Rigol, venerable home d’Unió Democràtica que fou conseller de Cultura, va arribar a creure’s la farsa del PSC i va crear un consell assessor ple de prohoms socialistes i comunistes, no fos cas que les reinetes intel·lectuals de la gauche se sentissin desateses i marginades (i acabessin tenint un trauma com Francesc de Carreras). A Jordi Pujol aquell invent no li va fer gràcia i el va liquidar en dos dies perquè no estava disposat a ser banyut i pagar el beure. Va fer santament. El sectarisme del PSC i del PSUC no es podia aturar amb gestos de consens, estava massa arrelat en el menyspreu d’una classe cultural que mai va perdonar que Pujol (“el botiguer”) se’ls pixés en el pla polític i també en el pla intel·lectual.

Avui, quan els socialistes ho manen (i ho mamen) tot de dalt a baix, ningú no parla ja de pluralisme. Per exemple, el Col.legi de Periodistes (que durant els anys del degà Salvador Alsius exigia pluralisme a cada minut) ara calla dòcilment, excepte si es tracta d’anar contra el PP, que és la cosa fàcil a Catalunya i allò que ens permet fer el valent. Avui, quan els socialistes (amb el concurs amorf i desnatat d’ERC) disposen de totes les repartidores i de tots els canals de control, el pluralisme ha passat de moda. Els progres, els compromesos d’ofici i els que signen manifestos s’han oblidat ràpidament del pluralisme. Ara toca dedicar-se a la sostenibilitat, la multiculturalitat i la sinèrgia entròpica. La vida té un altre color. Per això l’Ajuntament de Barcelona crea un Consell de Cultura que és tan plural com el cul d’una mona. Els seus membres, tots ells molt respectables, són d’un pluralisme descriptible posats en línia: Oriol Bohigas, Jordi Balló, Manuel Borja-Villel, Rosa Cullell, Anna Maria Moix, Joan Oller, Ramon Muntaner i Daniel Giralt-Miracle. Aquest és el pluralisme dels socialistes, tan familiar per desgràcia nostra. Per cert, l’oposició hauria de denunciar aquestes jugades amb més insistència i claredat, sembla que no vulgui molestar.

Ja no cal reclamar pluralisme perquè ara el pluralisme dels bons (el de debò) ja ha arribat a la saturació màxima. És el pluralisme que bufa des del carrer Nicaragua. Tots ens hem assabentat d’aquesta novetat. Tots, excepte el comissari Vicenç Navarro que, des de les pàgines del diari del camarada Porky, segueix demanant la purga estalinista a TV3 i Catalunya Ràdio perquè encara hi troba massa nacionalistes. Que li regalin una “checa” en miniatura, a veure si així es desfoga, pobrissó.

Segui, segui, senyor notari

El notari López Burniol va ser un dels impulsors de CpC, el cor de cheerleaders que el iaio Maragall es va fabricar per poder anar una mica per lliure dins un PSC cada vegada més sovièticament controlat pels “capitans” del Baix Llobregat. El pobre fedatari va tenir un disgust quan l’excels líder no li va assignar una conselleria en el primer tripartit. Potser per això va ser radicalment crític amb la proposta d’Estatut que va sortir el trenta de setembre del Parlament. I no era pas perquè el trobés poc sobiranista, no cal dir.

Per això em va sorprendre l’article que publicava ahir a “El Periódico”. Hi diu, entre altres coses (l’article és força llarg):

HE REPETIT tant, últimament, que l’única alternativa realista davant el secular problema català és l’Estat federal o l’autodeterminació de Catalunya, que em pot passar com al tonto del poble, condemnat a fer sempre la mateixa gràcia. No m’importa, malgrat que admeto que ningú sol compartir el meu punt de vista. Però les raons dels meus objectors no em convencen, ja que totes giren al voltant de la idea que Espanya no permetrà mai la independència de Catalunya. Jo no ho veig així, ja que el cansament que provoca una reivindicació indefinida, així com el risc que la recerca d’un marc satisfactori per a Catalunya converteixi l’Estat en un galimaties ingovernable, superen els indubtables avantatges que derivarien d’una implicació cordial i il·lusionada de Catalunya en un projecte espanyol sincerament compartit.

No coincideixo amb ell en això del cansament (si en tres segles no se n’han cansat, ja ho veig difícil; a més, se’ls en fot de si estem il·lusionats per ser espanyols o no), però no sap pas com em plauria equivocar-me i que ell tingués raó. La gran aposta del catalanisme polític del segle XX va ser treure Espanya de la misèria i que ja no depengués majoritàriament, en matèria econòmica, de la generació de riquesa de Catalunya. No estava mal pensat, tampoc.

Però hi ha un factor que és el fonamental: per a molta –massa- gent al nostre país, una Catalunya independent encara no és viable, un trànsit a la independència encara seria traumàtic. I no em refereixo a un hipotètic conflicte armat que quasi ningú veu possible, sinó als buits en els serveis bàsics. Com que a la immensa majoria de la ciutadania només la preocupa “què n’hi ha d’això meu”,  el camí és, per a mi, recuperar tots els serveis bàsics i generar organismes propis que els donin. Ja tenim els Mossos; les poques competències que resten en mans de les policies espanyoles, les podrien assumir sense gaires dificultats en el moment d’assolir la independència. Doncs amb la resta de ressorts d’un Estat, cal que sigui igual: primer cal tenir la institució pròpia corresponent, encara que sigui en forma embrionària.

I això cal fer-ho sense soroll, a les quietes, com aquell qui li fa un favor a l’Estat, i estant disposat a donar de tant en tant una aglà per fer cagar un roure. I qui munta boicots gratuïts a la candidatura olímpica de Madrid i en treu una pèrdua econòmica per al món del cava català, està objectivament anant en contra de la independència de Catalunya, digui el què digui a les prèdiques que fa a la canalleta que el segueix.

I a aquests indepes de pa sucat amb oli tampoc els veig gaire cansats de fer rucades. O sigui, senyor notari, que agafi una cadira i segui, perquè qui es cansarà, em temo, serà vostè.

LOAPA 2, el PSOE contrataca

Ja era de témer que tornés, vist com van les coses, la Castella multisecular, aquella que Machado blasmava amb els versos:

Castilla miserable,
ayer dominadora,
envuelta en sus harapos
desprecia cuanto ignora.

Avui Castella ja no du parracs, que ja voldríem saber quant ens costa. Tampoc el darrer vers seria exactament cert, avui que la informació viatja per tot arreu; certament, més precís seria dir: ignora cuanto desprecia. Però el cert és que per acció o per omissió, a Castella i els seus territoris afectes, a l’Espanya espanyola, la gent està disposada a ignorar tot allò que explicitament o tàcita, menysprea: els drets col·lectius dels altres pobles de l’Estat.

L’anterior gran envestida contra aquests drets –la LOAPA- es va sustentar en l’assalt de Tejero al Congreso, en la penúltima (sempre ens sembla la penúltima) revinclada de la fera que va anorrear pobles i civilitzacions en el passat i que no sembla voler deixar de fer-ho. Ara, la revinclada ha estat dels hereus ideològics de Tejero i els seus, el PP de Rajoy, Zaplana i Aceves, que de forma menys granguinyolesca que el Civil dels bigotis, ha assaltat altres organismes estatals.

El socialisme espanyol –PSC inclòs- que ja va votar a favor de la LOAPA, torna ara (a bodes em convides –també PSC inclòs-) a preparar una segona LOAPA, una altra salvatge cullerada de regionalismo bien entendido, aquest cop amb la previsible col·laboració entusiasta del tribunal que l’altra vegada ens en va salvar.

Potser molta gent ja no ho recordarà, però a mi no se m’esborrarà mai. Ho van donar per televisió. En un ple del Parlament, després de la sentència que va desmuntar la primera LOAPA, el portaveu parlamentari del PSC se’n va felicitar; el President Pujol li va replicar que no era coherent que se n’alegressin, ja que formaven part dels que havien perdut. La cara que li va quedar al patètic homenet, un tal Armet, avui gone with the wind, un individu amb les mancances intel·lectuals habituals en el socialisme, era tot un poema: semblava la d’una criatura a la qual han enxampat portant la tova a les calces.

Em temo que aquesta vegada no hi haurà Tribunal Constitucional que ens en salvi i, per tant, ens estalviarem l’espectacle d’un ridícul PSC, que ara ja no s’avergonyiria d’haver-la impulsat.

Es veu clar ara, per quin motiu aquest país necessita la independència, i necessita per aquest motiu gent que treballi dia a dia (no uns baladrers que muntin un altre sis d’octubre), catalans que facin créixer la musculatura del país sense esvalotar el galliner, pencant per posar Catalunya en condicions reals de treure’s la sangonera sense efusió de sang?

L’aprenentatge de la llengua

Mentre esmorzo, els dissabtes m’agrada veure algun documental en una d’aquestes televisions que només donen produccions d’aquesta mena. A vegades s’hi aprèn alguna cosa. Aquest matí n’he vist un sobre els mecanismes de l’aprenentatge de la parla en els infants i alguns experiments científics per valorar-los. Ha quedat demostrat que el nadó ja distingeix entre les paraules principals, amb significat concret, (verbs, substantius i adjectius) i les complementàries (preposicions, conjuncions…) La seva reacció és més intensa a les primeres que a les segones. Sembla que l’aprenentatge s’inicia dins l’úter, on ja sent les converses de la mare. Després del naixement, reacciona posant atenció davant  les converses en l’idioma dels pares i va desentenent-se progressivament de la resta.

Però hi ha més. Resulta que la capacitat de la criatura per distingir els més lleus matisos fonètics dels idiomes, a partir dels sis mesos d’edat es concentra en la llengua materna i disminueix considerablement per als fonemes de les altres llengües. Fins als sis mesos, el nadó és allò que n’han denominat «oient universal». Després, comença l’especialització i ja no aprèn a distingir aquells que no són de la seva llengua.

Els experiments que el documental mostrava es feien amb criatures de pares anglòfons, encara que de races diverses. Una nena de menys de sis mesos escoltava amb atenció un conte narrat en xinès mandarí. Una altre criatura de menys de sis mesos, era perfectament capaç d’aprendre a distingir entre dos fonemes pràcticament idèntics del tagal, mentre que una de més gran, ja no.

Llavors he pensat que si els experiments haguessin estat fets a Catalunya, amb pares catalanoparlants i usant com a llengües exòtiques el castellà i l’anglès, tota l’espanyolada catalanofòbica, tota la progresia sociata, ho hauria trobat racista, monstruós i una perversió de convergents.

A mi, però, l’assumpte m’ha semblat extraordinàriament interessant. I Maragall (segon fascicle), amb la seva defensa de l’hora suplementària de castellà, encara més un patètic i abismal ignorant que remena la cua per un rosegó de pa.

Quo usque tandem abutere, Nadal, patientia nostra?

Un dels misteris aparents més estranys d’aquest país, és la forma en què el Conseller Nadal se salva de responsabilitats a cada nova mostra d’ineptitud: el Carmel, el caos de l’aeroport, els trens de rodalies, ara mateix la pura inòpia davant l’ensorrada del túnel de Vielha… També té endollat un germà a la conselleria, que amb la cara ja paga. I per si fos poc, quan li retreuen, a més, insulta la intel·ligència dels ciutadans, acusant gratuïtament a tercers que no hi tenen cap culpa, per distreure l’atenció. D’un residu tòxic d’aquesta perillositat, qualsevol partit ja se n’hauria desfet. No és que el PSC tingui gaires llumeneres per triar, però així i tot, sobta que estigui tan ben agafat a la mamella, que no li hagin donat porta.

Tinc una hipòtesi: un tercer germà és el director del full parroquial del socialisme local. Qualsevol –per no senyalar directament al senyor encarregat del Govern- que gosés donar-li el passaport es trobaria crucificat en dos idiomes i a quatre tintes, amb una tirada considerable, pel primo de Zumosol. Oi que resulta creïble?

També tinc una proposta. No és cap idea inèdita, sinó una que ja va funcionar: quan calia desfer-se del cap de llista Raventós, més cremat que la traca després de la Festa Major, i posar-hi l’Obiols (una altra perla!), Felipe González va fer ambaixador l’ínclit Raventós. Problema resolt. Ara, el senyor Zapatero podria fer ambaixador al tal Nadal. Preferiblement, en un país amb el qual vulgui posar-se en guerra.

Dubto que em faci cas, de totes maneres. Per tant, com Groucho Marx, aquest segon tripartit també podrà dir I worked myself up from nothing to a state of extreme poverty.

La forza del Destino

Els deu manaments del republicanisme es conclouen en dos: la culpa de tots els mals serà sempre de CiU, i quan resulti increïble que sigui de CiU, llavors serà de CiU. Per al meu gust ja comença a fer massa temps, però la cosa no fa cara d’arreglar-se.

Ara, que l’ex-conseller Carretero li fa la “criada respondona” al duet tragicòmic Carod i Putxi, la culpa, estimats nens i nenes indepes, però indepes del cagar, és de CiU, que és al darrere de la maniobra. Veritat revelada que no necessita demostració, i que els nens i nenes indepes, però indepes del cagar, s’empassen amb fe impertorbable i acrítica.

I tan clar que és, si es coneix la història. Tinc un amic que havia estat conseller nacional d’Esquerra. Procedia de la resistència catalana al franquisme, de Front Nacional, concretament. Va proposar en un consell nacional que el partit sencer es passés a Convergència, per fer una força nacionalista hegemònica, amb el màxim de fortalesa política possible. La seva proposta va ser derrotada, però a la sortida, en privat, molts li donaven la raó. Quan va veure de què anava la pel·lícula, doncs, de que allà s’estimaven més ser cap d’arengada que cua de lluç (per interès personal, i el país que es foti), va plegar, junt amb una colla que encapçalava Joan Hortalà. Després d’aquesta escissió, vindria la del PI, la de Colom i Rahola. Llavors va ser quan em va explicar que Heribert Barrera afirmava que a Esquerra, cada deu anys li toca patir una escissió.

No ha calgut que ni CiU ni ningú manegués res per sota la taula, doncs, per a què l’ex-conseller muntés ara una dissidència. És «La forza del Destino». Si ell i els que el segueixin acabaran marxant o es quedaran en un racó, llepant-se les ferides, ja és qüestió de tremp personal, de si aguanten o no que els seus els diguin cul d’olla.