Blog d´en Toni Ferran

L’encaix de la punyeta

Diuen que un pessimista és un optimista ben informat. Cada vegada tendeixo més a pensar que en el cas Catalunya – Espanya la cosa és realment així: els optimistes van amb el fanal apagat. Els exercicis d’optimisme, de considerar que algun dia es podria trobar un encaix que fes que el nostre país podés sentir-se còmode i respectat dins el paraigua d’un Estat espanyol plurinacional, han estat constants des d’aquell Decret de Nova Planta que traspassava l’eix de la frontissa de la corona compartida a l’aparell de poder únic. Les raons per les quals es creia possible l’encaix, semblen un catàleg de pretextos destinats a fer de la necessitat, virtut. Per motius diversos (mercat captiu, potència internacional…) representa que ens convenia formar part d’aquest Estat. I no podria ser d’altra manera que per conveniència; les unions lliures entre pobles diferents sempre són –i per definició- conjunturals: van plegats mentre és en benefici recíproc. No obstant, cal reconèixer que encara que la unió fos manu militari, algun grau de consentiment generalitzat hi deu haver hagut si ha durat tres segles sense que hi hagi hagut trets a l’engròs. Però així i tot, “l’encaix” no ha deixat d’ésser mai altra cosa que una dominació, amb guant de seda o sense, segons les èpoques.

Tal com va tot, l’optimisme respecte a l’encaix Catalunya – Espanya cada vegada resulta menys realista. Ni s’ha produït, com deia, ni la cosa fa cara de que mai es pugui produir una relació de convivència sense dominació. El darrer intent, l’Estatut ara qüestionat als tribunals espanyols, n’és un exemple: des de Catalunya es fixen unes posicions d’aquest encaix que respecten el marc jurídic que va triar Espanya, i que són aclamades per la immensa majoria de la representació democràtica del poble de Catalunya. Doncs la cosa va malament des de bon començament. Ja cal aigualir-ho d’entrada, només per a què Zapatero –que havia promès acceptar l’Estatut que sortís del Parlament- el deixi passar pel Congreso i, de pas, per estalviar-se l’immens ridícul que hauria representat debatre a Madrid les esmenes a la baixa, ja anunciades immediatament pels botiflers de Catalunya.

A hores d’ara, tots els auguris dels que deuen saber alguna cosa –els indicis que deixen anar des del tripartit- són sinistres. No cal fer-ne el recull. Potser ja comença a ser urgent que analitzem entre tots, públicament i en termes de comptabilitat –perquè no hi ha res més realista que els comptes-, si als catalans (també els que se senten espanyols, que no se’n salven pas) ens convé formar part d’Espanya. No per cap impuls romàntic que mai podrien sentir, de tornar, com canta el cor dels hebreus de «Nabucco», a una patria sì bella e perduta que no és la seva, sinó pel realisme econòmic pur i dur, que els hauria de fer desistir, d’una vegada, d’un pretès encaix dins aquest Estat, i no perdre més temps fent el préssec i fent-nos-el perdre als altres.

I, als que sabem bé perquè volem la independència, als que no veiem cap necessitat d’anar amb Espanya, aquest autoproclamat primo de Zumosol que només és un macarra galdós, i d’alletar del braguer de la nostra vaca econòmica una zona geogràfica del nostre mercat cada vegada més minsa com a compradora (i més malpagadora): ja cal que ens traiem la son de les orelles, perquè ens queda molta processó encara i cada vegada el nostre ciri demogràfic és més curt.