Blog d´en Toni Ferran

Ni omertà ni res

En una patètica, miserable vendetta amb totes les armes a l’abast, Maragall “passa comptes” des de la premsa al PSOE i al seu kindergarten local, el PSC.

Explica que va destituir Carod per l’anada a Perpinyà (a veure ETA, que és molt pitjor que anar a veure en Marlon Brando atacant la rereguarda de la Maria Schneider, per a la moral sociata), per ordre de Zapatero. Gran veritat revelada que tothom coneixia.

Confessa que després del paperot que va fer en la tramitació de l’Estatut, Zapatero va designar digitalment Montilla com a candidat a la Generalitat. Queda algú que no ho sabés?

Revela que la fracassada moció de censura contra Pujol la va fer més sol que la una, amb la parenta com a únic suport, ara explica. Els matrimonis són “en la sort i en la desgràcia”, ja se sap; els socialistes (tots) tenien ben clar que entre Pujol i el seu no hi havia color. Pel què es veu, ni el seu club de fans, els “Ciutadans pel Càtering”, ho veien clar.

Queda ben clar, doncs, que ni l’homenia (omertà) d’anar-se’n a casa seva sense fer el ploricó no té. D’això el PSC, Esquerra i els comunistes penedits en va fer el 127 President del país. Abominable. Es podria discutir si s’ha complert la llei de Murphy, que diu que si les coses poden anar a pitjor, hi van, o si amb el tripartit passa allò que deia Groucho Marx, «des del no res hem arribat a la més absoluta misèria».  Els catalans estàvem fotuts perquè les someres no feien rucs, amb Maragall; ara, els rucs no fan someres i nosaltres estem fotuts de totes maneres.

N’hi ha que neixen estrellats

Amb aquest títol es va passar per TV3 una sèrie còmica anglesa que protagonitzava Michael Crawford, el títol original de la qual era «Some Mothers Do ‘Ave ‘Em». M’ha vingut al cap a propòsit de les manifestacions de Pasqual Maragall a un periòdic italià, en les quals declara que proposar un nou Estatut per a Catalunya va ser un error.

No es tracta ara d’establir si va ser-ho o no, perquè si ja està fet tampoc en traurem res. Però no deixa de resultar irònic que l’opus magnum com a President de la Generalitat del nét del poeta sigui blasmat per ell mateix com una errada. Si el seu mandat va acabar com el rosari de l’aurora, només va servir per fer l’Estatut –que tampoc va fer ell, espectador volatilitzat del procés- i encara això li va resultar fallit…

El mateix home que venia de deixar l’alcaldia de Barcelona amb un romiatge laic inventat de qualsevol manera, el Fòrum de les Cultures, una parida per tapar l’errada de voler muntar una Exposició Universal impossible. La rucada aquesta que va acabar executant Joan Clos –veies quin altre!- i que va ser una màquina de llençar diners, xaronisme i supèrbia sociata at his best, tampoc no és pas res per anar-ne presumint. Els seus, però, ja l’han situat definitivament al cementiri dels elefants.

Si és que n’hi ha que van i pensen, i com que no hi estan acostumats, la caguen!

País Valencià 1 - PPSOE 0

En el matx que enfronta el País Valencià amb l’espanyolada del PPSOE, els valencians acaben d’anotar el primer gol: la denegació dictada per la jutgessa del Contenciós – Administratiu número 2 de València, de la sol·licitud d’immissió als repetidors que reemeten els senyals de ràdio i televisió de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió per a les terres valencianes. Fonamenta la negativa en la manca d’urgència que justifiqui executar una mesura provisional tan radical abans del pronunciament del Tribunal sobre el fons de l’afer. No és més que això, però és el que hi ha, per ara.

La interlocutòria de la jutgessa està redactada en el català del País Valencià, cosa que encara deu coure més als blaveros. Esperem ara que amb el reconegut estil per a fer amics d’Esquerra no se’n vagi pel pedregar l’acord entre les dues Generalitats per a intercanviar senyal dels respectius mitjans de difusió. Que, si tenim en compte que a Montilla se li en fot, perquè de ministre va ser qui va començar l’embolic, la podem passar bastant magra…

Ànima de Ponç Pilat

Des de que tornem a tenir govern de la Generalitat al país, els Presidents feien un discurs institucional el dia de Sant Jordi, Diada del Patró de Catalunya. Tot i que celebrar la festa del sant és una cosa de caire religiós, la festa del Patró del país transcendeix aquest caràcter estrictament religiós. Així ho va veure Pujol i, potser, Maragall. Almenys, el iaio no va gosar trencar la tradició de més de vint anys. No cal dir que el discurs del President d’un país, el dia de la festa patronal del propi país, toca que sigui un discurs institucional, fet des de la representació màxima de tot el país. Ningú no esperaria altra cosa.

El senyor encarregat, doncs, tan limitadet ell, no es veu capaç de fer un discurs institucional, situat pel damunt de la pugna partidista, en el qual reculli aquelles idees que el país comparteix, on faci el seu anàlisi dels grans temes, pel damunt d’interessos sectaris. No. A ell només li sortiria l’atac partidista a l’adversari, la mesquina picabaralla. El vol intel·lectual del senyor encarregat és allò que Josep Pla en diria gallinaci. No hi ha més cera que la que crema. I el propi Montilla ho admet implícitament, en justificar el seu silenci adduint que no vol fer un discurs partidista en una festa com la Diada de Sant Jordi, que els protagonistes són el llibres i les roses. I la senyora De la Vega, a qui ha convidat a fer el bolo a provincias. Del país, res, per a ell. Sigui quin sigui el títol que porta, en el seu fur intern se sent el governador de la colònia, el representant del poder de torn a la metròpoli, i no el màxim dignatari català.

Del discurs d’estadista de gran nivell de Pujol vam anar a parar a la pirotècnia verbal esfotrassada d’un Maragall que podia sortir amb qualsevol estirabot improvisat que provoqués consternació entre els seus i tot. Ara, hem caigut directament en el silenci sepulcral. La misèria moral i intel·lectual que ens infligeix el tripartit és cada vegada més gran. Comença a fer vergonya, fins i tot, a una part creixent dels propis militants d’Esquerra. Que ja és el súmmum.

Centralitat a qualsevol preu?

Llegeixo una entrevista a l’Avui, que li fan al senyor Espadaler, president del Consell Nacional d’Unió. Una citació literal a l’entradeta diu: “Passar del sí a l’Estatut a demanar un referèndum d’autodeterminació ens fa perdre centralitat i electorat”.

La desvirtuació que pugui fer el tribunal espanyol de l’Estatut que vam aprovar els catalans, tampoc cal que sigui necessàriament resposta anant directament a convocar un referèndum per exercir l’autodeterminació i votar la independència. Per altra banda, mai he sigut partidari de posar el pegat abans del mal, i en aquesta ocasió tampoc. Serà a la vista de la sentència, que caldrà decidir què es fa. Abans, ni que sigui per no donar avantatge al tribunal, no convé anar anunciant mesures. Però si el grau de brutalitat de la sentència ho demanés, per què no? Formar part d’Espanya no és un imperatiu absolut, per a Catalunya.

Em sembla una formulació francament lleugera, doncs, l’afirmació del senyor Espadaler. En el context d’una hipotètica relació idíl·lica entre Catalunya i Espanya, la frase potser seria certa. Però em sembla que en el moment actual, les coses no van pas per aquest camí. Ni és previsible ja que hi vagin mai, diria encara. En altres paraules: si passem del “apoyaré en la Cortes el Estatuto que salga del Parlamento de Cataluña” a fer-nos-el esporgar bastant per a què passi per la porta del Congreso, i després encara te’l porten al Tribunal Constitucional per a què te l’acabin d’arranar, sembla que conservar obstinadament una cega ”centralitat”, com un saltamartí, no tan sols és una postura èticament indefendible per a un nacionalista, sinó que més aviat pot fer-nos perdre electorat, a CiU. Potser es conservaria el vot de quatre vells porucs que també es moriran aviat, però el jovent catalanista que puja avui dia i els ha de rellevar com a votants, gent que ja no té -ni cal- la consciència del què va costar arribar on som, no es conformaria amb ser d’uns partits que es diuen nacionalistes, però disposats a dir-li a Espanya: Ecce ancilla domini, fiat mihi secundum verbum tuum.

Notaris i registradors

Diuen els diaris d’avui que la Generalitat nomenarà des d’ara els notaris i els registradors dels Registres de la Propietat. Els dels Registres Mercantils, pel què sembla, encara no. El pas és petitet, però en la bona direcció. És un d’aquells avenços que no resolen els grans problemes del país, però és una cosa menys que queda per fer.

Tothom qui hagi anat una mica per les notaries i pels Registres sap que són els seus oficials respectius qui t’acaben resolent els assumptes, perquè un notari o un registrador tampoc és un reietó de la seva taifa que pugui fer i desfer sobre vides i hisendes. Hi ha unes lleis que regulen prou la matèria com per a què no sigui així.

A més, em sembla que cada vegada hi ha menys notaris que, com el difunt senyor Ramon Ramoneda, siguin un pou de saviesa en el qual la gent busqui consell. Hem refereixo a saviesa en el sentit de coneixement de l’ànima humana, no pas en l’estricte coneixement jurídic, que a tot notari se li suposa. Aquest notari de Sabadell, al qual vaig tenir la sort de tractar amb freqüència perquè tenia la notaria a poques passes del meu despatx professional, era una veritable figura. Només dient que la seva notaria girava més que totes les altres de la ciutat aplegades, ja es pot entendre que alguna cosa hi devia haver.

No sé si la gent tornarà a demanar consell al notari o aquests personatges seguiran reduïts a expedidors de fe pública, perquè avui tothom ja va a la notaria sabent exactament què vol; però si el fet que la Generalitat reguli el notariat fa que els notaris coneguin millor el tarannà del país, hi guanyarem. 

Ho explicitaré amb un exemple en certa forma invers. Un notari català, ja bastant gran, que va venir a Sabadell, m’explicava que de jove havia anat destinat a Galícia. Quan hi va arribar, li van aconsellar que si una senyora anava a testar, li preguntés si tenia fills fora del matrimoni. El notari va pensar que si feia una pregunta així s’hi jugava el físic, ni que la fes en la confidencialitat del seu despatx. La seva sorpresa va ser quan, trobat en l’ocasió pràctica de redactar el testament d’una senyora, al final ella li va retreure que no li preguntés si tenia altres fills que els del matrimoni. Llavors va saber que era relativament freqüent que hi hagués fills tinguts amb el capellà del poble, que també tenien dret a una part dels béns, no cal dir. I aquestes coses, segur que no figuren al temari de les oposicions a notaries.