Blog d´en Toni Ferran

Ànima de Ponç Pilat

Des de que tornem a tenir govern de la Generalitat al país, els Presidents feien un discurs institucional el dia de Sant Jordi, Diada del Patró de Catalunya. Tot i que celebrar la festa del sant és una cosa de caire religiós, la festa del Patró del país transcendeix aquest caràcter estrictament religiós. Així ho va veure Pujol i, potser, Maragall. Almenys, el iaio no va gosar trencar la tradició de més de vint anys. No cal dir que el discurs del President d’un país, el dia de la festa patronal del propi país, toca que sigui un discurs institucional, fet des de la representació màxima de tot el país. Ningú no esperaria altra cosa.

El senyor encarregat, doncs, tan limitadet ell, no es veu capaç de fer un discurs institucional, situat pel damunt de la pugna partidista, en el qual reculli aquelles idees que el país comparteix, on faci el seu anàlisi dels grans temes, pel damunt d’interessos sectaris. No. A ell només li sortiria l’atac partidista a l’adversari, la mesquina picabaralla. El vol intel·lectual del senyor encarregat és allò que Josep Pla en diria gallinaci. No hi ha més cera que la que crema. I el propi Montilla ho admet implícitament, en justificar el seu silenci adduint que no vol fer un discurs partidista en una festa com la Diada de Sant Jordi, que els protagonistes són el llibres i les roses. I la senyora De la Vega, a qui ha convidat a fer el bolo a provincias. Del país, res, per a ell. Sigui quin sigui el títol que porta, en el seu fur intern se sent el governador de la colònia, el representant del poder de torn a la metròpoli, i no el màxim dignatari català.

Del discurs d’estadista de gran nivell de Pujol vam anar a parar a la pirotècnia verbal esfotrassada d’un Maragall que podia sortir amb qualsevol estirabot improvisat que provoqués consternació entre els seus i tot. Ara, hem caigut directament en el silenci sepulcral. La misèria moral i intel·lectual que ens infligeix el tripartit és cada vegada més gran. Comença a fer vergonya, fins i tot, a una part creixent dels propis militants d’Esquerra. Que ja és el súmmum.