Blog d´en Toni Ferran

Ui, què a dit en Duran Lleida!

Una de les formes més innòcues de tenir entretinguda la canalleta, és deixar que inventin conflictes afrosos al si de la federació de Convergència i Unió. Això els diverteix, què hi vols fer!

Per a ells, però, tenir un president pintoresc, que es munta el seu propi club de fans al marge del partit, és cosa que passa cada dia arreu. Que el fotin al carrer, després d’haver-li fet empassar, sense respirar, una no-nada reforma de govern, o que la seva muller torni el carnet de militant en vigílies de les municipals, no són conflictes interns. Ca! Que, trencant l’omertà, a can sociata s’hi comenci a formar una confraria de perjudicats per la banda dels capitans del Baix Llobregat, és una de les alegries de la vida, com que la criatura t’aprovi l’EGB. Aquests són del seus!

El problema gros, però gros de veritat, d’un partit és que el senyor Mas anunciï que Convergència vol obrir-se a més sectors del catalanisme, mentre Unió diu que a ells la federació ja els va bé, que no volen fer el mateix, perquè prefereixen ser catalanistes del sector ideològic que són.

Tot i que el pronòstic de l’esfondrament de CDC després de la retirada del President Pujol no va sortir bé, ara torna a tocar sessió de tarot, i pronosticar crisi a CiU, a veure si així fem bullir l’olla.

Els nous concessionaris locals del PP també ho aprofiten, amb l’habilitat que els caracteritza, però en aquest moment no els puc replicar. Tinc picor a l’esquena i em voldria gratar.

“Dret a decidir”

Diu la premsa que s’està començant a constituir un fòrum que provisionalment porta aquest nom. Els promotors i les altres figures que s’esmenten com a properes no són pas gent que es moqui amb mitja màniga.

Veurem, però, si finalment s’acaben dedicant a resoldre el veritable problema que té l’assoliment de la independència del país: per quins set sous hi ha molta gent que no la vol. Que els partits sobiranistes no s’entenguin, és un símptoma, no la causa, de l’apatia i el conformisme amb el qual una part considerable de la ciutadania es mira com des de Madrid fan i desfan a casa nostra, sense cap mania.

Resolt això, la situació laboral dels capitostos de l’independentisme “top manta”, no tindria cap importància. Que Cadod i Putxi no es fiïn de Mas i Duran Lleida, no vol dir res, realment. Si llavors encara volen seguir fent oposició de l’oposició, doncs que es comprin un desert i l’escombrin.

Però mentre no tinguem ben encaminada la qüestió realment important, tota aquesta patuleia seguirà explotant la mina d’indepa-rasta-binaris que li assegura ovinament les garrofes. I el nacionalisme assenyat seguirà dubtant de les possibilitats reals d’èxit, de tallar amarres i que els catalans no acabem amb el cul en remull. No pas perquè el país no pugui sobreviure en plena llibertat (que pot), sinó perquè, com a conjunt de ciutadans, no vulgui realment (que no està gens clar que ho vulgui prou majoriàriament, per ara).

I tots els qui tenin el vici de fer anar el cap, sabem perfectament que amb un atac de rauxa del tipus “pit i collons” que propugnava el milhomes, el país té totes les probabilitats de ballar-la magra. Sortir al balcó i fer una proclama ja s’ha provat. Tots sabem com va anar.

El pobre tauró de Tarragona

Tauró gris

Segueixo, de tant en tant, aquest culebrot estiuenc del tauró que es passejava tan tranquil davant la platja del Miracle, de Tarragona. L’animal, considerat objectivament, és un peix que nedava tan tranquil pel mar, com fan tots els peixos marins. S’ha pogut veure per TV com algú l’arribava a tocar i ha estat identificat pels biòlegs com a tauró gris (Carcharhinus plumbeus), concretament, una espècie de la qual no hi ha documentats atacs a persones, segons la fitxa penjada al web de l’Aquàrium de Barcelona. Del tot normal i, fins i tot, una ocasió per fer pedagogia, oi? Doncs no.

Tarragona ha estrenat alcalde socialista. I aquestes coses no són innòcues: tenen conseqüències. Així doncs, el paio ha anat i ha decidit prohibir a la ciutadania el bany a la platja en qüestió i, a continuació, foragitar l’animal. Aquest dilluns passat l’han capturat i l’han dut a Barcelona. Ara, s’ofereixen dues possibilitats: condemnar l’animal a la captivitat en l’aquari de Barcelona (sense cap garantia de què sobrevisqui al confinament), o “deportar-lo” a mar obert –també sense cap garantia ni de supervivència ni de què no torni a aigües tarragonines tan bon punt el deixin anar a mar obert.

Potser n’hi hauria hagut prou amb posar algun rètol d’advertiment a la platja i hissar bandera groga quan es vegi aparèixer el tauró. Però ja se sap que un sociata és algú que, posat en situació de manar, decideix manar-ho tot, tot i tot. La ciutadania és estúpida i sense un manaia socialista que li organitzi la vida no se’n sortiria, segons el credo del seu partit.

Però amb exercir el poder sobre la espècie humana no en tenen prou, els set-ciències aquests. Com que han de manar sobre tota cuca viva, el tal Ballesteros també li organitza la vida al pobre tauró a qui els fats malèvols l’han dut a passejar-se pel davant d’una platja caiguda sota la fèrula d’un socialista. Ai las!

Aquesta mena de teleostis no estan exactament amenaçats d’extinció, però es consideren espècie vulnerable. Esperem, pel bé de la biodiversitat, que no se’ls acudeixi anar en massa a passejar pel davant de platges dominades pel socialisme!

Unitat?

El tovàritx Huguet, a Prada de Conflent, es veu que demanava unitat dels partits catalans a Madrid. Parlava dels diputats catalans o no? Segurament no. Els diputats del PSC fa anys i anys que estan més prostituïts que les velles meretrius del Raval; no fa res el què hagi votat el PSC al Parlament: a Madrid voten el contrari si ho mana el PSOE, el seu autèntic partit. El del PP ja van directament d’espanyols, o sigui que… Queden, doncs, CiU, ERC i ICV. Deixant de banda ICV, una curiositat estadística que no hi té pes per a res, a Madrid realment només compten CiU i ERC, per defensar els interessos de Catalunya.

Però, qui més qui menys, en aquest país la gent té memòria. Hom es pot preguntar, doncs: la petició d’unitat, com es fa compatible amb la OPA hostil dels republicans contra Convergència? És que ja se n’estan penedint? Que ho diguin clar, si no fos demanar massa.

Hi ha lleus indicis que d’entre els seus n’hi ha que sí. Cada vegada més. A la cúpula, en canvi, diria que no; els fa més por el perill de l’abraçada de l’ós. Veuen un acord amb Convergència com metzines i prefereixen sacrificar el país. A can Indepa Guai és una olla de grills, pel què sembla. De fet, el duet còmic Cadod i Putxi no estan d’acord entre ells ni en la reivindicació d’inversions per a Catalunya, si cal fer cas dels diaris. Vas bé, cirerer!

O sigui que al senyor Huguet se li ha girat feina de valent, si vol començar endreçant casa seva en aquestes qüestions de la unitat. Després, quan Esquerra sàpiga què vol, potser estaria bé que deixessin de fer el milhomes davant un partit que és molt més nombrós i potent que el seu i, amb un puntet de modèstia, truquessin a la porta del carrer Còrssega per preguntar en què poden ajudar a presentar un front comú del nacionalisme català a Madrid. L’acreditat truc del nacionalista pactista i el maximalista, com el del policia bo i el policia dolent, segur que tornaria a funcionar.

No és que aquest front comú, per si sol, pugui fer aprovar uns pressupostos que tractin amb justícia a Catalunya, perquè en la cursa de l’espoli entre PP i PSOE, s’avancen l’un a l’altre contínuament; però la imatge d’unitat (d’absència de desunió, per ser més exactes), vist que a la primavera guanyarà el govern de l’Estat qui menys antipàtic es faci als catalans, faria una certa impressió. No és molt, però pitjor és al revés.

Quin matís!

El patufet sociata aquest que es publica en dos idiomes, treu avui un comentari de to reprensiu sobre allò que va dir Felip Puig de què Montilla era de vacances al pueblo. Ja se sap que els sociates tenen una tendència innata a donar lliçons de “modos” que no venen al cas, però en aquest –potser per semblar un fi semiòleg- l’escrivent basa la qüestió en un matís quasi imperceptible: Puig va dir «pueblo» i no «poble». Llavors, s’horroritza: «Ha dit “pueblo”!!!» I d’aquí en treu petroli, una dosi endovenosa de teòrica per a consum sociata, sobre la sinceritat de l’esforç d’integració que ha fet el nacionalisme català, i que –diguem-ho tot- no sempre ha estat correspost per tothom.

La finalitat evident de la maniobra és distreure l’atenció del fons de la crítica d’en Puig, que és innegable: mentre a Catalunya diversos serveis públics van en doina, el senyor encarregat mira el rellotge i diu: tengo que plegar, yo. I se’n va. Al pueblo o on sigui. Però Montilla és sociata i al patufet aquest es defensa el President de qualsevol crítica, amb raó o sense. Per això, el Lewinsky de torn s’agafa a un clau roent: la inventada xenofòbia del nacionalisme.

Tampoc és que la cosa sigui nova. Fa uns quants anys, un quídam que es guanyava la vida fent de sindicalista, que gastava els premonitoris cognoms «López Bulla» i que va arribar a diputat d’un d’aquests partits que ara tenen el Govern del país, va “acusar” el President Pujol de què mai nomenaria un Conseller amb el cognom acabat en «z». Ni el President va fer cap cas de l’estirabot, ni el Conseller d’Ensenyament del moment, Josep – Xavier Hernández i Moreno, també present a l’hemicicle i que devia tenir pietat del gamarús, va dir res.

El ridícul habitual, en una paraula.

Mossèn Xirinacs (2)

Bona part de la premsa de tots els mitjans de difusió destaca avui la diatriba pòstuma de Xirinacs contra els polítics. No sorprèn. Qualsevol “informador” que vulgui aparentar professionalitat i independència de criteri, recorre a la desqualificació genèrica dels polítics. Resultats garantits.

Només de passada, i encara no tothom, es diu que Xirinacs també llança una diatriba contra el poble català, al qual li retreu que no vulgui ser independent i el titlla de covard. I és aquí on rau el factor essencial. On els polítics són elegits, són polítics els qui tria la gent. Si no ha sortit al balcó de la Generalitat cap President a proclamar l’Estat independent de Catalunya, és senzillament perquè no ha estat escollit per al càrrec ningú que ho hagués fet.

Assignar “les culpes” al poble sobirà, però, ja no té els mateixos resultats. No tan sols pot perjudicar la tirada o el share, segon el cas, sinó que l’agosarat pot ser titllat d’antidemòcrata per la resta de col•legues fidels a l’ortodòxia empresarial. Perill cert de caure en la misèria.

Xirinacs, que ha arribat a vell conservant aquell punt de candor que s’acostuma a atribuir a la infantesa, ha dit la veritat, com també fan els nens. Potser s’equivoca en tractar el poble català de covard i seria més cert dir que només una part insuficient és independentista, però és ben clar que, com a conjunt, no se’l veu clarament partidari de proclamar-la. Pels motius que sigui, que seran variats perquè cada espanyolista deu tenir els seus.

A tots aquells que es dediquen professionalment a fer de guionistes d’aquesta pel•lícula de ficció que és bona part de la premsa, els correspon ara amagar la crua veritat de l’acusació post-mortem de Xirinacs. I què millor que fer-ho amb una mitja veritat: els polítics no han proclamat la independència del país. És per això que molts periodistes es podrien aplicar aquella dita: no li diguis a la meva mare que sóc guionista, ella creu que toco el piano en un bordell.

Tot i que cal reconèixer que veient com les gasten alguns polítics governamentals, soidisant independentistes, també es pot entendre la decepció de Xirinacs i la de molts més, pel que fa a l’estament.

Bul·la laica

Quan les coses les fan les esquerres, estan ben fetes per definició. Si les fan els seus adversaris polítics, ja no. Llavors, si no es troba res més substanciós, qualsevol esquerrà devot es posa amb el què sigui: la família, la talla del vestit… El què sigui, literalment.

Per això em diverteix, ara que em vaga una estona, pensar en què haurien dit els comunistes penedits si el President Pujol, estant al Govern de la Generalitat, hagués coincidit amb la senyora Marta en el càrrec d’alcadessa accidental de Barcelona. No cal cap esforç exagerat d’imaginació per teoritzar sobre els comentaris que la situació hauria provocat entre els propis ecoloxistes Armani, acompanyats per les corals senceres de la sociateria i la republicanada. De tot menys bonics, els haurien dit!

Ara, resulta que els Ceaucescu nostrats tenne la clau i el duro a ambdós costats de la plaça Sant Jaume, i ningú diu res. Deu ser que tenen bul•la. Laica, però bul•la. I no passa res.

Oi que és bonic, tanta harmonía?

La llei de Murphy

Un dels mites més extesos entre la credulitat progre de sociates i bestiar afí, és el de la necessitat imperativa que fem servir els transports públics. Qui no ho fa és reu de lesa ecologia, delicte encara més greu que l’assassinat, per als reis de la moralina.

Resulta, però, que la hipòtesi parteix del supòsit –totalment infundat- que diu que el socialisme al poder gestiona els transports públics amb eficàcia. I per si la cosa falla (que ells ja ho saben, que són curtets), el manual del sociata col•locat a l’Adminstració, dóna la jaculatòria pertinent: la culpa és dels ciutadans, que agafen el cotxe. Surt un dia el Nadaló a fer l’homenet, perquè han fet obrir els peatges una estona que tenien 70 km de cues, però ja avisa que això no passarà sovint. Després, altre cop dins la closca, com els cargols, perquè si les coses poden anar pitjor, hi van, com diu la llei de Murphy.

La veritat, no entenc el país. Realment és tant l’afany d’acabar amb el catalanisme polític, que un nombre suficient de catalans o el què siguin, es conhorten de posar a tots i cada un dels graons del poder aquest ramat d’ases i someres, per més que els ensorrin túnels, els segrestin hores i dies en aeroports i estacions, o els tinguin encerclats llargues estones en una autopista “cara al sol”  com a falangistes?

Ja ho deien els clàssics: «numerus stultorum infinitus est». Però posats o no ser pessimistes, procurem recordar el títol del film de Mark Robson: “Más dura será la caída” (The Harder They Fall, 1956). Ara que els sociates ja manen a tots els nivells governamentals, només els queda començar a caure. La conjunció de desastres diaris a rodalíes de Renfe, a les autopistes, a l’aeroport, ja no se la salten ni els llepes del periodisme més afí. Esperem que la ruïna socialista, quan es produeixi, sigui total, definitiva. Com la de l’altra gran peste que ha patit el país en la seva Història recent: el “Movimiento“. Algun dia, algun historiador potser establirà, amb arguments científics, com de semblants han sigut, com a grup humà, el socialisme i el franquisme sociològics.

Bienvenido, Mr Marshall

Luis Garcia Berlanga és un dels homes que ha gastat una ironia més fina en analitzar l’Espanya real. L’antítesi del No-Do. Si al noticiari oficial franquista tots els “ancianos” eren”venerables”, totes les “señoritas” eren “agraciadas” i tots els “paisajes” eren “pintorescos”, a la filmografia berlanguiana els espanyolets de tropa eren baixets, morenos i bufanúvols.

Així s’explica que l’espanyolet que ens governa, creient la propaganda oficial que diu que aquí és Espanya, pugui aterrar als confins de l’imperi (l’imperiet, que no cal exagerar) i prometre dàdives, gràcies i sinecures als catalans. Que l’AVE arribava en un termini cert, ens ho han dit mantes vegades. Que la inversió estatal seria proporcional al tant per cent català del PIB, ho diu fins i tot una llei espanyola: l’Estatut. De les vegades que ens han dit que les rodalies funcionarien, que l’aeroport funcionaria, que es publicarien les balances fiscals ja n’hem perdut el compte. I estem com estem.

La veritat, potser perquè no som espanyols i, per tant, no serem com els vilatans del berlanguià Villar del Rio, que anaven a demanar una màquina de cosir o una bicicleta nova a Mr. Marshall, ningú, entre els catalans, ja no es creu que en vindrà un de Madrid i farà per nosaltres tot allò que ha promès. Bé, dir ningú potser és massa: els votants del PSC-PSOE, que són una colla de felicets, sí que s’ho deuen creure. Animalons…