Blog d´en Toni Ferran

Números canten

Del diari Avui

Les gràfiques comparatives tenen l’avantatge que són gràfiques; és a dir: fàcils d’entendre. No calen explicacions prolixes, ni matisacions tècniques. Presenten la realitat crua, sense maquillar. Avui, el diari «Avui» (sembla que estem pels jocs de paraules, aquest matí) en publica una que, per si sola, desmitifica d’una tacada l’eslògan sociata de les darreres eleccions al Congrés i Senat de Madrid (“si guanya Zapatero, guanya Catalunya”, deien) i l’anatema dels montillans i els seus corifeus pel pacte del Majestic 2. No és que Aznar, quan ja no va haver de menester els vots de CiU, fos el súmmum de l’amabilitat amb Catalunya, però vaja, tot i deixar de banda el desplegament dels Mossos i el replegament de la Policia espanyola i la Guàrdia Civil, si es mira en el camp de les inversions en rodalies, el canvi de política que va representar Zapatero és dràstic. Contra el saldo lleugerament favorable a Barcelona (6 milions d’euros) de l’etapa 2002 – 2004, governant Aznar, els 143,2 milions d’euros més a Madrid que a Barcelona, durant l’hègira ZP.

No es tracta, doncs, de negar cap ni una de les coses que el PP va fer en contra de Catalunya un cop es va veure amb la majoria absoluta. Però com sap tothom qui ha superat el codi binari, els adversaris dels adversaris no són automàticament companys d’un. Tampoc cal, doncs, que el ramat de llepes de l’Entesa ens vinguin a vendre la moto ZP, que és igual o pitjor que l’altra.

I d’aquí ve el mal, que les dues opcions són pitjors, si es dóna el cas. En aquest camp concret de les rodalies, com en tants d’altres, i pel que fa als darrers sis anys, infinitament pitjor ha estat Zapatero amb el suport de republicanets fatxendes i comunistes vergonyants, que el amigo Ánsar amb majoria absoluta. Cent quaranta-nou milions dos-cents mil euros pitjor, concretament. Números canten.

Els obiolistes demanen ara que le PSC tingui grup propi al Congreso

Quin matís!

El patufet sociata aquest que es publica en dos idiomes, treu avui un comentari de to reprensiu sobre allò que va dir Felip Puig de què Montilla era de vacances al pueblo. Ja se sap que els sociates tenen una tendència innata a donar lliçons de “modos” que no venen al cas, però en aquest –potser per semblar un fi semiòleg- l’escrivent basa la qüestió en un matís quasi imperceptible: Puig va dir «pueblo» i no «poble». Llavors, s’horroritza: «Ha dit “pueblo”!!!» I d’aquí en treu petroli, una dosi endovenosa de teòrica per a consum sociata, sobre la sinceritat de l’esforç d’integració que ha fet el nacionalisme català, i que –diguem-ho tot- no sempre ha estat correspost per tothom.

La finalitat evident de la maniobra és distreure l’atenció del fons de la crítica d’en Puig, que és innegable: mentre a Catalunya diversos serveis públics van en doina, el senyor encarregat mira el rellotge i diu: tengo que plegar, yo. I se’n va. Al pueblo o on sigui. Però Montilla és sociata i al patufet aquest es defensa el President de qualsevol crítica, amb raó o sense. Per això, el Lewinsky de torn s’agafa a un clau roent: la inventada xenofòbia del nacionalisme.

Tampoc és que la cosa sigui nova. Fa uns quants anys, un quídam que es guanyava la vida fent de sindicalista, que gastava els premonitoris cognoms «López Bulla» i que va arribar a diputat d’un d’aquests partits que ara tenen el Govern del país, va “acusar” el President Pujol de què mai nomenaria un Conseller amb el cognom acabat en «z». Ni el President va fer cap cas de l’estirabot, ni el Conseller d’Ensenyament del moment, Josep – Xavier Hernández i Moreno, també present a l’hemicicle i que devia tenir pietat del gamarús, va dir res.

El ridícul habitual, en una paraula.

Escòcia

Diu la premsa que el Govern escocès ha publicat les bases per a la convocatòria d’un referèndum que determini si el país es proclama independent del Regne Unit, si només proclama la seva autonomia fiscal o bé si es conforma amb un augment del nombre de competències transferides.

Els partits unionistes (en diuen així, allà) es posen les mans al cap i desqualifiquen la iniciativa. La sociata màxima en versió escocesa, li retreu que no tingui altre fi que la independència (com si els referèndums per proclamar la independència es plantegessin per triar l’empaperat del piset). El cap de files liberal (té ironía, la denominació) escocès estripa les cartes: “No tenim res a fer, aquí s’acaba la història”.

La veritat és que els escocesos, avui, em fan una sana enveja. No tan sols perquè poden permetre’s plantejar un referèndum que serveixi per a què ells –i només ells- decideixin sobre la independència del seu país, que ja és molt, sinó perquè el podran convocar, si tot va bé. I sigui quin sigui el resultat, el precedent resulta força més proper per a nosaltres que el del llunyà Quebec.

Tradicionalment, Escòcia a tingut un saldo econòmic favorable als comptes de la seva relació amb el regne britànic. Aquest fet ha estat utilitzat com a argument per mantenir la unió, però hi ha escocesos que diuen que si tot el petroli del mar del Nord és escocès, a veure qui hi guanya i qui hi perd, llavors. És probable que n’hi hagi que creguin que hi perdrien i votin per mantenir la unió, però també n’hi haurà que creuran que, així i tot, la independència és la independència. I dels que creguin que amb el petroli en mans d’Escòcia el país hi guanyarà, ja es pot suposar què votaran.

Avui, abans d’anar a dormir, em posaré de música de fons un disc de gaites escoceses i, en un got gros, un culet de Dalwhinnie’s, el finíssim whisky de malta de les hightlands; i somiaré una estoneta que sóc en un país on els que no volen ni sentir a parlar d’independència, s’han de fer fotre.

La ministra diu que a ella no la treuen ni amb aigua calenta i que això del desgavell ferroviari de Catalunya, ja ho ha de fer.

Montilla y sus palmeros preparen el debat d’infraestructures

Mossèn Xirinacs (2)

Bona part de la premsa de tots els mitjans de difusió destaca avui la diatriba pòstuma de Xirinacs contra els polítics. No sorprèn. Qualsevol “informador” que vulgui aparentar professionalitat i independència de criteri, recorre a la desqualificació genèrica dels polítics. Resultats garantits.

Només de passada, i encara no tothom, es diu que Xirinacs també llança una diatriba contra el poble català, al qual li retreu que no vulgui ser independent i el titlla de covard. I és aquí on rau el factor essencial. On els polítics són elegits, són polítics els qui tria la gent. Si no ha sortit al balcó de la Generalitat cap President a proclamar l’Estat independent de Catalunya, és senzillament perquè no ha estat escollit per al càrrec ningú que ho hagués fet.

Assignar “les culpes” al poble sobirà, però, ja no té els mateixos resultats. No tan sols pot perjudicar la tirada o el share, segon el cas, sinó que l’agosarat pot ser titllat d’antidemòcrata per la resta de col•legues fidels a l’ortodòxia empresarial. Perill cert de caure en la misèria.

Xirinacs, que ha arribat a vell conservant aquell punt de candor que s’acostuma a atribuir a la infantesa, ha dit la veritat, com també fan els nens. Potser s’equivoca en tractar el poble català de covard i seria més cert dir que només una part insuficient és independentista, però és ben clar que, com a conjunt, no se’l veu clarament partidari de proclamar-la. Pels motius que sigui, que seran variats perquè cada espanyolista deu tenir els seus.

A tots aquells que es dediquen professionalment a fer de guionistes d’aquesta pel•lícula de ficció que és bona part de la premsa, els correspon ara amagar la crua veritat de l’acusació post-mortem de Xirinacs. I què millor que fer-ho amb una mitja veritat: els polítics no han proclamat la independència del país. És per això que molts periodistes es podrien aplicar aquella dita: no li diguis a la meva mare que sóc guionista, ella creu que toco el piano en un bordell.

Tot i que cal reconèixer que veient com les gasten alguns polítics governamentals, soidisant independentistes, també es pot entendre la decepció de Xirinacs i la de molts més, pel que fa a l’estament.

Mossèn Xirinacs

La notícia d’avui és que mossèn Xirinacs s’ha suïcidat, presumiblement. L’han torbat mort en un bosc, prop d’Ogassa. Una decisió tan irreversible sempre mereix respecte, quan se suposa que és ben meditada com, sense dubte, ho deu ser en aquest cas. El respecte no implica en absolut compartir el criteri, però.

La figura de Xirinacs, per a la gent que visquérem la transició, és una mica mítica, també. Un jove capellanet que feia servir tàctiques inspirades en Gandhi per lluitar contra la dictadura. Com el mateix avocat indi, no era ben bé d’eixe món. Per aquest motiu, l’Entesa, la de llavors, que ja era més o menys el mateix sindicat d’interessos que ara governa la Generalitat, li va tallar en sec la carrera política. L’eclesiàstica tampoc no li va anar millor. Així doncs, es va veure –cal guanyar-se les garrofes- més o menys embolicat en una empresa d’aquestes que invertien en segells de correu els estalvis de la gent, de la qual en devia sortir com va poder, en veure de què anava realment el negociet.

Temps després, en una reaparició ja força somorta, va explicitar molt més clarament la seva posició independentista. Això el va portar a proclamar-se amic dels terroristes bascos, canvi realment sorprenent en un gandhià tan integral com ell, per més que va intentar argumentar-lo. L’afirmació li va dur complicacions amb els tribunals, les quals ja no van despertar cap simpatia multitudinària, ni tampoc entre els seus antics companys de lluita antifranquista. Va quedar, doncs, com una espècie de versió catalanista de la figura bíblica de la «veu que clama en el desert».

Sembla que una malaltia de mal pronòstic podria haver influït en la decisió. No obstant, fidel al seu estil fins al final, n’ha fet un acte de reivindicació. Un acte de sobirania, n’ha dit, en deslliurar-se de l’esclavatge de ser ciutadà d’un país sotmès. Esperem que el seu esperit de lluita tingui força imitadors al país, però que no decideixin deslliurar-lo del jou dels ocupants pel mateix procediment.

Passats uns dies d’actualitat periodística, Xirinacs deurà ingressar definitivament al panteó dels oblidats il•lustres. Sic transit gloria mundi!

Chivite substitueix el cap de llista del PSN, que ha dimitit per dignitat, en

 ser obligat el seu partit a canviar el vot d’investidura per interessos de ZP.