Blog d´en Toni Ferran

El Cuní i la pastanaga demagògica

És que em parteixo de riure. El senyor Cuní, una de les estrelles mediàtiques de la ramaderia del senyor Majó, ha quedat retratadet; no obstant, ara deurà tornar a fer aquella rialleta de conill que tan bé li escau pel seu cognom, i es ventarà les mosques. Dimitir, mai. Inasequibles al desaliento com la Falange Española, els enxufats del tripartit no dimiteixen mai. Al temps, sinó.

Explico els fets. Un tal Carles Veiret va denunciar com a “ocupes” uns xilens que vivien en un pis de la seva propietat. Gran rebombori mediàtic, unitats mòbils destacades al lloc dels fets, efussió incontinent d’opinions de tota la ignorància tertuliana de pagament… Passats uns dies, els suposats “ocupes” (que no pertanyien a la màfia “okupa”; sinó, de què?) van marxar de l’habitatge, quan van veure què els hi cauria al damunt. Després, presa de possessió del tal Veiret, completament enregistrada per totes les televisions.

Ara resulta, segons diu la fiscalia en un informe al jutjat n. 7 de Barcelona, que els tals xilens, a qui Veiret volia treure del pis, eren rellogats –amb consentiment verbal del mateix Veiret- hi s’hi estaven, amb un lloguer estipulat, emparats per un contracte a nom d’una tercera persona, una tal Paola Díaz, la qual era la titular de l’arrendament, encara que no visqués al pis.

Cal dir que aquesta pràctica no és cap frau de llei, atès que hom pot llogar un habitatge per a què hi visqui altri, el qual té llavors la categoria jurídica de sots-arrendatari. També cal dir que en l’arrendament de qualsevol edifici urbà, la manca de contracte escrit només significa que el contracte és verbal i les seves condicions són les que fixa el text de la LAU; mai que no hi hagi contracte. En tot cas, doncs, la falla d’aquesta pobra gent, ha estat no haver formalitzat per escrit el seu contracte verbal de sots-arrendament, o no haver exigit que al contracte que va fer la tal Díaz amb Veiret, ells hi figuressin reconeguts explícitament com a ocupants legítims de l’habitatge. Quan els qui seran ocupants reals no disposen de garanties de solvència ni d’arrelament al país, un recurs bastant usat és el de fer que sigui titular de l’arrendament una persona solvent i arrelada a qui els nouvinguts mereixin confiança; ells hi consten llavors com a residents al pis. O sigui, que en fer el contracte a nom de la seva valedora tampoc es va fer res insòlit o inusual ni, com ja he dit, il·legal.

La cosa insòlita i inusual ha estat que un galtes, aconsellat, segons es diu, per una estrella pepera, tertuliana del programa del senyor Cuní (ves per on!), va fer caure de quatre grapes al parany la patum periodística, fet ús en benefici propi de la reconeguda voracitat demagògica del Tribulete tripartidari. Al Cuní el va encegar la pastanaga demagògica, veies! Ja em faig càrrec que als pobres xilens que els van fer fora de casa amb tota mena d’intimidacions mediàtiques, la feta no els deu fer pas gràcia, però jo, és que em peto! Quin nivellàs, el tripartit…

L’encaix de la punyeta

Diuen que un pessimista és un optimista ben informat. Cada vegada tendeixo més a pensar que en el cas Catalunya – Espanya la cosa és realment així: els optimistes van amb el fanal apagat. Els exercicis d’optimisme, de considerar que algun dia es podria trobar un encaix que fes que el nostre país podés sentir-se còmode i respectat dins el paraigua d’un Estat espanyol plurinacional, han estat constants des d’aquell Decret de Nova Planta que traspassava l’eix de la frontissa de la corona compartida a l’aparell de poder únic. Les raons per les quals es creia possible l’encaix, semblen un catàleg de pretextos destinats a fer de la necessitat, virtut. Per motius diversos (mercat captiu, potència internacional…) representa que ens convenia formar part d’aquest Estat. I no podria ser d’altra manera que per conveniència; les unions lliures entre pobles diferents sempre són –i per definició- conjunturals: van plegats mentre és en benefici recíproc. No obstant, cal reconèixer que encara que la unió fos manu militari, algun grau de consentiment generalitzat hi deu haver hagut si ha durat tres segles sense que hi hagi hagut trets a l’engròs. Però així i tot, “l’encaix” no ha deixat d’ésser mai altra cosa que una dominació, amb guant de seda o sense, segons les èpoques.

Tal com va tot, l’optimisme respecte a l’encaix Catalunya – Espanya cada vegada resulta menys realista. Ni s’ha produït, com deia, ni la cosa fa cara de que mai es pugui produir una relació de convivència sense dominació. El darrer intent, l’Estatut ara qüestionat als tribunals espanyols, n’és un exemple: des de Catalunya es fixen unes posicions d’aquest encaix que respecten el marc jurídic que va triar Espanya, i que són aclamades per la immensa majoria de la representació democràtica del poble de Catalunya. Doncs la cosa va malament des de bon començament. Ja cal aigualir-ho d’entrada, només per a què Zapatero –que havia promès acceptar l’Estatut que sortís del Parlament- el deixi passar pel Congreso i, de pas, per estalviar-se l’immens ridícul que hauria representat debatre a Madrid les esmenes a la baixa, ja anunciades immediatament pels botiflers de Catalunya.

A hores d’ara, tots els auguris dels que deuen saber alguna cosa –els indicis que deixen anar des del tripartit- són sinistres. No cal fer-ne el recull. Potser ja comença a ser urgent que analitzem entre tots, públicament i en termes de comptabilitat –perquè no hi ha res més realista que els comptes-, si als catalans (també els que se senten espanyols, que no se’n salven pas) ens convé formar part d’Espanya. No per cap impuls romàntic que mai podrien sentir, de tornar, com canta el cor dels hebreus de «Nabucco», a una patria sì bella e perduta que no és la seva, sinó pel realisme econòmic pur i dur, que els hauria de fer desistir, d’una vegada, d’un pretès encaix dins aquest Estat, i no perdre més temps fent el préssec i fent-nos-el perdre als altres.

I, als que sabem bé perquè volem la independència, als que no veiem cap necessitat d’anar amb Espanya, aquest autoproclamat primo de Zumosol que només és un macarra galdós, i d’alletar del braguer de la nostra vaca econòmica una zona geogràfica del nostre mercat cada vegada més minsa com a compradora (i més malpagadora): ja cal que ens traiem la son de les orelles, perquè ens queda molta processó encara i cada vegada el nostre ciri demogràfic és més curt.

L’arqueologia, quina mania!

Algunes sitges de les que s’estan degradant 

Mentre el nostre Ajuntament malbarata milions d’euros del diner públic en un sot faraònic que ningú necessitava, que ningú no volia i que ningú no demanava, les sitges iberes i altres vestigis arqueològics de l’antic lloc de Marçans s’estan degradant miserablement.

Després de ser excavades pels arqueòlegs, es van tornar a tapar per protegir-les, a l’espera de pressupost per poder dignificar el lloc i permetre la seva exhibició pública en condicions de preservació. Unes quantes sitges, un fragment de paviment d’opus signinum i alguna cosa més no són un gran patrimoni arqueològic –no ens hem d’enganyar- però és el que tenim.

I aviat pot ser el que teníem, perquè ara, després d’un sol quadrienni de tripartit local, tot plegat està abandonat a l’acció erosiva del vent i la pluja. Rodejats de promocions immobiliàries, aquests elements del patrimoni històric del poble entomen el seu fatal destí davant la indiferència –o més probablement la complicitat- del tripartit local, que hauria volgut convertir el nostre Ajuntament en una mena de megastore de l’especulació immobiliària.

És el mal de confondre «progrés» amb «creixement urbanístic» o «cultura musical» amb el ganzang – ganzang guitarrer i altres sorolls electrònics. Llavors, la música culta és tinguda per elitista –«massa música clàssica!» deia el no-nat alcaldable d’Esquerra a la darrera campanya electoral-, les restes arqueològiques es converteixen en uns estúpids sots en un terreny edificable, i els arqueòlegs en uns emprenyadors que s’oposen al progrés amb les seves absurdes manies.

La sensació d’impotència, davant una situació d’incultura del poder com aquesta, és aclaparadora!

El vial de la Riera

Ahir l’alcalde de Matadepera i el regidor d’obres van reunir els veïns del Nucli Antic per explicar-los que no atendran les seves al·legacions ni cap altra de les presentades en contra del vial de la riera; és a dir, un vial per a cotxes al marge esquerre de la riera, entre la plaça de Sant Jordi i el pont de la carretera de Terrassa.

Van adduir, volent tranquil·litzar el veïnat, que segurament era un projecte que tardaria anys a fer-se, que sabien que despertava una forta oposició veïnal, però que si assumien el cost polític de la decisió, era per sentit de la responsabilitat. I van explicar que els tècnics recomanaven que la millora de la mobilitat interior de Matadepera s’assolís per mitjà d’aquest vial, segons els plans de mobilitat que diu que tenen.

També es va suscitar la qüestió de la propietat de la zona compresa entre el talús i la llera de la riera. Van explicar que era de domini públic i, per tant, imprescriptible per usucapió. En altres paraules, que l’Agència Catalana de l’Aigua no hi renunciaria mai. Però si un no ho té mal entès, aquesta agència gestiona uns béns que són de l’Estat, no de l’agència. Per altra part, els Registres de la Propietat també són Estat, diria. Llavors, si un representant de l’Estat –el registrador- inscriu el dret de propietat d’algú sobre un tros de terra, l’Estat fa renúncia, per actes propis, a tot hipotètic dret que pogués tenir-hi o no? Qui és més Estat: l’ACA o el Registre?

La veritat és que l’impuls inicial era de posar-se a plorar d’agraïment davant de tanta abnegació política, de tant esperit de sacrifici electoral… per un projecte de probabilitat tan incerta. I en vigílies de eleccions! Però un, que ja fa temps que va pel món, es pregunta: com és que en una matèria que és completament política, com és decidir l’ús del territori, posen pel davant, com un escut argumental, l’opinió dels tècnics? I encara, si l’ACA no ha reivindicat mai la propietat dels fons de finca de dalt el talús, en tots aquests anys, no serà perquè pensa que si té cap dret és imprescriptible i no cal reivindicar-lo mentre no pensi fer-ne res, d’aquell sòl? Vist tot això, no serà que hi ha gat amagat, aquí?

El govern municipal va veure’s obligat a rectificar parcialment el seu projecte inicial per la pressió de l’oposició. Ells pretenien convertir l’espai en qüestió en edificable, a fi que l’ACA agafés interès en la propietat dels terrenys i, ja convertits en valuosos, trobar en el repartiment de la plusvàlua creada el finançament per al vial. Vial que diu que milloraria la mobilitat, però que curiosament al pla se’l qualifica d’interurbà, i que el mateix alcalde reconeixia explícitament ahir que no tindria gaire sentit si no enllaça amb Terrassa, concretament amb l’avinguda del Vallès de la ciutat veïna. Si tenim en compte tot això, potser tampoc és tan difícil arribar a la conclusió que dos i dos fan quatre i que aquest deu ser el gat que voldrien amagar.

Donya Tona Tura obre la boqueta

Donya Tona ha tornat a formular una caqueta oral de les seves. Com que la van posar en una Conselleria maria, ja no pot ficar el rem tan sovint com quan feia feliços el hotelers de la Costa Brava parlant de “turisme de borratxera”. Però aprofita que li han donat candela, per engegar-ne una. Ens diu que si el Constitucional retalla l’Estatut, no passa res.

És a dir, que l’esperit de Tejero torna a aparèixer a Espanya, el “socialisme amic” ens prepara una Loapa-2, i el PSC la torna a aplaudir, com va fer amb l’altra. Perquè la primera Loapa va ser la manera de dir a la militarada que el cop d’Estat havia fallat, però només de cara a la galeria. Per cert, que de l’entrevista misteriosa on hi havia el general Armada, Enrique Múgica (llavors dirigent del PSOE) i Joan Raventós (llavors dirigent del PSC), tampoc se n’ha sabut mai gaire cosa. I aquest Múgica és el mateix que ara, com a Defensor del Pueblo, té presentat un altre recurs al Constitucional, contra el mateix Estatut. Coincidències que té la vida…

Com que la primera no va sortir bé, perquè el Constitucional la va deixar plomada, ara que sigui el Constitucional que loapitzi, i llestos. El tàndem Zapa-tilla ho té resolt.

Després de la tejerada, la Trinca en va fer una cançó. Va posar una lletra a la «Dansa del sabre» de Kachaturian: «Tranquil, Jordi, tranquil, que és la Guàrdia Civil, tu tranquil!» Ara ja no cal que surti el Rei d’Espanya a tranquil·litzar el President de la Generalitat. El senyor encarregat que hi ha ara, estarà més tranquil amb la retallada que si quedés com està, aquest Estatut. I ella ens ve a dir:

                                 Tranquils, que això del Constitucional
                                 només serà una penetració anal…

L’ou kinder sorpresa

Tothom qui vol anar de sobrat per la vida, corre a desqualificar el gremi dels polítics corporativament. Matisos? No pas. Escolti, no voldrà pas que fem servir el cervell, oi?

Certament, n’hi ha un munt, de gent que han estat escollits i després fan força pena, com el duo Zapa-tilla, o l’august Carod i el seu clown, Putxi. I altres que ja fan pena de naixement, com la peperada criptofranquista, o nul·litats que només provoquen un “a qui li importa?”

Però de tot allò que es pot sentir de la major part de comentaristes aguts, tertuliants àulics, patums mediàtiques i de la gent que se’ls creu, se’n dedueix que els polítics al foc en un menat. La cosa arriba a l’extrem que fins i tot una senyora que s’ha declarat repetidament d’Esquerra, avui carrega tranquil·lament contra tots els polítics per la burla del Prat, com si aquest carallot que diu que això de l’aeroport ja ens ho mirarà no fos on és amb el vot dels seus, com si els seus no fossin al Govern d’aquest país, com si els seus no acceptessin l’enculada amb un somriure.

I així arribem a l’extrem que la gent espera del polític que ha votat, el mateix que d’un ou kinder sorpresa: que a dins li surti una joguina de color llampant, senzilleta, que no costi d’entendre. Vostè resolgui’m el problema, que per a això pago. Mentre anem així, en política menjarem força més hamburgueses amb quètxup que fricandó amb moixernons. En altres paraules, que continuarem governats per força més duos Zapa-tilla, Carod i Putxi, peperada imperial i comunistes penedits, que Pujols, Masos i gent que faci anar el país endavant.