Blog d´en Toni Ferran

El Cuní i la pastanaga demagògica

És que em parteixo de riure. El senyor Cuní, una de les estrelles mediàtiques de la ramaderia del senyor Majó, ha quedat retratadet; no obstant, ara deurà tornar a fer aquella rialleta de conill que tan bé li escau pel seu cognom, i es ventarà les mosques. Dimitir, mai. Inasequibles al desaliento com la Falange Española, els enxufats del tripartit no dimiteixen mai. Al temps, sinó.

Explico els fets. Un tal Carles Veiret va denunciar com a “ocupes” uns xilens que vivien en un pis de la seva propietat. Gran rebombori mediàtic, unitats mòbils destacades al lloc dels fets, efussió incontinent d’opinions de tota la ignorància tertuliana de pagament… Passats uns dies, els suposats “ocupes” (que no pertanyien a la màfia “okupa”; sinó, de què?) van marxar de l’habitatge, quan van veure què els hi cauria al damunt. Després, presa de possessió del tal Veiret, completament enregistrada per totes les televisions.

Ara resulta, segons diu la fiscalia en un informe al jutjat n. 7 de Barcelona, que els tals xilens, a qui Veiret volia treure del pis, eren rellogats –amb consentiment verbal del mateix Veiret- hi s’hi estaven, amb un lloguer estipulat, emparats per un contracte a nom d’una tercera persona, una tal Paola Díaz, la qual era la titular de l’arrendament, encara que no visqués al pis.

Cal dir que aquesta pràctica no és cap frau de llei, atès que hom pot llogar un habitatge per a què hi visqui altri, el qual té llavors la categoria jurídica de sots-arrendatari. També cal dir que en l’arrendament de qualsevol edifici urbà, la manca de contracte escrit només significa que el contracte és verbal i les seves condicions són les que fixa el text de la LAU; mai que no hi hagi contracte. En tot cas, doncs, la falla d’aquesta pobra gent, ha estat no haver formalitzat per escrit el seu contracte verbal de sots-arrendament, o no haver exigit que al contracte que va fer la tal Díaz amb Veiret, ells hi figuressin reconeguts explícitament com a ocupants legítims de l’habitatge. Quan els qui seran ocupants reals no disposen de garanties de solvència ni d’arrelament al país, un recurs bastant usat és el de fer que sigui titular de l’arrendament una persona solvent i arrelada a qui els nouvinguts mereixin confiança; ells hi consten llavors com a residents al pis. O sigui, que en fer el contracte a nom de la seva valedora tampoc es va fer res insòlit o inusual ni, com ja he dit, il·legal.

La cosa insòlita i inusual ha estat que un galtes, aconsellat, segons es diu, per una estrella pepera, tertuliana del programa del senyor Cuní (ves per on!), va fer caure de quatre grapes al parany la patum periodística, fet ús en benefici propi de la reconeguda voracitat demagògica del Tribulete tripartidari. Al Cuní el va encegar la pastanaga demagògica, veies! Ja em faig càrrec que als pobres xilens que els van fer fora de casa amb tota mena d’intimidacions mediàtiques, la feta no els deu fer pas gràcia, però jo, és que em peto! Quin nivellàs, el tripartit…