Catalanisme deconstruït
Novembre 26, 2006 on 1:15 pm | In PolÃtica catalana |
Maragall acaba de dir que s’ha canviat el catalanisme de pal de paller pel catalanisme coral. Serà del cor de la ràbia, vist com ha acabat el seu tripartit catalanista i de progres (no m’he deixat l’accent; llegiu-ho com està, sisplau). Progres d’Armani amb folre i manilles indepa.
Realment, l’intent de Maragall és rebaixar l’heràldica a logo comercial, és deconstruir el catalanisme, com feia Ferran Adrià amb la truita de patates i ceba. Parcialment, almenys, sembla que se’n va sortint. L’indepa mayor del reino, també acaba de dir que cal “repensar” el catalanisme. Serà el d’Esquerra, que ara liofilitzaran, no els tornin a fotre al carrer. Cuina amb nitrògen líquid, com ara fa Ferran Adrià.
El meu catalanisme, no cal que me’l repensin: amb seixanta anys, ja sé força bé en quin catalanisme milito i, sobre tot, ja he tingut quasi mitja vida per veure, experimentat a la pràctica, què no vull per al meu país.
I que no m’expliquin que el què cal és que al país s’hi visqui bé, que les coses funcionin, i que la qüestió de la nostra identitat de poble té menys importància. I tant que en té. Que els mecanismes de solidaritat social siguin eficaços, ja és natural. Toca. Ja en tenen l’obligació, si són al Govern, de fer-ho bé (o sigui que a veure si aquesta vegada no se’ls ensorra cap túnel, eh?) Però un Govern de Catalunya cal que sigui capaç de pensar i mastegar xiclet a l’hora. De tenir cura de les polítiques socials i de la preservació dels mots d’Espriu. En això darrer, però, Montilla y sus palmeros ja han dit que ara no toca.
Josep Pla va deixar escrit que era als seu país quan entrava a un lloc i li responien el “bon dia” amb un altre “bon dia”. Beatus ille! Anem de cara a l’apoteosi del neng de Castefa; ens respondran: qué pasa, tio! Un altre escriptor, Sebastià Alzamora, esmolat com un trinxet de n’Ordines, pronostica que parlarem “montillà”, una llengua sense pronoms febles. La varietat de catanyol políticament correcta.
Amb aquestes cabòries, divendres al vespre vaig anar a la Faràndula de Sabadell, a veure “Cançó d’amor i de guerra”. En aparèixer en escena Horaci, el carallot republicà que vol posar una barricada a cada carrer i una presó a cada portal, se’m va encendre la bombeta: el país sempre n’ha tingut, de carallots. I no obstant, som on som, amb una crònica mala salut de ferro. Un cop més, a la societat civil li tocarà encarregar-se de la defensa de l’ànima catalana del país. Missatge rebut.
No Comments yet »
Suscripció RSS als comentaris de la entrada. URI per a retroenllaç.
Deixa un comentari
You must be logged in to post a comment.
Powered by WordPress with Pool theme design by Borja Fernandez.
Entries and comments feeds.
Valid XHTML and CSS. ^Top^