Rondalla immobiliària
Novembre 27, 2006 on 7:34 pm | In Calaix de sastre |
Això era i no era un país on la creació de sòl edificable estava en mans dels Ajuntaments. Aquells Ajuntaments no rebien gaires diners dels impostos directes que pagaven els veïns del seu municipi, perquè l’Estat que els recaptava només els hi tirava les engrunes. Així doncs, quan els Ajuntaments volien tenir diners, o bé requalificaven sòl per participar de l’augment estratosfèric del seu valor, o misèria i companyia. Ergo, requalificaven. Llavors, alguns dels regidors d’alguns d’aquests Ajuntaments hi veien l’ocasió per “sucar” i ho feien, més o menys dissimuladament.
Després, però, venien tota una colla de polítics de nivells més alts, els quals s’escandalitzaven no sols del pillatge (del pillatge dels regidors, no del que patia la participació municipal en els impostos directes), sinó i també dels altíssims preus del sòl i, per tant, de l’habitatge. En aquesta tragèdia grega, els feien el cor tota una legió d’opinadors més o menys indocumentats que, amb grans aücs i escarafalls, s’esquinçaven les vestidures metafòriques en tertúlies i comentaris periodístics. Una multitudinària claca de compradors de pisos, també opinaven en cafès i sopars d’amics que no hi havia cap dret a què l’habitatge pugés d’aquesta manera tan descarada, si, veies, com no comprar-se el pis, si és una bona inversió i quan te’l venguis te’n donaran unes quantes vegades el què et va costar. Des de fora i amb una certa enveja, participaven de la condemna general una colla de llogaters disposats a demanar una milionada per les claus del seu vell habitatge de renda congelada: la indemnització cal que doni per comprar-se un pis, caram! Bancs i Caixes d’estalvis, promotors i intermediaris dels sector immobiliari, industrials del ram de la construcció, en el fons molt menys hipòcrites, rient per sota el nas, anaven munyint l’estúpida vaca de braguer inexhaurible.
A qui li interessava, que els preus del sòl no pugessin? A ningú. Unanimitat total. Aquells que encara no havien pujat al tren de la propietat immobiliària, potser podria semblar que no estaven interessats en l’augment dels preus. Res menys cert. De veritat, de veritat, la seva aspiració era pujar al tren, no pas que es parés abans de poder-hi pujar.
O sigui que els preus immobiliaris van seguir pujant, alguns regidors d’alguns Ajuntaments van seguir “sucant” fins que els van enganxar (o no), la resta en va treure el rendiment esperat, amb la consciència ben tranquil·la per haver-ho condemnat enèrgicament, i tots van ser feliços i van menjar anissos. I vet aquí un gos, vet aquí un gat, la rondalla s’ha acabat.
No Comments yet »
Suscripció RSS als comentaris de la entrada. URI per a retroenllaç.
Deixa un comentari
You must be logged in to post a comment.
Powered by WordPress with Pool theme design by Borja Fernandez.
Entries and comments feeds.
Valid XHTML and CSS. ^Top^