El paisatge humanitzat
Novembre 21, 2015 on 10:39 pm | In Calaix de sastre |Dijous passat vaig assistir a Castellar a una conferència del professor Tello, de la UB, que participa en un estudi sobre la sostenibilitat agrària en diverses àrees del món. Ell i una colla multidisciplinària de científics més, concretament, centren el seu treball en una àrea del Vallès Occidental que formen els termes de Castellar, Sentmenat i Polinyà, durant els darrers 150 anys, més o menys.
Va ser molt interessant, perquè va mostrar com l’aplicació de diverses disciplines científiques, com ara la cartografia o les matemàtiques pures, permetien obtenir imatges conceptuals de l’evolució de l’ús del sòl, i quantificar el balanç dels inputs i outputs en termes d’energia o potencial energètic de cada sistema agrari.
De llarg, en aquest estudi, el millor resultat corresponia a la concentració urbana en espais reduïts (actualment un 5% de la superfície), i la formació de mosaics de cereal, vinya, prat i bosc, amb una població situada en masos poli-culturals distribuïts a l’entorn dels cursos d’aigua. Les urbanitzacions aïllades i la reforestació, en canvi, eren vistes negativament.
Hi vaig trobar a faltar alguna referència –ni que fos mínima- a l’evolució demogràfica. Si el desideràtum era el model que es va exhaurir als anys del post-franquisme, com es retorna als volums demogràfics de llavors. Antigament, els excessos de població es resolien amb l’emigració, les guerres i les pestes; ara, cap d’aquests tres procediments seria gaire ben rebut.
Però encara hi ha una altra cosa pitjor. Com es convenç a la gent que ara està acostumada a uns drets laborals i a uns ingressos més o menys regulars, a dependre del resultat de cada collita, a tenir els retorns de la seva inversió en treball, llavors, adobs i fitosanitaris exposats a les catàstrofes meteorològiques i als robatoris. La documentació del XVIII ens mostra com hi ha pagesos que es veuen forçats a vendre terra per poder comprar gra per fer pa i sembrar o per pagar el Catastro –l’impost sobre el sòl que imposà l’administració borbònica. I la terra que ha estat reforestada perquè només podia ser cultivada a mà o amb un animal, però no resulta rendible si es vol fer amb maquinària, o és poc accessible, com és el cas de les feixes.
En resum, sembla que la multitudinària deserció de l’arada que ha caracteritzat la societat durant els darrer cinquanta anys, des del món acadèmic la consideren més una conseqüència de la reforestació que no pas la causa. A pesar que ara ja no cal doblegar l’esquena per cavar amb l’aixada, perquè hi ha tractors amb cabina, aire condicionat i ràdio per escoltar música que llauren, sembren, adoben i fan els tractaments contra les malures.
Però la realitat és que jo, que vaig tenir els avis materns i dos oncles pagesos, no tinc cap cosí que en sigui. Qui més qui menys, ha estudiat i no treballa amb les mans. Potser és que cal considerar l’ús del territori com un subsistema de l’aprofitament del planeta. Llavors, considerant la tecnologia com un dels inputs de la gestió de la Terra (en majúscules), i el grau de beneficis per a la vida humana que aporta com un output, potser sí que surten els números. I l’augment de preu de l’energia fòssil, que inevitablement és produirà a mesura que es vagin exhaurint els dipòsits més fàcils d’explotar, es tornaran rendibles altres fonts que ara són encara anti-econòmiques.
No Comments yet
Ho sento, el formulari de comentaris està tancat en aquest moment.
Powered by WordPress with Pool theme design by Borja Fernandez.
Entries and comments feeds.
Valid XHTML and CSS. ^Top^