Blog d´en Toni Ferran

Roma locuta, causa soluta

Des de les altures de l’altiplà peninsular, la veu d’un xicot que es diu Errejón ha sentenciat: “Catalunya sí que es pot”, no és independentista. Ho ha dit en castellà, encara que soni igual.

Tant li fa què pugi dir el iaioflauta, la senyora que escriu contes per a la canalla o la resta de la colla pessigolla local que forma la candidatura. Si tinguessin dignitat, li posarien les peres a quarto immediatament; però no cal patir, que no ho faran. L’esperit sucursalista dels botiflers, el comparteixen amb els del Círculo Equino, que no són gaire més intel·ligents, però tenen el ronyó cobert o bé ho fan veure.

En fi, que España y yo somos así, señora…

La monja alferes

El gen Carod

Ara que semblava que finalment, Esquerra començava a deixar de banda les criaturades, va el regidor Alfred Bosch i surt amb la reivindicació de “desborbonitzar” el nomenclàtor de la ciutat de Barcelona.

No és que estigui malament, esporgar del nomenclàtor alguns noms, però fa l’efecte que la llista ha estat elaborada durant l’estona que ha durat la ingesta d’alguna beguda en una taula de bar, perquè és evident que n’hi falten molts. Per esmentar-ne només un parell, tenim els casos de la plaça del Baró de Viver, alcalde de Barcelona durant la dictadura de Primo de Rivera, o el carrer de l’Almirall Cervera, un andalús famós per haver estat derrotat pels americans a la Guerra de Cuba.

Trobo que amb les nombroses mancances que s’acumulen a Barcelona, les propostes haurien d’anar dirigides a resoldre-les. Si s’han trobat unes arques municipals sanejades, perquè no comencen a desmuntar privilegis com els dels empresaris del taxi, i que cada llicència sigui de qui el condueix, o bé obrir espais per a què els pagesos dels voltants de la ciutat venguin directament al públic la seva producció, en comptes de forçar-los a vendre-la a les grans superfícies?

Com pot justificar un ajuntament que presum de ser l’esquerra radical, que la llicència municipal d’un taxi o d’una parada en un mercat es compri i es vengui per unes xifres que la majoria de famílies amb persones aturades no tenen ni mai els hi deixarà ningú?

El regidor Bosch torna a les collonades tradicionals que tanta fama donaren als senyors Carod i Putxi, quan eren a la cúpula del partit. Si no hi havia altra forma de treure’s del damunt les nombroses frustracions de la impotència, tot i que feien riure, es podien perdonar. Ara, quan participen del poder municipal, quan el país està a un pas de treure’s de sobre la frustració nacional, només serveixen per mostrar les limitacions personals de l’interfecte.

El fiscal Bogarde

El fitxatge d’en Duran ha sortit bastant Bogarde. Era un futbolista del Barça que es distingia per ser negre, no per jugar bé. El senyor Rodríguez, igual. Es distingeix per haver estat fiscal, no per la seva agudesa analítica.

Després de de tot el què està passant al país, al pobre home no se li acut altra cosa que dir: “la Constitució del 78 també la van votar els catalans”. Sí, però vigilats pels militars; no se’n recorda? Per què creu que van muntar un sistema de reforma constitucional tan complicat i tan molest, sinó per impedir que passats uns anys de Parlaments elegits per sufragi universal, a ningú li fos fàcil resoldre els problemes de fons que llavors s’ajornaven amb un rentat de cara democràtic?

Val a dir que un altre mecanisme de fossilització es va posar per a l’Estatut, encara que per temors diametralment oposats. I confirmats quan, a pesar de la majoria de dos terços al Parlament i de ser referendat per la majoria de votants, un grapat de jutges s’ho passen tot plegat per l’engonal i el retallen a fons.

Que molts votessin aquella Constitució per sortir del franquisme -una bona part dels quals ja deuen ser morts- no pot obligar als que avui vivim a trobar-la bé encara. Fins i tot en el cas d’haver-hi votat a favor llavors.

Fitxar aquest home després d’haver perdut de cop tanta gent significada, demostra fins a quin punt ha caigut en la misèria política Unió. No sols han perdut la mitat de la militància, que és molt; també han perdut les sinecures que Convergència els oferia graciosament, donant-los molta més representació de la que els pertocava. A partir de la propera legislatura pagaran per haver-se deixat endur pel síndrome d’Hybris i ho passaran, com deia un conegut meu de Mallorca, bastant més de mig puta. La suite del Palace ja és història.

Programa econòmic per al 27S

Fa uns dies, el senyor Valls, president de la Cambra de Comerç de Barcelona, deia que volia conèixer el programa econòmic de les propostes que es presentaven al 27S.

Avui diuen els diaris que la Cambra critica la poca inversió del ministeri de Foment per al corredor del Mediterrani. Diuen: “se mantiene el esfuerzo inversor en actuaciones radiales de la alta velocidad y de baja densidad de demanda“. I afegeixen: “En realidad, el 61 % de la asignación del corredor Mediterráneo corresponde a conexiones de AVE radiales, mientras que solo el 12 % se dedica a dar continuidad a los servicios de AVE a lo largo del litoral y el 27 % restante se asigna a la adaptación de la red al amplio estándar europeo“.

Doncs mira: ja saben el programa econòmic de l’unionisme…

Transformar la realitat o sortir als mitjans?

Poc després de la derrota americana al Vietnam, es va posar de moda el què llavors se’n deia l’estètica del derrotat. La gent que volia semblar anti-sistema es posava roba militar. Combinaven aquest vestuari amb un cabell llarg i un consum de drogues que l’exèrcit no hauria permès, per mostrar que s’estava a les antípodes del militarisme, malgrat la vestimenta.

Per a aquella gent, no es tractava de guanyar unes eleccions, de formar un govern pacifista, dialogant, que posés fi a la cursa nuclear i a l’armamentisme en general. Era, simplement, una postura estètica, per aparèixer com a crític des de la comoditat de l’extremisme. Dues generacions després, amb samarretes barates en comptes de roba caqui, apareixen uns altres que fan el mateix: vesteixen a l’estil del col·lectiu, fumen algun porro, protesten contra el poder i eviten responsabilitats.

Només així es pot entendre que la CUP refusi entrar, després del 27S, en l’únic govern de concentració que té la possibilitat de promoure la independència. Ni que hagués de dictar una constitució per al país! El proper govern no farà grans canvis econòmics ni socials. La feina que l’espera és una altra, i només aquesta: deslliurar Catalunya del jou espanyol. De la resta, ja se n’ocuparan unes corts generals constituents, que no són el proper Parlament.

Si hom pensa malament -pensa mal i no erraràs- fa l’efecte que l’independentisme, per a la CUP, només és l’excipient que suavitza el principi actiu que volen inocular: convertir Catalunya en una altra Grècia. Encara que després ens calgui empassar-nos els galipaus de dos en dos, com fan els pobres grecs.

Saben que no serà admès pels catalans, però els és igual, no convèncer a la majoria dels votants. No es fan il·lusions, tampoc. Mostrar-se més radicals que ningú ajuda a sortir a la tele i tenir el minut de glòria. Deu ser per això, que escullen periodistes per a representar-los.

Auca de la torre Agbar

Auca de la torre Agbar,
edifici singular.

Un arquitecte trencador
dibuixà el consolador.

El van alçar a les Glòries
perquè no estaven d’històries.

Ara és d’uns capitalistes
que els van agradar les vistes.

Però aquests d’Emin Capital
saben fer comptes com cal.

D’IBI paguem un milió,
posem-hi molta atenció.

Com que marxen els Agbars
hi fem un hotel dels cars.

I abans de fer un disbarat,
demanen el certificat.

L’Ajuntament els el dóna,
el mateix de Barcelona.

Però només es pot dir blat,
si és al sac i ben lligat.

Ara hi ha un bon cacau,
que els ha armat la Colau.

Amb la seva oratòria,
va predicar moratòria.

I llavors, mai ho diries,
va i li fot el lloc a en Tries.

Fa suspensió de llicències,
d’hotels i de residències.

No es pot obrir ni un hostal,
si no em surt de l’engonal.

Durant un any pensarem
si fem hotels o no en fem.

No hem de permetre tampoc
deixar okupes sense lloc.

Però els de la torre han dit,
que ells no es mamen el dit.

I han aprofitat l’estiu:
silenci administratiu.

Ara tenen un paper
que diu que el poden fer.

Es reuneix el Sanedrí
dels que poden decidir.

I anuncien la solució
que s’han tret del caparró.

Ja em rumiat la jugada,
no direu que és mal pensada.

Quan demanin la llicència,
els acabem la paciència.

Si els la dóna un Tribunal,
serà imperatiu legal.

Donem la culpa al Sistema,
i s’ha acabat el problema.

Pobre noi!

S’acostumava a dir que Miquel Iceta era l’eminència gris a l’ombra del PSC. Que era a l’ombra queda clar, perquè no s’ha posat al capdavant fins que no hi ha hagut altre pa a la post. Que en fos el maquiavel, ja costa més de creure. Però defenestrat Maragall, amortitzats Montilla i Navarro, imputats alguns històrics en casos de corrupció, i expulsats una colla de velles glòries, no quedava gaire per triar. Segurament no en tenien cap que despengés de més amunt, però ell tampoc ha estat cap llumenera, vista la marxa que duen.

En la baixada des dels cels de “Ista, ista, ista, Catalunya és socialista” als inferns de convertir-se en partit residual, alguna cosa hi deu tenir a veure. No tot deu ser culpa d’aquell que tenia estones d’intimitat relaxada amb la pepera, tot i que degué ajudar, o del Peret Navarro, que va acabar admetent, de forma explícita, que haver-lo elegit a ell de secretari general i líder parlamentari no havia estat una bona pensada.

L’estratagema de desqualificar una hipotètica majoria absoluta de l’adversari a base de fixar-li un mínim que augura inabastable, és ben infantil. Avui afirma que si “Junts pel sí” treu menys de setanta-un diputats, el resultat serà un fracàs. Vist que totes les enquestes li van pronosticant una davallada -és a dir, que el seu partit en traurà menys de dinou- hom es pot preguntar com qualificarà el seu.

El planteig només té una explicació racional: considera imbècils els votants que li queden; els veu incapaços de fer cap mena de reflexió sobre l’assumpte. Ell sabrà; el més natural seria que els conegués millor que ningú. Però no està clar. Si fos així, crec que sabria que l’electorat, quan veu que el partit que acostuma votar no dóna la talla, s’absté. O sigui, que deu estar-se fotent rocs a la seva teulada. Veurem el resultat que treu; si la seva davallada no és molt grossa, potser té raó ell i no jo.

Una altra candidatura franquiciada

A la del PSC, sempre a les ordres del PSOE, i la del PP, que ni es molesta en fingir una certa autonomia de la seva central madrilenya, s’hi afegeix “Catalunya, sí que es pot”, de cara al 27S.

No han trigat gaire a ensenyar el llautó. Són la Delegación Provincial del Movimiento Nacional Rojete, i això marca. L’adhesió dels comunistes - pastanaga locals, que ha canviat la franquícia dels d’Esquera Humida per la del de la cueta (surt a les televisions de Madrid, mentre que els altres estan morts i no ho saben), es deu a la necessitat d’un paraigua que no els deixés definitivament a la intempèrie de la marginalitat.

Els progres amb carnet oficial de progre no són contraris al referèndum; si s’hi oposessin, se’ls veuria massa el llautó. La contradicció tan seria flagrant, que la veurien fins i tot els seus votants. Però són contraris a la independència de Catalunya. Com que implicaria desobeir l’Estat espanyol, resulta que “No es pot”. Així ho diu el seu líder, un paio que confessa que va votar Sí-Sí el 9N i es queda tan ample. Però en matèria de llibertat nacional ja no temen la contradicció; la capa de la lluita anti-capitalista ho tapa tot.

Ja es veia a venir, no obstant. Que dos Il·luminats com l’Oliveras i la monja alferes renunciessin a ajuntar-s’hi i tenir una parcel·la del seu protagonisme, vol dir que el tuf imperialista que fan tomba d’esquena, i no és circumstancial.

Però trauran vots, com a can Fanga s’ha vist. Això de la democràcia podria estar molt bé, si no fos perquè una part del “demos” sovint fa un paperot d’estrassa. No he parlat dels Ciudadanos, perquè aquests es dediquen a una altra cosa: són les tropes indígenes de la colònia. Ara que el temps a posat al seu lloc a la sipaia basca, aspiren a ocupar l’espai que ha deixat lliure. Ni tampoc dels de l’Espadaler, que ja en parlaré una altra estona.

Mas, el saltamartí

En una cosa coincideixen el tardo-franquisme hispànic i el comunisme vergonyant local: l’enemic a abatre és Artur Mas.

La capa de vernís democràtic d’uns i altres és minsa, molt minsa, i més forçada per les circumstàncies històriques que sincera. Potser per això, entre les seves respectives clienteles electorals no cal buscar-hi gaires signes d’intel·ligència. En aquesta situació, personalitzar tots els mals en una figura individual és obligat.

No hi fa res que les “retallades” dels governs de Mas siguin causades per l’ofegament econòmic del Govern central. Si qui retalla és Mas, la culpa és de Mas. Que això fa el joc al tardo-franquisme que mana a Madrid? És igual; la majoria de l’electorat comunista-pastanaga tampoc entendria idees com aquesta, d’una certa complexitat, i podria acabar acusant els seus caps de connivència amb el Govern català.

De l’altra banda, quan hom ha escollit el comodíssim mètode de posar la judicatura pel mig, perquè la negociació política podria ser vista com una claudicació, l’adversari cal que sigui una persona física, perquè un col·lectiu format per tanta gent com és l’independentista, no pot ser processat. Que això no fa altra cosa que afavorir la independència catalana? És igual. Vale más honra sin barcos, que barcos sin honra.

Com un saltamartí, que després de rebre cada cop, recupera la verticalitat, Mas, a qui tants enterren adesiara, torna a ser el cap visible d’un moviment de fons que avança per la seva pròpia força, no arrossegat per Mas. I és que Mas, al meu entendre, ha sabut veure que un canvi com aquest no el podia arrossegar un visionari que enardís les masses. Per això es limita a fer de primus inter pares.

Certament, corre el risc que les garrotades siguin per a ell tot sol i la glòria compartida, però em sembla que això ja ho sabia quan s’hi va posar.