Blog d´en Toni Ferran

Com més radicals, més animals

El radicalisme, sigui de dretes o d’esquerres, consisteix en proposar –i imposar, si et descuides- solucions fàcils, miraculoses, per als problemes. Tot és meridianament senzill: els bons –que son els seus- són bons a matar, mentre que els dolents –els altres- són dolents, també a matar.

Generalment, la solució miraculosa passa per fer pagar-ho tot als dolents i donar el poder als bons (als que diuen què han de fer els bons, en realitat; no fotem!). Poder absolut, no cal dir. Segons el cas, els dolents són la burgesia –tota, sense distincions- el capital o la raça o el grup maleïts. Aquesta raça o grup maleït, està format pels “altres”. Poden ser els gitanos, els jueus, els homosexuals, el que van a missa, etc. Si aquest grup o raça enemic no té poder –i no s’hi pot tornar, per tant- la cosa funciona de meravella. Només cal veure la mortaldat que van causar les dictadures del segle XX: milions i milions de persones que no eren combatents.

Que el radicalisme sigui estúpidament binari, maniqueu, no obstant, no significa que els capitostos d’aquests moviments siguin els més estúpids. Mancats de tot rastre d’ètica sí, però no tant rucs –o ruques- com això. El seu missatge és absolutament binari i maniqueu perquè és la única manera que surti comprensible per a la multitud d’estúpids que domina demogràficament el gènere humà. Si el subjecte és prou estúpid, se’l pot convèncer per a què es faci xixina amb una bomba lligada al cos. Total, si no troba les verges que li havien promès al Paradís, tampoc podrà tornar per reclamar…

Però el pitjor de tot, em sembla, és que tota aquesta colla s’aprofiten dels problemes reals que la gent de veritat pateix realment. Quan denuncien els abusos de la banca, dels Estats dominants, tenen tota la raó: els problemes que denuncien són reals. Però les “solucions” que prescriuen no són realistes. Tots els “bons propòsits” de nacionalitzar la banca o els Yacimientos Petrolíferos Fiscales, acaben no resolvent el problema, a mig termini. Les repartidores muntades pels dictadors sud-americans amb el petroli car, se n’han anat al carall. Els peronistes ja no manen a l’Argentina, el Maduro no sap si podrà fer una tupinada prou grossa… I el mateix es pot dir dels de l’altra banda. Poden anar acumulant diners a base de trobar contínuament noves formes d’espoli, però Grècia no pagarà mai a Alemanya tots els diners en capital, interessos i interessos dels interessos que els governants alemanys creuen. O potser no ho creuen però han de fer veure que sí, per no fer enfadar als seus propis estúpids.

I dels de la CUP? Doncs que aquest és un malaventurat país, perquè ara que semblava que es congriaven les variables per poder acabar amb tres segles de dominació castellana, l’odi salvatge i irracional a un polític –Artur Mas- posarà de manifest que l’independentisme d’aquesta colla només era una postura contestatària per quedar bé i fer emprenyar els poders fàctics, però del què en realitat es tracta, és de carregar-se el sistema i tornar a imposar la democràcia directa, que és molt més fàcil de manipular pels demagogs que la divisió de poder de Montesquieu. Els atenesos ja ho van descobrir fa vint-i-cinc segles, però es veu que hi ha qui encara no ho sap. O bé ho sap, però si passa, passa…

L’odi a Mas

L’odi a CiU, la negació del pa i la sal a la coalició que ha tret més diputats que ningú en totes les eleccions al Parlament de Catalunya des del final del franquisme fins a les anteriors a aquestes últimes, ha estat un lloc comú de les esquerres catalanes de tota mena. En alguns, obeeix al tap mental que provoca la creença en la lluita de classes, un vell concepte marxista. En altres, poc o gens marxistes, el provocà la sorpresa del resultat de les primeres eleccions de la Generalitat pre-constitucional; perquè la Generalitat recuperada no la dugué cap Constitució espanyola, sinó el post-franquisme.

Raventós, que esperava guanyar, va tenir un monumental atac de banyes que el va portar a refusar l’oferiment del guanyador, Pujol, per compartir govern. I ‘oposició per l’oposició es va mantenir legislatura rere legislatura. Fins i tot durant el primer mandat del tripartit, socialistes, republicans i comunistes semblaven l’oposició de l’oposició, més que el Govern.

Avui que CiU ja no existeix, que ja s’ha vist clarament que Unió no compta, l’hereu d’aquest odi és el president Mas. Està per veure -per més que diguin- si la CUP es deixarà endur per aquest odi i engegarà a rodar l’oportunitat que ara s’ha presentat de canviar l’escenari polític radicalment, i poder desempallegar-se de totes les rèmores del domini espanyol. No cal oblidar, no obstant, que vendre a la seva clientela un vot favorable a la investidura de Mas, és tota una papereta, per a un electorat molt escassament dotat de la virtut de la comprensió intel·ligent dels matisos.

El què és ja de comicitat marxista -de Grouxo-, humor de l’absurd, és que avui, després del primer discurs d’investidura de Mas, surti la portaveu socialista i digui d’ell que és un “polític derrotat i fracassat”. Sorprenent fracàs i derrota, ser el presidenciable del grup polític més nombrós del Parlament, que ha tret 62 diputats. La vegada que els socialistes en van treure més, en van tenir 52; no sé si a hores d’ara consideren que fou un fracàs. En tot cas, ningú podrà negar que ho ha estat treure’n només 16, una quarta part dels de la candidatura que presenta Mas a la presidència de la Generalitat. Però no se’n donen vergonya, de fer el ridícul de forma tant estrepitosa.

Demòcrates per Catalunya

La biologia política ofereix a vegades fenòmens ben curiosos. DxC no és en si mateix un partit nou, perquè es declara continuador del que fundà Carrasco i Formiguera l’any 1931. Es basteix com a resposta a la desnaturalització d’Unió que han dut a terme Duran i els seus escolanets, que cada vegada són menys.

Però en aparèixer ho fa sense el ni poc ni gens assumible deute de la minvant Unió de Duran, que com els Últimos de Filipinas, es nega a creure que ja té perduda la guerra. Que la desaparició del partit que el serillu ha conduït amb mà de ferro sigui vista per molts com una prova de l’existència de la justícia divina, després de la nombrosa sèrie de punyalades per l’esquena al soci de coalició, no té res d’estrany. I més, si ha permès que els democratacristians catalans que militaven honestament a CiU puguin seguir defensant el seu projecte polític en companyia de la resta dels sobiranisme català.

En haver compartit militància i tasques d’electe a CiU amb militants d’Unió que ara són a DxC, sempre amb bona sintonia personal, m’alegro molt d’aquest canvi, i que Duran passi a les golfes de la política, amb els trastos vells. Fa poc PP i PSOE manifestaven que els agradaria discutir futurs canvis a la Constitució espanyola amb ell. No és res d’estrany: com un quisso ensinistrat, donava la poteta sempre que li manaven, a canvi d’una carícia o d’una llepolia. Però no serà; les enquestes diuen que Unió quedarà molt lluny de treure ni un sol diputat al Congrés de Madrid. Seguirà representant un nombre ínfim de catalans, però ja no podrà simular més que en representa molts.

Els tres botiflers

Com Felip d’Anjou a l’Almodí Xàtiva, penjats de cap per avall.

Desobediències

Tothom s’omple la boca amb les anunciades desobediències dels sobiranistes, però ningú parla de la desobediència dels imperialistes castellans i els seus sipais, que ja havien dit per activa i per passiva que si el veredicte de les urnes el 27 S era favorable a la independència de Catalunya, el desobeirien.

En altres paraules, mentre el sobiranisme ha declarat sempre que es sotmetria a la voluntat de la majoria de catalans -encara que al referèndum guanyés el no- i, si arribava el cas, desobeiria les lleis que anessin encontra d’aquesta voluntat, l’imperialisme castellà i els seus sipais volen fer obeir les seves lleis sigui com sigui, encara que la sobirania popular s’hagi expressat en sentit contrari.

Sembla, doncs, que mentre uns creuen que és el poble qui fa les lleis, els altres sostenen que són les lleis qui fan els pobles; i més coses: també fan que la llengua catalana passi a ser LAPAO, digui el què digui la lingüística. I mira…

La culpa és del manxaire

Si hom s’escolta el iaioflauta que va fer el paper de la trista figura a les darreres eleccions, la culpa la té l’alcaldessa Colau, que no va fer prou. És culpa d’ella, doncs, que bona part del vot dels barris que li va donar una victòria -curteta però victòria- a les municipals, es passés a la noia aquesta que no deu tenir àvia i es dóna bombo ella sola.

Cal ésser curt! L’electorat d’aquests barris sempre ha estat vist per l’esquerra del marxisme vergonyant com una propietat indiscutible; i precisament ara descobreixen que tota la penya es passa per allà l’eix social -el que el iaio brandava en contra del sobiranista- i vota un partit clarament dretà i espanyolista.

Només així s’entén que a misses dites vegi que l’omnipresència del de la cua l’ha perjudicat i ha fet palès que la seva era una candidatura sucursalista. Com que els cal seguir amagant el pecat original de ser d’una de les dues ideologies totalitàries que tants milions de morts van fer el segle passat, per al desembre tornen a plantejar una sopa de lletres, amb un cap de llista sense afiliació en cap de les sigles, que només és conegut pels de casa seva.

I així, de derrota en derrota…

El sofà del PSC

S’atribueix a Narcís Serra l’afirmació -expressada quan els socialistes catalans guanyaven totes les eleccions del Congreso- que si el PSC presentés com a cap de llista un sofà, el seu electorat el votaria. Es podria afegir que qui millor que ell, en aquell moment, per conèixer el seu electorat… Perquè el cas és que resultava absolutament cert.

Només cal recordar la colla de líders que ha tingut el PSC. Cadascun d’ells més comparable a un moble atrotinat que l’anterior. Després de dues nul·litats com Raventós i Obiols, van tenir l’acudit de presentar per a candidat a la Generalitat a Pasqual Maragall, conegut per les maragallades que havia fet de tant en tant com a alcalde de Barcelona. A la segona, van aconseguir que, després de la retirada de Pujol, una coalició de tres partits formés govern i Maragall arribés a President, perquè la candidatura de Mas, tot i guanyar, es va veure arraconada. Carod i Puigcercós aspiraven a què l’electorat convergent fos seu, després del pujolisme. No va ser així, evidentment.

Però seguim amb el PSC. Les maragallades no sempre van posar-se bé a qui feia i desfeia dins el sanedrí socialista, i va ser ell en persona, qui es va posar al front. Montilla donava per al què donava, i li començaven a sortir insubmisos dins de casa. Així que a can sociata van recórrer a la vella estratagema de posar una nul·litat al davant, amb l’esperança de cada facció, que des de l’ombra serien ells qui se’l manegarien. La nul·litat va fer el què era d’esperar: res de bo. Resultat: el van fer plegar.

En el seu lloc hi situaren l’eminència gris del partit, sense adonar-se que una cosa és parlar com suposa l’estereotip popular d’una peixatera del mercat, amb llengua viperina, i una altra de diferent ser un intel·lectual. Ja s’ha vist a la darrera campanya: el gran trumfo del xicot ha estat remenar les anques al so de la música de Queen. Prova evident que al PSC segueixen pensant el mateix que Narcís Serra, del grau d’intel·ligència del seu electorat.

La darrera xarlotada és que la Chacón, una de les poques engrunes que encara queden a la coixinera buida del partit, no vol a la llista el pobre Navarro, i el priva d’una moma que li hauria permès cobrar un bon sou durant quatre anys. Només cal veure els qui ha triat: també se’n pot fer un foc, de tots plegats. La decisió de la senyora amb la boca plena de dents, per postres, denota una altra misèria: la candidata es passa per l’engonal la voluntat del seu cap, que en teoria és Iceta.

I aquesta és la trista història, per ara, del socialisme català, que ha passat de tenir al Parlament de Catalunya 52 diputats, als 16 que hi tindrà a partir de dilluns. Potser l’electorat socialista d’aquest país no és molt despert, però tampoc ho deu ser gaire menys que els seus líders. I els que han deixat de votar-los, evidentment, ja no se n’han empassat cap més.

14 milions

Aquest marejador nombre d’euros és que, segons el propi Espadaler, deu Unió. Mentrestant, el degoteig d’electes que abandonen la formació, continua, i el què queda del partit persisteix en ratificar Duran com a líder. Si al Parlament no en van treure cap de cent trenta-cinc, a Madrid, que se n’elegeixen aproximadament un terç, se’ls pot pronosticar sense gaire esforç d’imaginació un altre zero en escons.

Com es pot comprendre amb aquesta perspectiva, des del punt de vista econòmic no pot esperar ningú que Unió torni ni un cèntim dels diners que hipotèticament podria manllevar per a la campanya electoral de desembre. De fet, és segur que els que ja són creditors del partit avui, donen el deute per incobrable, tret dels avals personals que poguessin haver obtingut.

La fatal pietra -no per immaterial menys real que la que enterrà Radamés i Aida de viu en viu- sepultarà també Unió en l’avern de la irrellevància política, mediàtica i de tot ordre. En ocasions, això de la justícia divina sembla que existeixi realment.

No obstant, Unió a ratificat a Duran com a lider, i ell es proposa ser cap de llista al Congrés. L’anècdota podria donar argument per a una òpera. Bufa, no cal dir.

Les CUP fan assemblees obertes

El quart Estat

En recordança del quadre Il quarto stato, de Giuseppe Pellizza