Com més radicals, més animals
Novembre 26, 2015 on 8:15 pm | In Política catalana |El radicalisme, sigui de dretes o d’esquerres, consisteix en proposar –i imposar, si et descuides- solucions fàcils, miraculoses, per als problemes. Tot és meridianament senzill: els bons –que son els seus- són bons a matar, mentre que els dolents –els altres- són dolents, també a matar.
Generalment, la solució miraculosa passa per fer pagar-ho tot als dolents i donar el poder als bons (als que diuen què han de fer els bons, en realitat; no fotem!). Poder absolut, no cal dir. Segons el cas, els dolents són la burgesia –tota, sense distincions- el capital o la raça o el grup maleïts. Aquesta raça o grup maleït, està format pels “altres”. Poden ser els gitanos, els jueus, els homosexuals, el que van a missa, etc. Si aquest grup o raça enemic no té poder –i no s’hi pot tornar, per tant- la cosa funciona de meravella. Només cal veure la mortaldat que van causar les dictadures del segle XX: milions i milions de persones que no eren combatents.
Que el radicalisme sigui estúpidament binari, maniqueu, no obstant, no significa que els capitostos d’aquests moviments siguin els més estúpids. Mancats de tot rastre d’ètica sí, però no tant rucs –o ruques- com això. El seu missatge és absolutament binari i maniqueu perquè és la única manera que surti comprensible per a la multitud d’estúpids que domina demogràficament el gènere humà. Si el subjecte és prou estúpid, se’l pot convèncer per a què es faci xixina amb una bomba lligada al cos. Total, si no troba les verges que li havien promès al Paradís, tampoc podrà tornar per reclamar…
Però el pitjor de tot, em sembla, és que tota aquesta colla s’aprofiten dels problemes reals que la gent de veritat pateix realment. Quan denuncien els abusos de la banca, dels Estats dominants, tenen tota la raó: els problemes que denuncien són reals. Però les “solucions” que prescriuen no són realistes. Tots els “bons propòsits” de nacionalitzar la banca o els Yacimientos Petrolíferos Fiscales, acaben no resolvent el problema, a mig termini. Les repartidores muntades pels dictadors sud-americans amb el petroli car, se n’han anat al carall. Els peronistes ja no manen a l’Argentina, el Maduro no sap si podrà fer una tupinada prou grossa… I el mateix es pot dir dels de l’altra banda. Poden anar acumulant diners a base de trobar contínuament noves formes d’espoli, però Grècia no pagarà mai a Alemanya tots els diners en capital, interessos i interessos dels interessos que els governants alemanys creuen. O potser no ho creuen però han de fer veure que sí, per no fer enfadar als seus propis estúpids.
I dels de la CUP? Doncs que aquest és un malaventurat país, perquè ara que semblava que es congriaven les variables per poder acabar amb tres segles de dominació castellana, l’odi salvatge i irracional a un polític –Artur Mas- posarà de manifest que l’independentisme d’aquesta colla només era una postura contestatària per quedar bé i fer emprenyar els poders fàctics, però del què en realitat es tracta, és de carregar-se el sistema i tornar a imposar la democràcia directa, que és molt més fàcil de manipular pels demagogs que la divisió de poder de Montesquieu. Els atenesos ja ho van descobrir fa vint-i-cinc segles, però es veu que hi ha qui encara no ho sap. O bé ho sap, però si passa, passa…
No Comments yet
Ho sento, el formulari de comentaris està tancat en aquest moment.
Powered by WordPress with Pool theme design by Borja Fernandez.
Entries and comments feeds.
Valid XHTML and CSS. ^Top^