El sofà del PSC
Octubre 24, 2015 on 12:57 pm | In Política catalana |S’atribueix a Narcís Serra l’afirmació -expressada quan els socialistes catalans guanyaven totes les eleccions del Congreso- que si el PSC presentés com a cap de llista un sofà, el seu electorat el votaria. Es podria afegir que qui millor que ell, en aquell moment, per conèixer el seu electorat… Perquè el cas és que resultava absolutament cert.
Només cal recordar la colla de líders que ha tingut el PSC. Cadascun d’ells més comparable a un moble atrotinat que l’anterior. Després de dues nul·litats com Raventós i Obiols, van tenir l’acudit de presentar per a candidat a la Generalitat a Pasqual Maragall, conegut per les maragallades que havia fet de tant en tant com a alcalde de Barcelona. A la segona, van aconseguir que, després de la retirada de Pujol, una coalició de tres partits formés govern i Maragall arribés a President, perquè la candidatura de Mas, tot i guanyar, es va veure arraconada. Carod i Puigcercós aspiraven a què l’electorat convergent fos seu, després del pujolisme. No va ser així, evidentment.
Però seguim amb el PSC. Les maragallades no sempre van posar-se bé a qui feia i desfeia dins el sanedrí socialista, i va ser ell en persona, qui es va posar al front. Montilla donava per al què donava, i li començaven a sortir insubmisos dins de casa. Així que a can sociata van recórrer a la vella estratagema de posar una nul·litat al davant, amb l’esperança de cada facció, que des de l’ombra serien ells qui se’l manegarien. La nul·litat va fer el què era d’esperar: res de bo. Resultat: el van fer plegar.
En el seu lloc hi situaren l’eminència gris del partit, sense adonar-se que una cosa és parlar com suposa l’estereotip popular d’una peixatera del mercat, amb llengua viperina, i una altra de diferent ser un intel·lectual. Ja s’ha vist a la darrera campanya: el gran trumfo del xicot ha estat remenar les anques al so de la música de Queen. Prova evident que al PSC segueixen pensant el mateix que Narcís Serra, del grau d’intel·ligència del seu electorat.
La darrera xarlotada és que la Chacón, una de les poques engrunes que encara queden a la coixinera buida del partit, no vol a la llista el pobre Navarro, i el priva d’una moma que li hauria permès cobrar un bon sou durant quatre anys. Només cal veure els qui ha triat: també se’n pot fer un foc, de tots plegats. La decisió de la senyora amb la boca plena de dents, per postres, denota una altra misèria: la candidata es passa per l’engonal la voluntat del seu cap, que en teoria és Iceta.
I aquesta és la trista història, per ara, del socialisme català, que ha passat de tenir al Parlament de Catalunya 52 diputats, als 16 que hi tindrà a partir de dilluns. Potser l’electorat socialista d’aquest país no és molt despert, però tampoc ho deu ser gaire menys que els seus líders. I els que han deixat de votar-los, evidentment, ja no se n’han empassat cap més.
No Comments yet
Ho sento, el formulari de comentaris està tancat en aquest moment.
Powered by WordPress with Pool theme design by Borja Fernandez.
Entries and comments feeds.
Valid XHTML and CSS. ^Top^