Blog d´en Toni Ferran

Demòcrates per Catalunya

La biologia política ofereix a vegades fenòmens ben curiosos. DxC no és en si mateix un partit nou, perquè es declara continuador del que fundà Carrasco i Formiguera l’any 1931. Es basteix com a resposta a la desnaturalització d’Unió que han dut a terme Duran i els seus escolanets, que cada vegada són menys.

Però en aparèixer ho fa sense el ni poc ni gens assumible deute de la minvant Unió de Duran, que com els Últimos de Filipinas, es nega a creure que ja té perduda la guerra. Que la desaparició del partit que el serillu ha conduït amb mà de ferro sigui vista per molts com una prova de l’existència de la justícia divina, després de la nombrosa sèrie de punyalades per l’esquena al soci de coalició, no té res d’estrany. I més, si ha permès que els democratacristians catalans que militaven honestament a CiU puguin seguir defensant el seu projecte polític en companyia de la resta dels sobiranisme català.

En haver compartit militància i tasques d’electe a CiU amb militants d’Unió que ara són a DxC, sempre amb bona sintonia personal, m’alegro molt d’aquest canvi, i que Duran passi a les golfes de la política, amb els trastos vells. Fa poc PP i PSOE manifestaven que els agradaria discutir futurs canvis a la Constitució espanyola amb ell. No és res d’estrany: com un quisso ensinistrat, donava la poteta sempre que li manaven, a canvi d’una carícia o d’una llepolia. Però no serà; les enquestes diuen que Unió quedarà molt lluny de treure ni un sol diputat al Congrés de Madrid. Seguirà representant un nombre ínfim de catalans, però ja no podrà simular més que en representa molts.