Blog d´en Toni Ferran

Els camacus

Hi ha coses que no s’entenen. A can Fanga, elecció rera elecció, manen els sociates. Els ensorren cases perquè juguen a fer túnels com si fos la ruleta russa (encanonant la templa dels ciutadans, no cal dir), i tornen a votar-los. Els munten uns girigalls de trànsit monumentals, i voten altra vegada sociata, bovinament. Els trens de rodalíes no van ni amb rodes (no m’he pogut aguantar de fer el joc de paraules), i sociates forever.

Ja veurem què passa amb la Sagrada Família i, ara, els deixen a les fosques i condemnats a ensumar el fum dels generadors d’emergència durant mesos, amb un alcalde sociata i un president de la Generalitat sociata (el mateix que va nomenar el president de l’elèctrica quan era ministre). Saben què votaran, oi, la propera vegada?… Premi!

Matadepera és un poble petit, però aquí, com es diu vulgarment, el més “tonto” fa rellotges. A l’anterior mandat municipal vam tenir un regidor sociata. Gràcies a ell, les arques municipals estan pagant els cinc milions llargs d’euros d’un aparcament soterrani que ningú necessitava, que ningú demanava, i que destrossa la visió de la plaça del Casal de Cultura amb dues descomunals xemeneies de ventilació de quatre metres i mig d’alt. Saben quants regidors socialistes té, ara el poble? Cap ni un.

Que n’aprenguin!

La lliçó Pique

A la vida et trobes, a vegades, gent que té una certa vàlua, però que té molta pressa per veure-la reconeguda. Això els fa ser cul de mal seient i córrer d´una banda a l´altra com una rata emmetzinada.

En el cas del senyor Piqué, des del PSUC -llavors ”el partit” tout court- passant per festejos amb tot l’espectre, fins arribar a ser el fitxatge per donar un vernís de moderació i centrisme al PP del senyor Aznar, moderat per la banda del folre, com hi ha món! Passada l’etapa, amb algunes anècdotes còmiques, com les repetides capadetes davant l’emperador del món a peu d’avió, l’home va anar a engruixir la llista de les patumetes que el PP fitxa amb propòsits electorals a Catalunya periòdicament, i que acaben perdent-se en la nit de l’oblit. Algú es recorda avui del senyor Bueno, empresari de piscifactories?

Ahir a la tarda, el senyor Piqué va sortir cantant Viva el Rey! del destacament del PP a Catalunya, per deixar-lo en mans dels tradicionals i incombustibles Últimos de Filipinas, els inasequibles al desaliento. De moment, aquest és el darrer fascicle de la instructiva enciclopèdia “No et pensis que els catalans som espanyols”. L’anterior fascicle, amb el bonic lema “Maragall al carall!”, anava de la franquícia local del PSOE i com els nois de bona família barcelonins no tenen res a fer en front dels “españoles fetén” del Baix Llobregat, en un negoci on els amos són a Madrid.

Certament, militar en un partit sobiranista català -com a opció professional- ofereix menys expectatives de ser ministre d’Espanya. Fins i tot, diria que més aviat fa pronosticar que no se’n serà. Però si un llegeix aplicadament l’enciclopèdia, veurà que ni fent-se d’un partit espanyol, per a un català que no sigui vist com un español fetén, les oportunitats professionals són limitades. Era un del PSOE qui deia que un xarnego no podia ser President de la Generalitat, era Ortega i Gasset qui deia “sólo cabezas castellanas pueden pensar España”. Més clar, aigua!

La Puntual

En el darrer Ple municipal de Matadepera, el senyor Comas -parlant en nom del grup d’Esquerra Republicana- va tornar a il·luminar-nos amb una de les seves profètiques sentències: CiU és un partit monàrquic.

Caram! i jo que sóc de CiU, no me n’havia adonat. Després de tant de temps. No voldria fer el set-ciències, però un, modestament, sempre hauria dit que tant per a Convergència com per a Unió, la qüestió de si monarquia o república era accessòria. De fet, el catalanisme polític havia estat sempre “accidentalista”, en aquesta matèria. Un dels cappares de les seves primeres èpoques, Cambó, ho va explicitar en els següents termes: “monarquia?, república? Catalunya! Ja sé que Cambó és el dimoni cucarell per a tot republicanet, però ho va dir i encara val.

I diré més. Posat a triar entre una monarquia com la d’Holanda i una república com la de l’Iran, un servidor triaria la monarquia. A ulls clucs. I no per ser monàrquic, sinó per raons més que evidents. De la mateixa manera, si em calgués triar entre una república com la d’Àustria i una monarquia de la península aràbica, no dubtaria ni un moment a escollir república.

Com pot ser, doncs, que algú consideri prou important com per fer-ne esment a la denominació del partit, la forma jurídica de designació del cap de l’Estat? La resposta només pot ser una: l’interès del partit en qüestió rau en derrocar la monarquia i instaurar un sistema republicà. Això es pot entendre en una situació com la que es donava en nèixer ERC, en la qual el monarca espanyol manegava i desmanegava la política governamental de manera clarament insensata. A l’Estat van sortir altres partits republicans, pel mateix motiu.

Però resulta que aquell rei ja va acabar tocant el dos del seu regne amb la cua entre les cames. I el va succeir una república, com ERC i altres pretenien. Però, després de tot, la cosa va anar com va anar (que tampoc va ser per llançar coets) i avui Espanya té un monarca que no fa més disbarats dels habituals en els caps d’Estat, siguin reis o presidents de república.

Ara i aquí, diria, són perfectament compatibles un nul entusiasme genèric per la monarquia com a institució, amb l’escepticisme més absolut sobre la necessitat de substituir-la per una república en el cas concret d’Espanya.

Que encara existeixi aquí, doncs, un partit que fa bandera del republicanisme, deu resultar anacrònic. Una mica com si encara hi hagués un comerç denominat “La Puntual”, com la botiga de betes i fils del senyor Esteve.

Com quedem?

Tinc la sospita que en Carod passarà a la petita història del país. El bufat negociador amb la banda terrorista amb més infiltrats dels serveis secrets espanyol que “progres” no hi ha en una “mani” antiamericana, no passarà pas a la Història, en majúscules, per haver dut el fi de la violència ni per cap altre bon motiu. No podia oferir res; perquè havia d’obtenir-ne alguna cosa, fora de convertir-se en el barret de rialles de la premsa madrilenya? Continuament li fan empassar galipaus el seu partit, els seus socis de govern, els seus aliats a Madrid. Hi ha més feina a collir-lo que a tombar-lo, el pobre.

Passarà a la petita, em sembla, com Pich i Pon, el polític lerrouxista barceloní de principis del segle passat, només famós per les “piquiponades” (la batalla de “Waterpolo”, per exemple).

L’ínclit Carod, després de presentar com a menor la força dins el seu propi partit dels crítics com Carretero, com Beltran, ara els atribueix l’haver-lo obligat a predicar el “no” a l’Estatut. Home, si són pocs, com s’ho van fer per fer-lo sortir a demanar el contrari del què la direcció pensava? Aquests pocs, poden ells sols fer triomfar els seus criteris dins el partit, en front d’una majoria, o són més dels que ell vol i diu? Com quedem?

Quan et pispen la cartera

El senyor Montilla no pot ocultar ni per un moment que per a ell, allò que li importa realment és que els seus governin a Madrid, perquè per a ell el Govern que realment importa és el de Madrid. Això de Catalunya ho troba pecata minuta.

Si no fos així, la diferència entre tenir l’Estatut bloquejat pel Govern espanyol o sub judice pel Tribunal Constitucional, li resultaria força més anecdòtica. No és que a cap catalanista li faci gràcia que el PP hagi dut l’Estatut als tribunals, però és un dret que té. I és conegut l’aforisme aquell que diu que “qui usa de son dret, no perjudica ningú”. Al que no hi ha dret, es a què passat un any de l’aprovació, que el Govern socialista del senyor Zapatero encara tingui més calent a l’aigüera en matèria de transferències recollides a l’Estatut. I a que el tripartit (ai no, que ara se’n diu l’Entesa!) s’ho miri com qui veu ploure, mesell del tot.

També seria greu que el Constitucional anul·lés o laminés l’Estatut, però en aquest cas, sigui a instància del PP o d’aquell senyor que era o és socialista i que porta els cognoms Múgica Herzog, la cosa tindria gravetat per ser una sentència amb força d’obligar, no per qui fos la part agent en el litigi.

La cosa que fa ràbia, quan et pispen la cartera, és que te l’hagin pres; que hagi estat un carterista o un “descuidero”, només resulta anecdòtic.

Copiar i enganxar

Avui em trobo la feina feta. Nom�s “copiar i enganxar”. Vegeu:

La no-decisi�: la tercera hora d�espanyol

Sembla que hi ha hagut fumata blanca i el govern ha respirat alleugerit (especialment la direcci� d�ERC) perqu� s�ha arribat a un acord entre els socis de govern sobre la tercera hora d�espanyol a les nostres aules que estableix el decret d�ensenyaments m�nims aprovat pel govern espanyol.

La soluci� salom�nica �s que el govern no governa ni es pronuncia sobre el tema i trasllada la possibilitat de l�aplicaci� de la tercera hora als centres educatius. En realitat �s una no-decisi� per tal d�evitar responsabilitats.

En certa mesura el mal ja est� fet abans, quan l�executiu catal� va decidir rec�rrer el decret d�ensenyaments m�nims del govern espanyol al Tribunal Constitucional, per� no pas pel contingut, sin� per la forma, ja que considera que Madrid ha enva�t compet�ncies pr�pies de la Generalitat. El Constitucional encara s’ha de pronunciar sobre aquest recurs.

Contr�riament al convenciment mostrat per consellers socialistes, especialment pel conseller Maragall, inicialment els membres del govern d�ERC tenien una posici� ambigua sobre el tema, suposo perqu� no volien fer enfadar el president de la Generalitat -si recorden el president Montilla els havia demanat ordre i disciplina i els havia fet cedir en l�assumpte de les banderes-. Finalment, per�, per sort, els membres del govern d�ERC s�han espavilat. Els ha calgut, aix� s� una empenta de la societat civil, per exemple �mnium, la Plataforma per la Llengua, etc.. i de les bases del partit, organitzades en Reagrupament.Cat o de militants a t�tol individual, que han denunciat amb contund�ncia aquesta vergonyant i perillosa claudicaci� i han demanat fermesa en la defensa de la llengua.

Malgrat que ens argumentaran i voldran que acceptem aquest �mal menor�, al meu parer no �s una bona soluci� perqu� es deixa en mans dels centres educatius afegir una hora m�s de castell�.

De fet el govern, i Carod i Puigcerc�s dins d�ell, estan acceptant que es pugui eixamplar encara m�s el predomini de la llengua castellana en l�ensenyament; en un moment en que la situaci� de la llengua catalana �s encara d�una extremada feblesa. Tenim massa exemples (administraci� de just�cia, exhibici� cinematogr�fica, etc.) en qu� la voluntarietat en l��s de la llengua es decanta sistem�ticament sempre a favor del castell�.

Amb la llengua no s�hi juga perqu� ens hi juguem massa.
Rut Carandell i Rieradevall

Article a “El Singular Digital” d’avui. La senyora Carandell milita a Esquerra i fou candidata al Parlament pel seu partit el 2003.

Comas se�n desdiu

�

La dimissi� de Comas a qu� al�ludia en l�anterior comentari, finalment no s�ha concretat. Sembla que tot i que l�agrupaci� de Matadepera li va admetre, des de la seu nacional li van dir que no dimit�s.

Finalment, doncs, Comas ser� al consistori. No vario res del qu� deia i tampoc podria ara aventurar quin ser� el resultat d�aquest canvi per a Esquerra i per a ell, per� m�ha semblat que ho havia d�aclarir. Per no desinformar, sense voler.

Comas ha dimitit

�

Potser tocaria que la primera reflexi� que peng�s en aquest bloc, despr�s de l�esclatant vict�ria que hem tingut a Matadepera (8 regidors de 13), hauria de ser d�alegria, per donar les gr�cies o per analitzar les causes de la nostra vict�ria i de l�aclaparadora derrota del tripartit.

Per� avui tinc la confirmaci� que Jordi Comas, alcalde republic� aquests darrers dos anys, dimiteix; en altres paraules, que renuncia a la seva acta de regidor per als propers quatre anys. S�havia dit, ja, que si no podia ser alcalde tenia pensat renunciar: aut C�sar, aut nihil. Tampoc jutjar� ara l�aspecte �tic d�haver portat per endavant aquest plantejament.

No se li pot negar al jove Jordi Comas que�va mostrar des de bon comen�ament que era un xicot amb un pensament pol�tic propi, constru�t, de cap manera fruit d�una escalfada de cap de les que tan sovint es troben en el radicalisme juvenil. Amb ell podies i pots�estar d�acord o no, que aquesta �s una altra q�esti�, encara que segurament ell i jo estar�em d�acord en molts m�s diagn�stics que en les prescripcions, en mat�ria de pol�tica catalana. Per aix�, despr�s de tot, em sap greu que ara Comas desaparegui del mapa pol�tic local. Per a ell, segurament, la feta haur� estat una lli�� vital de les que tots, un dia o altre, rebem en aquesta vida.

Per a qui hauria de ser un motiu de reflexi� profunda i sense autocomplaences, �s per al seu partit, Esquerra, que per una s�rie de errors perfectament evitables haur� perdut un home dels que, en un futur no molt lluny�, li podien resultar dels m�s valuosos. Que pensin en com han convertit un noi amb la capacitat i la valentia de tenir opinions pr�pies i exposar-les, en un dimissionari.

I per a qu� no hi hagin dubtes ni ning� malpensi, vull aclarir que no estic menystenint indirectament ni en Mort�s, l�altre electe d�Esquerra, ni a la Marta Tron� que, suposo, ser� qui el substituir�. Al primer el conec poc per� em mereix tot el respecte. La Marta, a qui conec m�s, la considero una persona que ha treballat pel poble; a vegades hem discrepat, moltes altres no, per� no tampoc em mereix cap prevenci� �tica o moral. Segur que tornarem a estar d�acord i a discrepar moltes vegades.

Vols que et punxi amb un punx�?

Segons la can�� infantil, aix� �s el que li va preguntar en Pinxo a en Panxo. L�altre es veu que li va respondre: punxa�m, per� a la panxa no.

No s� jo si els okupes estarien tant ben disposats, si els Mossos els preguntaven abans d’aplicar-los la for�a, per� em sembla que no. No els veig tant dialogants, als pobrets okupes.�

�s ben clar que trencar-li el nas d�un cop a un agent de la Llei, despr�s de passar-se les lleis i el dret de propietat dels ciutadans pel folre, ja no deu ser un acte que repugni tant des del punt de vista �tic. Suposant que tinguessin cap indici d��tica, els okupes.

Segurament tamb� cal tenir en compte que el cap pol�tic dels Mossos i la seva eximia parella s�hagin manifestat tant llagoters i llepaculs amb aquesta p�rria, fa que ara aquest bestiar se senti sorpr�s si la Policia del pa�s l�escalfa una mica. Qu� volen, a mi em sembla que si alg� decideix enfrontar-se a la for�a p�blica, despr�s ha de tenir prou bemolls per no anar a plorar a la falda de la mare si li han fet una mica de mal, com un mitja nena.

Comen�ar�em a anar b� si tots els partits pol�tics, periodistes de diversos mitjans, jutges, advocats i altres herbes que els riuen les gr�cies als okupes aquests, comencen a donar-se�n vergonya.�Que es passin a defensar el dret de propietat quan �s conculcat; �s un dels principis�b�sics en el nostre sistema pol�tico-social. De la mateixa manera que avui ja els fa vergonya defensar la innocu�tat del cannabis, reconegut afavoridor de l�aparici� d�episodis psic�tics.

Perqu� no �s que �en su puta vida va a tener un piso�, sin� que �en su puta vida le van a regalar un piso� a cap�par�sit d’aquests. Seria una injust�cia intolerable contra tots aquells que, amb gran esfor�, es paguen el seu habitatge amb el seu treball. Que s�n molts.

Em farien un esquema, sisplau?

Llegeixo que s�acaba de publicar un llibre que porta el bonic t�tol de �El f�rum de les mentides�. L�edita i n��s co-autor un senyor que ha estat President de la Comissi� sectorial de Cultura d�Esquerra. Gens sospit�s de filoconverg�ncia, oi?

El Singular Digital ( http://www.elsingulardigital.cat/cat/viewer.php?IDN=6321 ) li fa una entrevista. Com a tast, la pregunta sobre el perqu� del t�tol del llibre, i la seva resposta:

P. Per qu� vau escollir el nom de �f�rum de les mentides�?

R. Primer de tot, perqu� va ser un frau total. A m�s, el F�rum ja era nomenat aix� per alguns col�lectius contraris i llavors vam pensar que podia ser un nom molt adient pel nostre llibre. A banda de tot aix�, creiem que en el F�rum hi va haver malversaci� de fons p�blics, delictes encoberts i ens agradaria que es form�s una comissi� per investigar la societat F�rum de les Cultures. En Xavier Trias ha parlat de 230 milions d�euros gastats, per� pensem que s�n molts m�s els diners que es van gastar. Ara, si tots aquests diners s�haguessin invertit en altres coses, anir�em molt millor, ja que el F�rum ha estat un cementiri de milions d�euros, un cementiri urban�stic.

No obstant, el partit d�aquest senyor b� que li feia la claca al socialisme malbaratador. I b� que li fa i li far�, segons afirma el candidat Portabella. Home, ja se sap que si tens un nivell normal de coher�ncia intel�lectual no pots ser d�Esquerra, per� aquesta ni aix� l�entenc. Em farien un esquema, sisplau?