Blog d´en Toni Ferran

L’assassinat del president Companys

Un vell aforisme diu que la justícia militar és a la Justícia el mateix que la música militar és a la Música. Deixant de banda el què fa a la Música, la justícia militar -com en el seu temps ho féu la Inquisició- pateix del vici congènit que jutges i acusadors estan subordinats i deuen obediència a una mateixa autoritat: l’Església per als segons, l’Exèrcit per als primers. Dit sense embuts, no hi ha cap garantia d’imparcialitat per a l’acusat. I el mateix es pot dir dels “tribunals populars”. Tots ells s’han dedicat, de fet, a administrar venjança.

En el cas de Companys -com sempre que un tribunal militar pretén sentenciar sobre qüestions que no són purament sobre jerarquia militar i les seves cadenes de comandament- la venjança, per postres, no l’administrava cap tribunal militar, sinó una colla de alçats en armes contra el Govern legítim de la República espanyola, que havia guanyat unes eleccions democràtiques. Per això no entenc ni poc ni molt que es demani l’anul·lació del procés al President. Ho ha sigut sempre, de nul.

Qui es prengui la molèstia de llegir el apuntamiento -les actes del procés, segons la seva pròpia terminologia, ho veurà clarament. El document fou publicat en edició facsímil per la Generalitat l’any 2004 (ISBN/ISSN: 84-393-4927-0). No fa falta tenir estudis de Dret per veure que la condemna ja estava decidida abans de començar.

Del què es tracta realment, encara avui, és de que l’actual Govern espanyol i el seu Exèrcit, hereus sense solució de continuïtat dels governs i exèrcit franquistes, si més no, reconeguin explícitament aquesta nul·litat. Que demanin perdó, a més, estaria bé. Però tampoc cal; de totes formes, mai se’ls podrà donar.