Blog d´en Toni Ferran

Ara li toca a l’aranès

La persecució dels idiomes sota la fèrula espanyola és antiga: de diversos segles. El genocidi lingüístic que practica l’imperiet de més al Nord d’Àfrica, ni comença amb Franco, ni s’atura després de la mort del general.

Franco va perseguir per la llengua als qui parlaven altres idiomes a Espanya, no perquè fos un dictador –que ho era- sinó per ser un governant espanyol. La història de la persecució lingüística per part d’Espanya la va documentar amb gran rigor el Sr. Francesc Ferrer i Gironès. El seu llibre porta per títol «La persecució política de la llengua catalana» (Edicions 62, 1985).

Els anys de la transició van generar algunes expectatives enganyoses. Semblava que l’imperialisme castellà –aquell que manté que espanyol i castellà són sinònims- l’havien sebollit amb el dictador, al Valle de los Caídos. Greu errada. Una mica tocat per la identificació entre franquisme i genocidi, durant els primers anys s’amagava, amb una certa vergonya. Es va produir un miratge. Va semblar que es podia trobar una forma o altra de respecte dels espanyols per als altres pobles que formaven part de l’Estat.

El 23 F, tot i el seu aparent fracàs, va triomfar. Allò de «antes roja que rota» es va fer palès novament. Van entrar a governar els socialistes, però va sortir la LOAPA. Un Tribunal Constitucional que encara ho semblava, la va declarar inconstitucional, però van reemprendre la seva aplicació per terra, mar i aire.

L’homenet del bigoti, arribat al poder quan la corrupció socialista ja no es podia tapar de cap manera, va ressuscitar la fatxenderia espanyola. De primer, parlava català en la intimitat, però aviat va veure que el socialisme estava derrotat per estona. El complex d’inferioritat imperial es va sublimar en un de superioritat. Aznar es permetia oferir lliçons d’economia als alemanys, que eren els qui pagaven les seves alegries econòmiques. El pobre imbècil va perdre el poder per la seva dèria amb ETA, i el va substituir Zapatero, un tros de carn batejada més enze que els pèls del cul, que veuen a venir la merda i no s’enretiren.

Les persecucions lingüístiques, però, es mantenen inalterables. El Constitucional contra l’Estatut, el Suprem contra la immersió lingüística… La divisió togada de les forces d’ocupació manté activa la repressió de les llengües sotmeses. Ara li toca el torn al govern central, que impugna la llei de l’aranès, perquè declara que la llengua aranesa serà d’ús preferent a l’Aran.

On pot ser la preferent de forma més natural, la llengua aranesa, sinó a l’Aran? Cal haver estat engendrat en un prostíbul, per negar-ho. Molts ho neguen, però. Ja ho deia una cançó de Quico Pi de la Serra: «Si els fills de puta volessin, no veuríem mai el sol…»