ZP, o el trist futur de la estratagema política de dir sempre que sí
Juny 14, 2011 on 7:44 pm | In Assumptes exteriors | Comments OffVist que el recanvi de Zapatero deurà ser Rajoy, la cosa serà sortir del foc per anar a parar a les brases.
La veritat és que Zapatero va ser vist com una esperança, després del guinyolesc final del govern Aznar. En quatre dies, el PP va passar de tenir les enquestes de vot a favor seu a quedar com una colla de ridículs mentiders, enderiats en mantenir la seva inversemblant mentida contra tota evidència, quan ja no se’ls creia ni el més beneït.
Solució extrema del PSOE per impedir que el pintoresc José Bono aspirés a la presidència del govern espanyol, aquest pobre mindundi lleonès va començar a dir que sí a tot i a tothom, a tort i a dret, amb l’esperança d’anar governant a salt de mata, a base de mesures d’aparador, sense altre criteri coherent que la supervivència en el poder.
Els catalans el podem recordar al balcó de la Generalitat, encara només candidat d’un partit espanyol, celebrant el primer Tripartit, el de Maragall. El tràgic 11 M encara no s’havia produït, i les seves expectatives de governar eren mínimes, cosa que el va portar a formular -ell devia creure que de franc- la famosa promesa: «apoyaré el Estatuto que apruebe en Parlamento de Cataluña». Mai complerta, com cal esperar de la fauna que governa, ara l’un, ara l’altre, el país veí.
Després vindrien la gratuïta ofensa a la bandera nord-americana –que en pensava treure, de la boutade- la bovina negació de la crisi que s’acostava, que ja teníem al damunt, i tantes altres misèries que hem pogut veure, amb aquest cap de trons a la Moncloa.
No diré que hagi estat el pitjor president de la democràcia espanyola, perquè Aznar i algun altre podrien ser lligats en el mateix feix, però vaja!
Si a algú té la temptació de considerar a l’homenet del bigoti un bon president, que el recordi, infatuat, volent donar lliçons de política econòmica als alemanys, que eren qui pagava la disbauxa del totxo que el PP va engegar!
Quin país, el país veí, Mare de Déu! Encara que el nostre, amb els dos tripartits, tampoc estava per presumir de res, fins fa quatre dies.
Caga-t’hi, llorito!
Juny 12, 2011 on 7:52 pm | In Política catalana | Comments OffSegons ha explicat el conseller Mas-Colell, el deute consolidat de la Generalitat de Catalunya que el 2010 ha trobat el govern de CiU, arriba a 32.000.000.000 €.
Aquesta és la xifra a pagar per Catalunya des d’ara fins l’any 2041, més els seus interessos, gràcies a la troica de sociates, republicanets i comunistes vergonyants. A més dels deutes personals que cada català pugui tenir, tots i cada un arrosseguem una hipoteca congènita de 4.500 € per cap; tres quarts de milió de pessetes de les d’abans.
Deixo a continuació un espai en blanc, per a què cadascú el pugui omplir amb els seus propis renecs i malediccions.
.
.
.
.
Ara que ja heu renegat i maleït, em sap greu haver de dir que els vostres deutes són els mateixos d’abans. Si sou dels il·luminats que votàreu dos cops pel tripartit, si sou dels llepafils que llavors no van votar Artur Mas, per allò que el canvi és saludable, o que era massa guapo, no us queixeu. Teniu el què vàreu demanar. Per als votants de CiU en aquestes dues ocasions, deixo un altre espai, que podeu omplir amb records i salutacions als pares i les mares dels il·luminats i els llepafils que deia abans.
.
.
.
.
Em sap greu, però és tot el què hi puc fer. Jo ja renegaré i saludaré en privat.
A fer la mà, Cuní!
Juny 12, 2011 on 11:19 am | In Calaix de sastre | Comments OffSe’n va a can Godó. Per fi la TV pública s’allibera del permanent «mecatxis, que guapo sóc!» de cada matí.
Llegeixo a l’Avui com Vicent Sanchís posa les peres a quarto a l’embafador Josep Cuní. Es tracta d’un comentari breu, però clar.
Per fi, algú gosa ficar-se amb aquest mestretites rodanxó -la Castafiore, per als íntims- que s’ha cregut que entrevistar una persona es aplicar-li el tercer grau per a què corrobori les seves respostes a les seves pròpies preguntes!
Encantat d’haver-se conegut, aquest monumental pedant ha predicat de forma permanent l’anatema a la classe política i tots els altres sacs dels cops que la correcció política ha instituït, des de la trona que paguem tots.
Com si la classe periodística fos glòria! Quantes persones públiques que han estat absoltes per la Justícia, han pagat injustament la pena del TN? Diu la dita que els errors dels metges s’enterren i els dels advocats s’empresonen; els dels periodistes, es silencien.
O com si fos exemplar la gent del carrer. Quants dels que fan escarafalls de la corrupció política –potser l’activitat econòmica més regulada, controlada, intervinguda i supervisada de totes- no han pagat mai una factura en negre, sense IVA?
Qui us ha vist i qui us veu
Juny 11, 2011 on 11:23 am | In Política catalana | Comments OffQuin tomb ha fet la política d’aquest país, en poc temps!
Fa quatre anys, des d’aquest blog posava de volta i mitja els capgrossos d’Esquerra i PSC, llavors al cim de la ona. El «duet còmic Cadod i Putxi» i el «senyor encarregat de la Generalitat», els deia.
Podia semblar que era la militància política, qui em duia a valorar en tant poc aquests sinistres personatges. El temps ha demostrat que no. El rei –els reis: els tres quídams i la seva colla- anaven despullats, encara que tothom fes veure que no.
Han calgut dues eleccions –Parlament i municipals- per situar-los on els pertoca. Una derrota no els va ser suficient per entendre les dimensions del càstig que l’electorat els administrava. Donaven la culpa a la crisi, a no haver explicat bé l’obra de govern, al sursum corda… Tot, per no admetre que quan l’electorat els va encimbellar es va equivocar, i quan els va derrocar, rectificava. I si amb un clatellot no en tens prou, doncs dos i a la misèria més negra. L’ensorrada electoral d’Esquerra i PSC a les municipals, ha estat de proporcions oceàniques, mai vistes, impensables fa quatre anys.
Aquests darrers van convertir un partit de centre esquerra, tèbiament catalanista en part i decididament espanyolista en la seva majoria, en un sindicat de quadres: una infraestructura dedicada a proporcionar col·locació a una colla de murris que exercien el poder amb una dosi de cinisme que meravellava a una multitud de benintencionats convergents: «aquests sí que saben com es guanyen les eleccions…» deien amb un punt d’enveja. A alguns, que van començar aviat, amb el final del franquisme, la ruïna els ha arribat al mateix temps que la jubilació i se n’escaparan pel forat del pany. Altres, acostumats a la sinecura, des de les tenebres exteriors maleiran ara els seus ex caps.
El cas d’Esquerra presenta diferències: certament, set anys és prou temps com per acostumar-se a bufar cullera, i els nombrosos col·locats que va situar en aquest septenni de vaques grasses, ara mostraran el seu grau d’agraïment a la direcció del partit. Però a diferència del PSC, Esquerra té una militància, ara desnortada i segurament acollonida, que deurà dur el partit cap als llocs d’on no havia d’haver sortit. Els milhomes que els encapçalaven s’havien proposat ni més ni menys que cruspir-se Convergència, un cop jubilat el President… Il·lusos!
Una altra estona, miraré d’analitzar quin és el mecanisme que porta a l’electorat a, com en deia la meva mare, cansar-se d’estar bé.
Dèiem ahir…
Juny 9, 2011 on 12:51 pm | In Calaix de sastre | Comments OffQuatre anys després d’abadonar aquest blog, per no tenir la temptació de parlar de coses que la discreció deguda al càrrec em vedava, torno a dir la meva.
Segons s’explica, fra Luís de León va reprendre amb aquesta frase les seves classes a la universitat, després d’un llarg parèntesi, forçat per un conflicte que tingué amb el poder.
En el meu cas, la meva relació amb el poder no ha estat de conflicte. Ben al contrari, vaig deixar d’escriure aquí pel fet de participar d’una espurna de poder, com a regidor de l’Ajuntament de Matadepera.
Acabat aquest cicle –demà és el meu darrer dia com a regidor en funcions- torno. El pas per la política comporta maldecaps, desenganys i també algunes alegries. Com tot, per altra banda. La darrera d’aquestes alegries, coneguda aquest dilluns a la visita d’obra, ha estat conèixer la sentència del tribunal del Contenciós – Administratiu sobre un recurs interposat pel Col·legi d’Arquitectes contra el concurs per adjudicar la redacció del projecte del nou Teatre – Auditori i Escola de música de Matadepera.
Més atent a procurar feina als arquitectes novells que a garantir la bona qualitat acústica de l’equipament cultural, el COAC es va oposar a què el concurs establís com a requisit previ per participar al concurs, una experiència prèvia en aquesta mena de instal·lacions, que vam xifrar en quatre edificis de similars característiques. Abans, ja, la Secretària municipal havia volgut eliminar aquest requeriment, per evitar el conflicte que finalment va dur-nos. Però l’actuació política té per finalitat defensar els interessos generals de la població, no pas fer la vida còmoda als funcionaris.
Em va dur a defensar a tota ultrança la inclusió d’aquest filtre, el convenciment que un edifici a quatre vents seria vist pel projectista –fos qui fos- com una ocasió de lluïment professional. La qualitat estètica, per tant, se li podia donar per descomptada, tot i que l’encàrrec demanés austeritat ornamental. Calia centrar la idea principal del projecte en la excel·lència en matèria d’acústica. Un bonic edifici es visita un cop i ja està vist, un bon auditori es visita sovint, si l’acústica és molt bona.
El tribunal aprecia la legitimitat d’aquesta mesura, destinada a assegurar la millor acústica possible. Hi ho ha fet, a més, no pas amb argument d’interpretació normativa, sinó amb un argument de sentit comú: posa l’exemple de la basílica de Santa Maria del Mar, de Barcelona, una veritable joia del gòtic català, però amb una acústica pèssima.
A vegades, quan tens raó, te la donen.
Powered by WordPress with Pool theme design by Borja Fernandez.
Entries and comments feeds.
Valid XHTML and CSS. ^Top^