Blog d´en Toni Ferran

ZP, o el trist futur de la estratagema política de dir sempre que sí

Vist que el recanvi de Zapatero deurà ser Rajoy, la cosa serà sortir del foc per anar a parar a les brases.

La veritat és que Zapatero va ser vist com una esperança, després del guinyolesc final del govern Aznar. En quatre dies, el PP va passar de tenir les enquestes de vot a favor seu a quedar com una colla de ridículs mentiders, enderiats en mantenir la seva inversemblant mentida contra tota evidència, quan ja no se’ls creia ni el més beneït.

Solució extrema del PSOE per impedir que el pintoresc José Bono aspirés a la presidència del govern espanyol, aquest pobre mindundi lleonès va començar a dir que sí a tot i a tothom, a tort i a dret, amb l’esperança d’anar governant a salt de mata, a base de mesures d’aparador, sense altre criteri coherent que la supervivència en el poder.

Els catalans el podem recordar al balcó de la Generalitat, encara només candidat d’un partit espanyol, celebrant el primer Tripartit, el de Maragall. El tràgic 11 M encara no s’havia produït, i les seves expectatives de governar eren mínimes, cosa que el va portar a formular -ell devia creure que de franc- la famosa promesa: «apoyaré el Estatuto que apruebe en Parlamento de Cataluña». Mai complerta, com cal esperar de la fauna que governa, ara l’un, ara l’altre, el país veí.

Després vindrien la gratuïta ofensa a la bandera nord-americana –que en pensava treure, de la boutade- la bovina negació de la crisi que s’acostava, que ja teníem al damunt, i tantes altres misèries que hem pogut veure, amb aquest cap de trons a la Moncloa.

No diré que hagi estat el pitjor president de la democràcia espanyola, perquè Aznar i algun altre podrien ser lligats en el mateix feix, però vaja!

Si a algú té la temptació de considerar a l’homenet del bigoti un bon president, que el recordi, infatuat, volent donar lliçons de política econòmica als alemanys, que eren qui pagava la disbauxa del totxo que el PP va engegar!

Quin país, el país veí, Mare de Déu! Encara que el nostre, amb els dos tripartits, tampoc estava per presumir de res, fins fa quatre dies.