Blog d´en Toni Ferran

Els armaris catalans

He vist en un d’aquests diaris digitals que un individu que es diu Max Cortès, director d’una cosa anomenada “Sexe en català”, demana que es subvencioni el doblatge de cinema pornogràfic al català. Home, té bemolls la cosa. En aquest pobre país nostre, qualsevol que faci una cagaradeta amb unes etèries ínfules artístiques (ja es necessita barra, per considerar art el cinema pornogràfic!), se sent amb dret a demanar una subvenció, si la fa en català.

Tant interioritzat tenen el “dret”, que es posen com una mona si per alguna raó no se’ls dóna tot allò que esperaven o no se’ls fa la gara-gara en tot i per tot; llavors, els auto-proclamats genis exclesos es revolten i se’n van a Madrid, dient pestes de Catalunya. Boadella, Flotats, Sisa… són exemples que tots recordem. El darrer, fins i tot, es va rebatejar en castellà: Ricardo Solfa!

Un fuster amb el qual tenia tractes professionals, deia que els armaris de cuina que ell feia també eren ben catalans i, no obstant, no els hi subvencionava ningú. Com que no anava d’artista…

PS.: No tinc cap prevenció “moral” contra la pornografia, si és feta en condicions laborals homologables. Cadascú s’arregla com pot, en matèria de sexe. Ara, qui es prengui la molèstia d’analitzar una pel·lícula d’aquestes des del punt de vista del llenguatge cinematogràfic, s’adonarà que sintàcticament té una qualitat narrativa comparable a la d’un llistí telefònic.

Ridao rectifica i només manté la proposta del Prat per al Congrés (dels diaris)

Bacallà amb patates i ous durs

Aquests darrers dies he fet un exercici de nostàlgia. Quan era infant, la meva mare feia, sempre que per mandat eclesiàstic tocava abstinència, bacallà amb patates i ous durs. Bé, per ser més precís: feia patates amb bacallà i ous durs. La indefectibilitat, la immutabilitat del costum em contrariava i, en la meva ingenuïtat, feia tota la resistència possible a menjar-ne.

D’entrada, em sorprenia que en certs dies fos pecat menjar carn, amb una declarada finalitat de sacrifici, i no ho fos menjar peix. Que era cap sacrifici, menjar llagosta sense trencar l’abstinència? Tenia més mèrit davant de Déu un tip de marisc, que menjar-se uns menuts de gallina? Jo no demanava ni gallina ni llagosta; amb unes modestes sardines a la brasa, una rodanxa de lluç fregit, etc., m’hauria conformat. El cas és variar la dieta. La monotonia alimentària no tan sols és contrària a la salut. També és una estupidesa, si és voluntària.

Després de mitja vida sense tornar a menjar bacallà amb patates i ous durs, em va semblar que en podia fer, ni que sigui per recordar-ne el sabor. Certament, vaig fer bacallà amb patates i no patates amb bacallà. Doncs, mira…

Dono la recepta:

Ingredients:
Bacallà (penca i morro), ous, tomàquet madur, alls, julivert, farina, aigua, oli i sal.

Preparació:
Es dessala el bacallà durant tres dies, canviant-li l’aigua cada dia. Quan està dessalat, s’eixuga, s’enfarina bé i es fregeix a la paella amb oli suficient. Un wok amb oli que el cobreixi, encara va millor. Quan és fregit, es deixa degotar. En una cassola amb un raig d’oli i un pessic de sal, es posa el tomàquet trossejat, bastants alls i una mica de julivert, picats. Quan el tomàquet és fregit, s’hi posen unes patates tallades a rodanxes, una mica d’aigua i un pessic de sal. Es tapa i es deixa ofegar a poc foc. Mentre, es bullen uns quants ous; quan són durs, es pelen i es parteixen pel mig. Quan les patates són cuites, s’afegeixen els ous i el peix a la cassola, uns moments abans d’apagar el foc. Es deixa reposar uns minuts, abans de dur a taula.

Bon profit.

Col sorriso nelle lappra

Em sembla molt que no m’equivocava, quan ahir deia el què deia del conseller Castells. Pel què llegeixo avui a l’Avui, diria que, amb un somriure als llavis, ja amaga darrere l’esquena la daga florentina que despatxarà els republicanets. Com a amable col·laboració, li brindo un extret de les “Notas de cocina” de Leonardo da Vinci (Editorial Temas de Hoy, 1989), a fi que es doni compte que tot ja està inventat fa temps. Diu així, el gran artista:

De la manera correcta de sentar un asesino a la mesa (come deve sedersi a tavolo un assassino).

Si hay un asesinato planeado para la comida, entonces lo más decoroso es que el asesino tome asiento junto a aquel que será objeto de su arte (y que se sitúe a la izquierda o a la derecha de esta persona dependerá del método del asesino), pues de esta forma no interrumpirá tanto la conversación si la realización de este hecho se limita a una zona pequeña. En verdad, la fama de Ambroglio Descarte, el principal asesino de mi señor Cesare Borgia, se debe en gran medida a su habilidad para realizar su tarea sin que lo advierta ninguno de los comensales y, menos aún, que sean importunados por sus acciones.

Después de que el cadáver (y las manchas de sangre, de haberlas) haya sido retirado por los servidores, es costumbre que el asesino también se retire de la mesa, pues su presencia en ocasiones puede perturbar las digestiones de las personas que se encuentren sentadas a su lado, y en este punto un buen anfitrión tendrá siempre un nuevo invitado, quien esperará fuera, dispuesto a sentarse a la mesa en este momento.

De res, conseller!

Oh, quina felicitat!

A l’ecoloxista felicet aquest que fa de qüota postcomunista al Govern català, la sobredosi de luxe, l’haver tret el ventre de pena, li ha fet perdre l’oremus. No és que fos cap llumanera, però ara…

A l’homenic se li va acudir gastar-se més de 17.000 euros dels catalans en un dictamen tècnic que aclarís com es mesurava la felicitat dels propis paganos catalans. Ho diuen els diaris. Ara, ha anunciat que cap a finals d’any muntarà –pagant nosaltres, també- una farreta congresual per fer venir una colla de “savis” que decideixin com ho fan, per mesurar-la. No els podrà dur a Bailèn 22, que el van tancar, però cap problema: el tripartit ja fa temps que té convertida la Generalitat en una casa de barrets sense llum.  És de témer que més endavant, trauran el feliçòmetre excoloxic i sostenible que la colla de savis haurà homologat, i apa, a rebentar-se un altre dineral en saber què diu el feliçòmetre oficial (que no tindrà res a veure amb si som feliços o no, com és de suposar). I finalment, si encara dura el Govern tripartit, prendrà les providències necessàries per a fer-nos feliços a tots, pagant el què sigui. Permanentment. Feliços per decret, com si diguéssim.

Feliços, allò que se’n diu feliços, em sembla que els catalans i la gent de tot arreu ho som a estones, uns més i altres menys; desgraciadament, també n’hi ha que quasi mai ho poden ser. No cal fer-ne la llista, ara; tots sabem que hi ha catalans que tenen seriosos problemes. Un dels més greus, encara que potser no ho sàpiguen, és el de tenir de florero governamental un beneït que es gasta els diners de tots en rucades que no serveixen per a res, en comptes d’esmerçar-los en resoldre els greus problemes dels més desvalguts. Ara, si el voten perquè aquest és dels seus, potser ja els està bé.

Què tal, senyor Castells?

Només els més grans devem recordar el cuplet que cantava la Mary Sanpere (també Franz Joham), una mica foteta amb la cerimoniositat de la classe mitjana barcelonina. Bé, és igual; només és que m’ha fet gràcia, posar de títol un vers de la seva lletra.

El conseller d’Economia és una persona preparada en la matèria de la seva conselleria, amb un currículum acadèmic que, en mig del dilentantisme general del Govern, destaca. Només cal dir que Pujol l’havia tingut de tècnic, tot i saber que era socialista. Però és que ningú és perfecte. I qui estigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra…

Avui, a La Vanguàrdia, el conseller Castells fa una crida una mica críptica a CiU. Demana que col·labori “amb” el Govern. O és “en” el Govern? Motius no n’hi faltarien. No deu cap lleialtat a un soci polític que aquest concepte el té desaparegut del seu vocabulari, des de que el duet còmic Cadod i Putxi fan de les seves per Esquerra. Els Comunistes Anònims, a qui li importen? Total, si no poden tirar d’Armani i han de tornar a vestir-se a les parades de faixes, boines, samarretes i calçotets, a nosaltres què? Ergo, la sociovergència no sembla tan terrible, després de la constatació in vivo que el Dragon Khan és congènit a la triaca esquerranosa, que espatlla més que no cura.

Tindria avantatges: amb Mas de President, el senyor encarregat podria anar a parar, col·locadet, en una conselleria Maria, només per sortir a les fotografies; tota la púrria de panxa verda podria ser enviada a escombrar deserts, i el Govern de pseudoconcentració resultant, posat davant Zapatero, tindria molta més autoritat moral per defensar el desenvolupament estatutari sense pallassades.

Castells diu que troba a faltar més tremp en Zapatero, del qual critica que li hauria agradat que “hubiese sido mas contudente y hubiese actuado sin complejos“. Sóc infinitament més escèptic, en matèria de si és acomplexament o si li surt de dins. Planià perdut com sóc, estic plenament d’acord amb l’homenot de Llofriu quan sentencia que allò que s’assembla més a un espanyol de dretes, és un espanyol d’esquerres. Després d’haver-se arrossegat pel Congreso madrileny una colla d’anys, Pla devia saber bé de què parlava, oi?

Un Govern una mica “de concentració”, vist l’atzucac en què previsiblement i llastimosa es veurà en un tres i no res el nostre país, potser ara ja no semblaria cap rucada a ningú (fora dels tripartidadris damnificats, arrencats de la mamella, naturalment).