Jo també em dic Lluís, avui
Desembre 13, 2006 on 6:34 pm | In Calaix de sastre |
A Manresa no ha passat res que no passi cada dia. La nineta dels ulls de la judicatura (potser hi ha excepcions, però no en conec cap) sempre és l’agressor. Traumes heretats del franquisme. Estem tips de veure energúmens que han deixat una dona feta un santllàtzer, sortir-se’n amb un manament judicial –un tros de paper, per entendre’ns- que diu que se n’han d’allunyar, i prou. A la víctima, bones paraules; si no l’han mort… I que no se li acudeixi defensar-se.
Quan a la víctima d’una agressió dins el seu domicili, en minoria de quatre contra un, se li acut engegar un tret abans no li engeguin a ell, presó incondicional! Ja se sap que el món és ple de perillosos joiers que aprofiten qualsevol ocasió per disparar sobre innocents atracadors, pobres víctimes de l’exclusió social, que es veuen forçats a entrar en botigues plenes de joies i signes d’ostentació, només que per guanyar-se uns diners.
No sé què faria jo si m’entressin a casa. Engegar un tret segur que no, però només perquè no tinc pistola. El què sí sé, és que en aquesta mena de casa de barrets sense llum que és la judicatura, sento al pobre Lluís Coromines com un dels meus. A la senyora de la bata negra, no. Francament.
No Comments yet »
Suscripció RSS als comentaris de la entrada. URI per a retroenllaç.
Deixa un comentari
You must be logged in to post a comment.
Powered by WordPress with Pool theme design by Borja Fernandez.
Entries and comments feeds.
Valid XHTML and CSS. ^Top^