La sinecura
Novembre 19, 2006 on 11:26 am | In PolÃtica catalana | No Comments
De porc i de senyor se n’ha de venir de mena, diu la saviesa popular. Quina diferència entre la post presidència de Maragall i la de Pujol! Mentre Pujol ha posat en marxa un thing tank, un laboratori d’idees, que ell mateix sintetitza en les sigles IVA (idees, valors, actituts), Maragall demana a Zapatero una sinecura, una plaça en un cementiri d’elefants que li resolgui les garrofes.
Tan si es creu que les aportacions de Pujol a l’ideari del país poden ser útils com que ja han quedat obsoletes, perquè el President és fill d’una altra època, el cas és que, gran com és, aspira a poder contribuir encara a resoldre els problemes del país. Maragall només aspira a resoldre el seu, de problema: els mitjans de supervivència. No estrictament econòmics, perquè el patrimoni d’ell i de Diana Garrigosa ja els hi deuen assegurar, sinó els de l’autoestima, els de seguir “sent algú”.
Encara que sigui fent el paper d’estaquirot. Perquè el consell d’administració d’una empresa com Airbus no funciona a base d’uns consellers que dirigeixen autònomament la política empresarial. En aquesta mena d’empreses, els assumptes arriben al consell ja pactats i resolts per equips tècnics ministerials dels països que formen l’accionariat. Les “deliberacions” (lectures de discursos per justificar el vot) i les votacions, només són litúrgia. Les jeux sont faits abans d’iniciar les juntes.
Les coses són com són i no com les parts diuen que són, sentencia un aforisme jurídic. A vint-i-tres anys de presidència Pujol li correspon un laboratori d’idees; a tres anys de Dragon Khan maragallià, un xollet per figurar una mica. D’allà on no n’hi ha, no en raja.
Un poble de rics
Novembre 18, 2006 on 12:15 pm | In Matadepera | No Comments
S’ha dit que Matadepera és el poble amb major renda per càpita del país. Sospito que és el poble que més declara per càpita a Hisenda, que no és ben bé el mateix. Però aquest matís ja s’escapa a la perspicàcia dels periodistes. De la gent que redacta notícies als diaris i altres mitjans de comunicació, per ser més precís. D’ençà que s’arriba a tenir títol de periodista passant el cartipàs a la universitat, com deia Josep Pla, qualsevol indocumentat es veu en cor d’engegar-les com els ases els pets des d’un diari, una ràdio o una televisió.
Més aviat, Matadepera és un poble amb força gent de classe mitjana que ha tingut èxit econòmic. També tenim gent que més aviat justeja. I hi ha gent rica-rica, però d’aquests n’hi ha pocs. Segur que n’hi ha molts més a altres llocs on la renda per càpita no és tan alta, sigui perquè estiguin administrativament agrupats amb altres barris de gent de poc poder adquisitiu, sigui per l’enginyeria fiscal.
Del què segur hi ha més abundància al nostre poble, és de gent que, gràcies al propi esforç, ha triomfat econòmicament a la vida en major o menor mesura. També és el poble amb més titulacions universitàries per càpita. No és necessària una carrera per a l’èxit en els negocis, però ajuda, si el “substrat” personal ja era bo.
Als mataperencs aquesta manera de sortir als papers no ens agrada, perquè comporta patir increments de l’acció delictiva, a voltes amb violència. Poc després de la darrera publicació de la superior esponera econòmica local, hi va haver un segrest. Cooperació necessària? Ningú es va atrevir a dir-ho. Ningú s’atreveix a atraure’s les ires d’un periodista, del gremi periodístic: del quart poder, en una paraula.
O sigui, senyores i senyors periodistes excelsos, repòrters intrèpids i demés membres del gremi que assassina la sintaxi opinant sobre coses que no han entès, val més que ens oblidin una mica i es dediquin a parlar del Govern, que prou tema donarà…
Un poble per viure-hi
Novembre 17, 2006 on 5:33 pm | In Matadepera | No Comments
L’evolució històrica de Matadepera l’ha sotmès a canvis considerables. El primer, passar d’un conjunt de masos agrupats a l’entorn d’una parròquia que fou fins a mitjans del XVIII, a la vall de la riera de les Arenes, per on puja el camí ral de Barcelona a Manresa, a tenir nucli urbà. Narcís Gorina, de can Gorina, empès per la mala situació econòmica que ja l’havia dut a fer cessions emfitèutiques i vendes de terres del mas Gorina, el 1768 començà a establir trossos de terra per fer casa, en un camp que tenia al costat del camí ral, anomenat, segons les fonts, pla del Bonyet, del Boïet o del Beneït. Així, Matadepera tindria el seu primer carrer, denominat genèricament “lo carrer” en els seus primers temps. A aquest nucli urbà s’acabaria traslladant, a principis del segle XX, el centre de gravetat social –la parròquia. De la que avui se’n diu l’església “de can Roure” a la que hi ha al “carrer” (avui carrer de Sant Joan). No sense algunes trifulques, com narra el coetani Francesc Gorina, el darrer Gorina que fou amo de can Gorina, en les seves llibretes.
El segon gran salt, serà la transformació de poble només agrícola, a compartir l’agricultura amb ser lloc l’estiueig. Cal dir que des de molts anys abans, algunes de les famílies que tenien masos, ja havien abandonat la contínua residència al mas a què havien estat obligats per ser pagesos de remença, i s’havien establert, convertits en industrials o gent de carrera, fora del poble. A aquests primers estiuejants, que venien a residir a la casa pairal per vigilar les collites, se n’hi van afegir altres. Un dels primers i ben il·lustre, fou Pere Aldavert, el cappare de la Renaixença, que vingué a Matadepera, atret per la fama dels bolets que s’hi feien, i acabà fent-s’hi casa: la remarcable casa Aldavert del carrer de Sant Joan, avui en mans dels seus descendents.
En aquesta segona etapa, vaig conèixer el poble. Els meus pares van llogar un piset davant de l’Hotel, els estius del 1956 al 1959, per passar-hi les vacances escolars. L’estiu del 60 van considerar que ja érem massa grans per estiuejar i vam començar a fer quinze dies de vacances i prou, en un apartament a la platja.
I poc hi havia vingut, fins que hi vaig venir a viure de manera permanent, als inicis de la tercera transformació. La que estem vivint: la conversió de Matadepera en un poble residencial. El 1991, trobant-me en la necessitat de traslladar o bé el despatx professional o bé el domicili familiar, vaig venir a viure a Matadepera. En haver pogut tastar les amenitats de l’urbanita des d’un dels carrers més transitats de Sabadell, el record de Matadepera, de l’amable vida del poble, va determinar el canvi. Com jo, molts ho van fer abans i molts ho han fet després. Un de cada quatre veïns actuals ho ha fet després. L’agricultura ha estat abandonada. El darrer pagès en actiu, en Mingo Comasòlivas, va penjar l’aixada quan els anys –que no perdonen- li van dir que prou. La immensa majoria, doncs, dels mataperencs, són gent que han triat Matadepera per viure, perquè és com és. No costa gens d’entendre –doncs- que ens agrada com és, que n’estem orgullosos de què sigui com és, i que volem que ho continuï sent.
Interessos
Novembre 15, 2006 on 1:26 pm | In PolÃtica catalana | No Comments
Un dels meus interessos, al qual dedico força temps, és la Història. Però la història en minúscules, la història de la gent del país, la que es pot llegir en els fons notarials, en les fonts d’època, en general. La història en majúscules, la deixo per als acadèmics; no en sé prou com per fer-me opinió, encara que cal dir que per conèixer el rei en Jaume I, em sembla que no hi ha res com llegir el Llibre dels feyts. Convenientment anotat, això sí.
Suquet d’escrita
Novembre 15, 2006 on 1:09 pm | In Calaix de sastre | No Comments
Quan vaig passar una llarga temporada hospitalitzat, li vaig preguntar a la dietista un dia, en broma, si al mar on anaven a pescar només hi havia lluços. La resposta va ser que el lluç agradava a tothom. Segurament. Però és una llàstima. El mar està ple de peixos boníssims que la gent ha anat oblidant i que tenen preus relativament modestos. La rajada, nom que es dona a diverses espècies de peixos bastant semblants, en altres llocs se l’anomena escrita i també bastina. És un animal gustosíssim, amb espines cartilaginoses, que només enfarinat i fregit ja és prou agradable. També es pot fer en escabetx.
Aquesta setmana, però, se’m va acudir fer-ne un suquet, perquè em voltava pel cap haver sentit el nom d’aquest plat. La recepta que vaig trobar a Internet, era la clàssica d’un cuiner professional, difícilment realitzable a bord d’una barca, que és l’origen dels suquets i de tots els ranxos de peix, en general. Un cuiner de restaurant és un director d’orquestra i el d’una barca toca sol. Fetes les adaptacions corresponents, doncs, el vaig cuinar així:
En primer lloc, vaig posar els trossos de peix, salats, en una escorredora. Vaig posar a esclafar un bon brou de peix. Llavors, en una cassola de cul rodó amb dos dits d’oli, a foc viu, vaig anar fregint rodanxes de patata, fins a daurar-les per fora i segellar-les a fi que no es desfessin en la cocció posterior. Acte seguit, vaig enfarinar i vaig anar fregint els trossos de peix. Mentre fregien, vaig picar dues cabeces d’all, prèviament pelades. Llavors, un cop l’all començava a daurar-se, vaig abaixar el foc i hi vaig afegir un tomàquet ratllat. Quan el tomàquet va quedar confitat amb l’all, hi vaig posar les patates i el peix, i els vaig cobrir de brou. Un pessiguet de sal per a les patates, que no en tenien, i a coure. Quan pràcticament va ser cuit tot, hi vaig incorporar una picadeta de safrà, alls, pinyons i un crostó de pa torrat. Cinc minutets més, i fora.
L’èxit va coronar l’empresa, mal m’està el dir-ho.
El desengany
Novembre 14, 2006 on 7:04 pm | In PolÃtica catalana | No Comments
La reedició del tripartit ha portat desengany a moltes persones. Bones persones, que van votar CiU desitjant un pacte entre forces sobiranistes, o que van votar ERC, també desitjant el mateix. Gent que creia que ERC no donaria la presidència del país a algú que ha declarat repetidament que no hi ha drets històrics de Catalunya, etc.; espanyolista militant, en una paraula.
Ara se senten traïts. Sap greu, però com que “de los escarmentados nacen los avisados” potser alguns es passaran en el futur al vot útil. És menys idealista, però els Reis són els pares. En democràcia hi pot haver diversos sistemes de llei electoral; cada una té avantatges i inconvenients. El que tenim, que dóna tanta autonomia a les cúpules dels partits, amb una llei d’Hont que castiga la divisió del vot, afavoreix la bipolaritat.
Només determinats territoris, a causa del doble eix dreta – esquerra i sobiranisme (o regionalisme, en alguns) – centralisme, tenen partits a banda del binomi PP - PSOE. La majoria de l’estat no té aquest segon eix: el centralisme és general; amb la qual cosa, el tercer en discòrdia, el comunisme més o menys penedit, és clarament residual. Nosaltres, doncs, si no triem un dels dos eixos com a principal, ens trobem que hi ha cúpules dirigents de partits que trien per nosaltres.
Qui se sent traït, doncs, no és que l’hagin enganyat: és que no tenia ben entès el mecanisme polític que tenim. I si se sent desenganyat i decideix no votar en el futur, com alguna bona gent dolguda aquests dies ha dit, indirectament estarà donant poder als qui menys voldria que el tinguessin. “Passar” de la política, mai és “no fer política”, és menjar-se qualsevol gripau que et posin, sense dir res.
Qui sòc
Novembre 5, 2006 on 1:54 pm | In PolÃtica catalana | No Comments�
Vaig n�ixer l’any 46 a Sabadell. He seguit la professi� del meu pare (administrador de finques) durant quaranta-cinc anys. No tenint continuadors, m’he jubilat amb 60 anys. Des de finals del 1991 visc a Matadepera. Participo en entitats c�viques i�culturals diverses, i espero ser regidor del meu poble, si tot va b�. Crec que em puc definir com a mestre de res i aprenent de tot.
Powered by WordPress with Pool theme design by Borja Fernandez.
Entries and comments feeds.
Valid XHTML and CSS. ^Top^