Un poble per viure-hi
Novembre 17, 2006 on 5:33 pm | In Matadepera |
L’evolució històrica de Matadepera l’ha sotmès a canvis considerables. El primer, passar d’un conjunt de masos agrupats a l’entorn d’una parròquia que fou fins a mitjans del XVIII, a la vall de la riera de les Arenes, per on puja el camí ral de Barcelona a Manresa, a tenir nucli urbà. Narcís Gorina, de can Gorina, empès per la mala situació econòmica que ja l’havia dut a fer cessions emfitèutiques i vendes de terres del mas Gorina, el 1768 començà a establir trossos de terra per fer casa, en un camp que tenia al costat del camí ral, anomenat, segons les fonts, pla del Bonyet, del Boïet o del Beneït. Així, Matadepera tindria el seu primer carrer, denominat genèricament “lo carrer” en els seus primers temps. A aquest nucli urbà s’acabaria traslladant, a principis del segle XX, el centre de gravetat social –la parròquia. De la que avui se’n diu l’església “de can Roure” a la que hi ha al “carrer” (avui carrer de Sant Joan). No sense algunes trifulques, com narra el coetani Francesc Gorina, el darrer Gorina que fou amo de can Gorina, en les seves llibretes.
El segon gran salt, serà la transformació de poble només agrícola, a compartir l’agricultura amb ser lloc l’estiueig. Cal dir que des de molts anys abans, algunes de les famílies que tenien masos, ja havien abandonat la contínua residència al mas a què havien estat obligats per ser pagesos de remença, i s’havien establert, convertits en industrials o gent de carrera, fora del poble. A aquests primers estiuejants, que venien a residir a la casa pairal per vigilar les collites, se n’hi van afegir altres. Un dels primers i ben il·lustre, fou Pere Aldavert, el cappare de la Renaixença, que vingué a Matadepera, atret per la fama dels bolets que s’hi feien, i acabà fent-s’hi casa: la remarcable casa Aldavert del carrer de Sant Joan, avui en mans dels seus descendents.
En aquesta segona etapa, vaig conèixer el poble. Els meus pares van llogar un piset davant de l’Hotel, els estius del 1956 al 1959, per passar-hi les vacances escolars. L’estiu del 60 van considerar que ja érem massa grans per estiuejar i vam començar a fer quinze dies de vacances i prou, en un apartament a la platja.
I poc hi havia vingut, fins que hi vaig venir a viure de manera permanent, als inicis de la tercera transformació. La que estem vivint: la conversió de Matadepera en un poble residencial. El 1991, trobant-me en la necessitat de traslladar o bé el despatx professional o bé el domicili familiar, vaig venir a viure a Matadepera. En haver pogut tastar les amenitats de l’urbanita des d’un dels carrers més transitats de Sabadell, el record de Matadepera, de l’amable vida del poble, va determinar el canvi. Com jo, molts ho van fer abans i molts ho han fet després. Un de cada quatre veïns actuals ho ha fet després. L’agricultura ha estat abandonada. El darrer pagès en actiu, en Mingo Comasòlivas, va penjar l’aixada quan els anys –que no perdonen- li van dir que prou. La immensa majoria, doncs, dels mataperencs, són gent que han triat Matadepera per viure, perquè és com és. No costa gens d’entendre –doncs- que ens agrada com és, que n’estem orgullosos de què sigui com és, i que volem que ho continuï sent.
No Comments yet »
Suscripció RSS als comentaris de la entrada. URI per a retroenllaç.
Deixa un comentari
You must be logged in to post a comment.
Powered by WordPress with Pool theme design by Borja Fernandez.
Entries and comments feeds.
Valid XHTML and CSS. ^Top^