Blog d´en Toni Ferran

L’estafa de l’impost del patrimoni

El govern del Zombie Presidente, per boca del seu aspirant a perdedor, va amenaçar fa uns dies que ressuscitarien temporalment l’impost sobre el patrimoni. Aquest és un tribut essencialment venjatiu. Ve a ser una multa que els governs, quan volen fer demagògia, fan pagar els estalviadors, per no haver malgastat.

«Només per als més rics», van matisar. Hauria resultat una novetat. En aquest país, els més rics –els rics de veritat- no paguen. Poden permetre’s el cost de les estratègies per evitar-ho. Se’n diu enginyeria fiscal. Els més pobres tampoc paguen, per raons evidents: d’allà on no n’hi ha, no en pot rajar.

Qui sempre paga la festa, doncs, és la gent de classe mitjana, preferentment si a la seva terra parlen català. Són molts i se’ls pot xuclar la sang de forma lucrativa, per a què er pueblo de la Espanya cañí segueixi vivint de las peonás sense fotre ni brot; i els zeñoritos, de les subvencions agrícoles als seus latifundis, també sense fotre ni brot.

Després, quan ve la lletra menuda, es comprova un cop més que el de Madrid mentia per la gola: la veritat és que pagaran els qui tinguin més de 700.000 € de patrimoni. Si ha arribat a vell i ja no té cap hipoteca, després de tota una vida de treballar com a autònom, d’arriscar-se per no haver de compartir el fruit de l’esforç amb un amo, després d’estalviar per no haver de malviure d’una hipotètica pensió de vellesa, hom pot haver reunit aquests estalvis, poc mes o menys, sense fer cap pelotasso ni sortir a Telecinco a vendre les misèries personals.

És a dir, que pagaran els pobres desgraciats que es prometien una vellesa confortable com a compensació per haver treballat tota la vida com una mula, des de jove. Els rics de veritat, els qui han fet el pelotasso, els que surten a Telecinco, ja tenen les seves SICAV, que no les toca ningú.

Però aquesta només és la primera part de l’enganyifa: anunciar que faran pagar als rics (cosa que tothom diu que veu bé) i fer pagar als benestants, fins que deixin de ser-ho. La segona és implantar un impost que cobraran –o no, si no volen- els governs autonòmics, per a que sembli que millorarà el finançament autonòmic.

Que no millorarà realment, perquè el govern central deixarà de pagar als autonòmics els diners que recaptin per l’impost de patrimoni. És a dir, que el beneficiari únic de l’increment de pressió fiscal a les classes mitjanes que ens amenaça, serà el govern central. Però el veritable objectiu s’haurà assolit: tenir més diners i que la “culpable” sigui una altra administració. A més, els “indignats” quedaran mig contents, perquè hauran vist espoliar els qui envegen. I els rics de veritat, encara més: se n’hauran sortit quasi de franc.

Llàstima que aquí no hi hagi qui cridi “agua” i els faci fugir, com passa amb els trileros!

És que no paren…

Des del final del franquisme –en un tres i no res farà quaranta anys- la judicatura espanyola deu ser de les poques castes que manté el grau d’arbitrarietat inalterable, globalment considerada. Els hauria de fer vergonya, si en tinguessin.

El país del Sud té un tribunal Constitucional que es permet contradir les lleis que la ciutadania referenda, com si la sobirania residís en el tribunal i no en els ciutadans. I això, tenint el mandat exhaurit un nombre significatiu dels seus membres.

També té un tribunal Suprem que es permet judicar lleis, com si fos el Constitucional. Quan no li agrada una llei del Parlament, dicta que es canviï. Per a més INRI, no ho diu a qui l’ha fet –el Parlament- sinó a qui li toca posar-la en pràctica- el Govern. Es dona la paradoxa, doncs, que el club de cantamanyanes de la plaza de la Villa de París pretén obligar al Govern a no complir una llei del Parlament.

I, per reblar el clau, el president del tribunal Superior colonial, es permet parlar a la premsa d’una interlocutòria que ha dictat, sense haver-la entès. El ridícul que ha fet el pobre quídam, és dels que faria dimitir a qualsevol, en un país civilitzat. Però ells no gasten, d’aquesta mena de manies…

Trobaríem més exemples de manca de dignitat, si féssim memòria: jutges vedette que instrueixen causes sense cap rigor, per filies i fòbies; sentències ad hominem per declarar il·legal un partit que no agrada a la ortodòxia espanyolista, sota el pretext que la condemna de la violència que fa als seus estatuts no és prou creïble… Inasequibles al desaliento, com la Falange, les van fent, una d’arrere l’altra. Està a punt de tornar al poder un partit que mai ha condemnat els crims del franquisme, però la judicatura no hi veu problema. Per què? Aquests són dels seus, i els bascs són l’enemic; no és el mateix.

És evident, que l’aparell d’administració de Justícia de l’Estat és un aparell d’administració de venjança i repressió. Això hauria de canviar; em pregunto si podem o, encara millor, si cal que hi perdem el temps. Em sembla que no. Aviat farà 300 anys del Decret de Nova Planta d’en Felip d’Anjou; fem-ne un altre, que revoqui totes les autoritats, com feia l’article 51 d’aquell, i que estableixi el nostre propi òrgan d’administració de Justícia.

Després d’haver declarat la independència, naturalment.

Es veu que volen suprimir les Diputacions, a can sociata

A can sociata del carrer Nicaragua, ben bé, no ho sé si les voldrien suprimir; però com que són un zero a l’esquerra…

La cosa fa ferum de piula electoral, de fet. En el cas de la de Barcelona, ha sigut el refugium pecatorum per col·locar companys de partit incòmodes o massa sapastres, per manegar quantitats enormes de diners sense fiscalització democràtica, i per fer de contrapoder a la Generalitat convergent, durant els anys de Pujol.

Ara, quan el PSOE veu que n’hi queden poques i que cal estrènyer el cinturó de la despesa pública, ha vist la llum: Rubalcaba, finalment, s’adona que no serveixen per a res. Per a res que beneficiï al ciutadà, s’entén. El PP, que ha aconseguit dominar-ne una bona colla, en canvi, s’hi mostra en contra, no cal dir. La subalterna que estava de guàrdia aquest agost, ha corregut a oposar-s’hi en nom del partit. Ells també tenen amics, coneguts i saludats per afavorir amb sinecures. Que ho diguin als de Castelló, sinó, que fan aeroports per anar a passejar-hi la canalla i els hi toca la rifa a cada moment.

L’estructura provincial que va implantar Javier de Burgos l’any 1833, a fi de centralitzar l’Estat espanyol i laminar qualsevol vestigi de poder regional, doncs, podria desaparèixer en l’improbable cas que el candidat socialista guanyés i, encara més improbable, que mantingués la seva paraula. Seria tota una sorpresa, doncs, que aquests fòssils decimonònics desapareguessin.

O sigui que «deixeu pixar el matxo», que deia Josep Pla. Seria precipitat córrer a celebrar-ho.

La ILP «Televisió sense fronteres»

Fa més de quatre anys que vaig posar en un lateral d’aquest blog, un cartellet que protestava per la persecució de les emissions de TV3 al País Valencià. Havia estat una maniobra conjunta dels dos partits hegemònics de l’imperiet, que en això anaven a la una, i feien un PPSOE. Per part del Govern Valencià, el PP, amb Camps al front; des de Madrit, Montilla, llavors ministre. Ambdós personatges van de mal borràs, en aquests moments. Sic transit gloria mundi!

Fa pocs dies, el nou president valencià, Fabra, va dir que li semblava bé que TV3 es vegi allà. L’actual ministre del ram tampoc ho veu malament; la notícia, ara, és que el desnonat govern espanyol ha decidit retirar la seva negativa al tràmit parlamentari de la ILP. Si arribés a bon port, aquesta ILP legalitzaria la forma de posar fi a aquesta censura lingüística. Veies quina casualitat, el document del Ministerio de la Presidencia que comunica al Presidente del Congreso el placet del Gobierno, porta data del 18 de juliol. Tenint en compte que les legislatives es faran el 20 de novembre, sembla que les efemèrides franquistes els tenen el cor robat, a can Zapatero…

En relació a l’assumpte de TV3 al País Valencià, cal dir que pitjor estàvem, però que encara falta molt per poder cantar victòria. Que el Gobierno deixi de vetar la ILP no comporta ni tan sols que el Congreso l’admeti a tràmit, i encara menys que l’aprovi.

En la imminent campanya electoral estatal, com en totes, les temptacions de cridar «catalán el último» seran irresistibles. El tronat imperiet del sud, bovinament «desprecia cuanto ignora», com deia Machado. Allà, l’anticatalanisme és un valor de solvència electoral contrastada.

Podem anar a fer una orxata a la salut dels valencians per això de la ILP, però no cal posar el cava a la nevera, per ara. És massa aviat. A mi m’agrada més saber que la TDT és un sistema de transmissió del senyal televisiu amb data de caducitat. Tecnològicament, és una solució de bricolatge; no durarà gaire més de deu anys. Veurem com s’ho fa ningú, a mig termini, per vetar la comunicació… Paralitzar Internet significa paralitzar la economia, ja ho han vist alguns règims dictatorials. Així que tothom connecti el seu televisor a Internet (que tècnicament ja és factible), s’haurà acabat. No és el mateix prohibir que impedir.

Zapatero convoca eleccions el 20 N

Aquesta fotografia, que publica avui l’edició digital del diari El País, és un editorial, ella tota sola. Chapeau!

Zapatero anuncia la convocatòria d’eleccions el darrer dia feiner abans de vacances. Aquesta és la darrera mesquinesa del mediocre personatge: mirar de xafar les vacances d’agost als que vénen al darrere. Cal suposar que tothom ja fa temps que treballa amb la previsió d’un avançament electoral, i ben poca gent agafarà amb els pixats al ventre.

Com les màscares del teatre grec clàssic, Zapatero ja no és altra cosa que el tornaveu de l’actor, un fòtil buit que li presta una aparença visual i fa sentir allò que diu qui hi ha darrere. Qui sentim parlar, realment, és frau Angela Merkel.

L’espectacle s’està acabant. Apareixerà al final el «απó μηχανῆς θεóς» que resoldrà la tragèdia? Em penso que no. La crisi no la resoldrà una màgica aparició d’un ser poderós -cap deus ex machina ho arregla, això- sinó un canvi de paradigma social: els molt rics seran quasi igual de rics, els menys rics seran bastant menys rics, i els pobres seran una mica més pobres. Que ja ho érem, però no ho volíem veure. I començar-nos a fer a la idea que la nostra butxaca col·lectiva no és la bota de sant Ferriol, que mai para de rajar. La crisi la pagaran les classes mitjanes, que són les que sempre ho paguen tot.

Sembla –diuen les enquestes- que Rubalcaba pot atenuar la victòria de Rajoy. Això és el què ens convé als catalans. Vist que és inevitable que un dels dos governi Espanya, que no tingui majoria absoluta. O potser no; vés a saber…

Espanya, en calçotets

Espanya recorre una llei catalana que estableix que l’aranès és la llengua prioritària a la Vall d’Aran.

Que l’aranès sigui la llengua prioritària a la terra dels aranesos, sembla un fet normal, lògic, incontestable. On ho serà, si no? És que els aranesos no poden esperar que es parli aranès a casa seva? La llei catalana que ara impugnarà el Govern espanyol, segueix la lògica més incontestable. Només faltaria que pretengués imposar el català als aranesos i deixar l’aranès per a ús residual. Seria un acte evident de genocidi cultural.

Aquesta coherència lògica, però, posa en evidència que a Catalunya, on el TC espanyol ha prohibit que el català sigui legalment llengua d’ús preferent, l’Espanya d’avui hi fa genocidi cultural. Suau, dissimulat, però en fa. Ve de lluny: «…y por esto parece conveniente dar sobre esto instrucciones y providencias muy templadas y disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado…», deien les instruccions del fiscal del Consejo de Castilla als corregidors del Principat de Catalunya, l’any 1716.

El pronòstic sobre quin serà el pronunciament judicial del recurs, tots el sabem ja, no fa? Un cop més, Espanya es queda en calçotets davant del món, per voler imposar el castellà fora del seu àmbit lingüístic propi. No els deu importar gaire, tampoc, fer el ridícul. Des de que, a principis del segle XVII, els castellans van pretendre que els seus reis passessin de ser Hispaniarum rex (rei de les Espanyes) a Hispaniæ rex (rei d’Espanya), el reialme no ha parat de perdre territoris. Guinea, el Sàhara i Ifni –al segle XX- han estat els darrers, per ara. Espanya ja no té colònies a ultramar. Ni així, no han entès que no s’aguanta el seu agónic imperi.

Ja només els queden les colònies peninsulars. Esperem que no els durin gaire temps més: el problema de l’aranès –i molts altres de passada- quedarien definitivament resolts.

Camps obeeix

A la foto, Trillo, enviat de Rajoy a la Comunidaz Valenciana per a l’ocasió, dóna el vist i plau al dimitit Camps, un cop verificat que ha dimitit realment i sense dir mal del partit. La monja alférez respira aliviada. Ningú ha parlat dels «Vuiton».

Segons expliquen els diaris, aquest migdia el dimitit havia de comparèixer als jutjats per autoinculpar-se i estalviar-se la vista pública del judici per la trama Gürtel. En altres paraules, per a mantenir-se en el poder com a Molt Honorable (no és conya, és el tractament protocol·lari que correspon a qui presideix la Generalitat valenciana, per més que resulti sarcàstic tractar de molt honorable a qui es dubta que en sigui ni una mica).

La conversa Rajoy – Camps és fàcilment imaginable, bé que haurà sigut completament secreta. Rajoy haurà explicat al futur oficiant del seppuku (versió fallera), que la culpa de tot és dels socialistes, que són uns daixonses i un dallonses, que ni per un moment dubta de la seva innocència, que li sap molt greu haver de prendre aquesta decisió, però que la responsabilitat de presidir el partit l’obliga a adoptar, a vegades, decisions que no són fàcils, i que no es pot córrer el risc de que les insídies dels socialistes posin en perill –ni que sigui una mica- la esclatant victòria que li espera al partit en les properes eleccions. O sigui que tu dimiteixes i no en parlem més, que ja està decidit.

Camps, obedient, ha dimitit, després d’engegar una arenga de comiat patèticament patriòrico – blavera, i cap a casa. Que si el declaren culpable ja no hi farà res, i si no li declaren, tampoc; perquè com diuen els castellans, «muerto el perro, se acabó la rabia».

Zapatero, ningú t’estima

Com el Charlie Brown de la tira còmica, aquest paio no n’encerta ni una.

El diari «El País», sense Polanco (Jesus del Gran Poder, li deien) ja no és el BOE socialista, però Déu n’hi do de les afinitats que manté amb el PSOE. En un editorial que publicava ahir, convidava al pobre Zapatero a plegar d’una vegada i no allargar més l’agonia.

Mira que es necessita ser carnús, per agafar un govern després de la insospitada victòria sobre un PP enxampat en flagrant mentida i castigat per l’electorat, i anar de trompada en trompada fins a la misèria més absoluta. No és que no entengui un borrall d’economia –que no hi entén gens- sinó que deu llegir al revés i desaprèn. Ha acabat fent el contrari del què predicava, evidentment seguint ordres exteriors: Obama, Merkel…

Ara potser no ho voldran recordar els del PSC, però Zapatero va guanyar el congrés del PSOE gràcies a ells. Representava que l’havien convertit a les tesi del «federalisme asimètric», una maragallada que ha fet la fi del cagaelàstics (com era d’esperar). Aquest mediocre personatge mesetario haurà passat per la política espanyola fent allò dels mals viatjants de comerç: dir a tot i a tothom que sí, que després ja ho veurem…

La nostra desgràcia és que les opcions que s’entrelluquen en el futur immediat, són per fugir amb els talons tocant el cul. Rubalcaba, que fa cara de no ser beneit, fa un tuf de recentralització jacobina que mareja. Aquest, dirà que no cada vegada que li surti d’allà, sense ni immutar-se. Amb l’excusa que cal estalviar, ja ens podem preparar per passar per caixa, els catalans. Rajoy, no fa pas més gràcia. Si pot –i si té majoria absoluta podrà- ens passarà pel batan. I si no pot, també deurà parlar català en la intimitat, el concert econòmic serà possible (tant descafeïnat com pugui, no cal dir), s’agilitaran traspassos de competències…

Veurem. No m’agrada gens aquella teoria que diu “com més pitjor, millor”, però si ens trobem amb el més pitjor, potser sí que ens decidirem a fer el millor. D’una p… vegada!

La SGAE y su reverenda madre

Ara es comença a entendre la insaciable voracitat econòmica dels directius de l’entitat.

Fa uns mesos, es va parlar força de la Sociedad General de Autores y Editores (SGAE), pels excessos recaptatoris –justificats per la ministra Sinde, una de los nuestros- que arribaven fins a l’extrem de fer pagar els humils negocis de barbers i pentinadores de barri, per tenir la ràdio engegada mentre treballen.

Amb unes formes que recorden els mètodes de la Geheime Staatspolizei de Göring, els seus saigs intimidaven la pobra gent, exigint-los que provessin que no escoltaven música dels seus associats, per estalviar-se de pagar. Una llista d’associats i música que, per altra part, només era indicativa; és a dir, que el fet de no figurar-hi no era cap garantia de no ser el pagament obligatori.

Ara s’entén. Alguns –encara no se sap quins exactament- capitostos de la SGAE derivaven cap a les seves butxaques una bona part del fruit de la rapinya. Altres, potser només ho consentien, encara que costa de creure: qui és tan beneit que veu robar i ni ho denuncia ni en treu partit? Sembla més versemblant que fossin més llestos, i que també en traguessin bona queixalada, però sense deixar rastres comptables. Això, quedava per als executors materials de la martingala. Els diners que la seva mediocritat musical mai hauria proporcionat a algunes velles glòries de via estreta, a l’abast de la mà…

Els tribunals potser ho diran. O potser no.

ZP, o el trist futur de la estratagema política de dir sempre que sí

Vist que el recanvi de Zapatero deurà ser Rajoy, la cosa serà sortir del foc per anar a parar a les brases.

La veritat és que Zapatero va ser vist com una esperança, després del guinyolesc final del govern Aznar. En quatre dies, el PP va passar de tenir les enquestes de vot a favor seu a quedar com una colla de ridículs mentiders, enderiats en mantenir la seva inversemblant mentida contra tota evidència, quan ja no se’ls creia ni el més beneït.

Solució extrema del PSOE per impedir que el pintoresc José Bono aspirés a la presidència del govern espanyol, aquest pobre mindundi lleonès va començar a dir que sí a tot i a tothom, a tort i a dret, amb l’esperança d’anar governant a salt de mata, a base de mesures d’aparador, sense altre criteri coherent que la supervivència en el poder.

Els catalans el podem recordar al balcó de la Generalitat, encara només candidat d’un partit espanyol, celebrant el primer Tripartit, el de Maragall. El tràgic 11 M encara no s’havia produït, i les seves expectatives de governar eren mínimes, cosa que el va portar a formular -ell devia creure que de franc- la famosa promesa: «apoyaré el Estatuto que apruebe en Parlamento de Cataluña». Mai complerta, com cal esperar de la fauna que governa, ara l’un, ara l’altre, el país veí.

Després vindrien la gratuïta ofensa a la bandera nord-americana –que en pensava treure, de la boutade- la bovina negació de la crisi que s’acostava, que ja teníem al damunt, i tantes altres misèries que hem pogut veure, amb aquest cap de trons a la Moncloa.

No diré que hagi estat el pitjor president de la democràcia espanyola, perquè Aznar i algun altre podrien ser lligats en el mateix feix, però vaja!

Si a algú té la temptació de considerar a l’homenet del bigoti un bon president, que el recordi, infatuat, volent donar lliçons de política econòmica als alemanys, que eren qui pagava la disbauxa del totxo que el PP va engegar!

Quin país, el país veí, Mare de Déu! Encara que el nostre, amb els dos tripartits, tampoc estava per presumir de res, fins fa quatre dies.