Blog d´en Toni Ferran

Ja falta poc

Diumenge tindrà lloc la tragicomèdia que pot marcar el rumb d’aquest país. Perquè resulta tràgic i còmic alhora que tres mil i escaig de confrares d’una secta marxista-leninista puguin trencar les oracions a un milió tres-cents mil votants. Qui els hi ha donat cap representativitat? Els votants van donar-la als deu diputats que tenen, no a aquests tres mil i escaig. Que aquests deu encolomin la responsabilitat a una assemblea on s’hi apunta qui vol, on cada un només es pot representar a ell mateix, és un frau, una dimissió de responsabilitats.

Quina garantia democràtica oferirà la decisió que prenguin, sigui la que sigui? Cap. En comparació als 337.794 votants que van treure el 27S, quin tant per cent representarà aquesta assemblea? Poc més del 1%. A més, quants d’aquests tres mil i escaig són infiltrats dels serveis secrets espanyols o de partits antisobiranistes que pretenen impedir la independència? No se sap, però no costa d’endevinar que n’hi haurà.

Però el cos electoral, al qual sovint s’adula dient que l’encerta sempre, quan el més cert és que a vegades sí i altres no, ara ha posat la independència de Catalunya en el tràngol de passar per aquesta ruleta russa. Si acaba triomfant el no a la investidura de Mas, només ens quedarà l’esperança de què aquest súcube que és la CUP foti un pet com una gla, i no torni a bufar cullera en termes electorals.

Que és tant com dir que tots aquells que van votar-los per desconfiança en la fermesa de JxS a l’hora de dur a terme el procés, s’adonin que els ha sortit el tret per la culata i no els tornin a votar pel març. De fet, és probable que ells ja ho sospitin; d’aquí ve aquesta aria della pazzia que ha estat la negociació, que no podran tornar a representar. Així sigui.