Blog d´en Toni Ferran

El fiscal Bogarde

El fitxatge d’en Duran ha sortit bastant Bogarde. Era un futbolista del Barça que es distingia per ser negre, no per jugar bé. El senyor Rodríguez, igual. Es distingeix per haver estat fiscal, no per la seva agudesa analítica.

Després de de tot el què està passant al país, al pobre home no se li acut altra cosa que dir: “la Constitució del 78 també la van votar els catalans”. Sí, però vigilats pels militars; no se’n recorda? Per què creu que van muntar un sistema de reforma constitucional tan complicat i tan molest, sinó per impedir que passats uns anys de Parlaments elegits per sufragi universal, a ningú li fos fàcil resoldre els problemes de fons que llavors s’ajornaven amb un rentat de cara democràtic?

Val a dir que un altre mecanisme de fossilització es va posar per a l’Estatut, encara que per temors diametralment oposats. I confirmats quan, a pesar de la majoria de dos terços al Parlament i de ser referendat per la majoria de votants, un grapat de jutges s’ho passen tot plegat per l’engonal i el retallen a fons.

Que molts votessin aquella Constitució per sortir del franquisme -una bona part dels quals ja deuen ser morts- no pot obligar als que avui vivim a trobar-la bé encara. Fins i tot en el cas d’haver-hi votat a favor llavors.

Fitxar aquest home després d’haver perdut de cop tanta gent significada, demostra fins a quin punt ha caigut en la misèria política Unió. No sols han perdut la mitat de la militància, que és molt; també han perdut les sinecures que Convergència els oferia graciosament, donant-los molta més representació de la que els pertocava. A partir de la propera legislatura pagaran per haver-se deixat endur pel síndrome d’Hybris i ho passaran, com deia un conegut meu de Mallorca, bastant més de mig puta. La suite del Palace ja és història.

Programa econòmic per al 27S

Fa uns dies, el senyor Valls, president de la Cambra de Comerç de Barcelona, deia que volia conèixer el programa econòmic de les propostes que es presentaven al 27S.

Avui diuen els diaris que la Cambra critica la poca inversió del ministeri de Foment per al corredor del Mediterrani. Diuen: “se mantiene el esfuerzo inversor en actuaciones radiales de la alta velocidad y de baja densidad de demanda“. I afegeixen: “En realidad, el 61 % de la asignación del corredor Mediterráneo corresponde a conexiones de AVE radiales, mientras que solo el 12 % se dedica a dar continuidad a los servicios de AVE a lo largo del litoral y el 27 % restante se asigna a la adaptación de la red al amplio estándar europeo“.

Doncs mira: ja saben el programa econòmic de l’unionisme…

Donald Trump

El papa diu que els divorciats no estan excomunicats

Hiroshima

Llegeixo que a la cerimònia en recordança de la destrucció d’Hiroshima per una bomba atòmica, després de la intervenció del seu primer ministre, els japonesos han cridat “No a la guerra”.

Ho trobo digne d’admiració. Podien haver cridat visques i moris, podien haver reclamat venjança contra els Estats Units… Per molt menys que això, en diversos llocs del món hi ha sàtrapes, victorejats pels seus seguidors, que criden -cridar és de franc- contra els americans.

Pronunciant-se contra la guerra, aquests japonesos s’oposen a la causa d’aquelles morts i de moltes altres. Per què, qui causà la mort de tanta gent: el bombarder de l’Enola Gay quan va llançar la bomba, o Hiro Hito començant una guerra que no podria guanyar? Mirat fredament, l’Emperador la va començar i la bomba atòmica la va acabar.

Per tant: No a la guerra!

Transformar la realitat o sortir als mitjans?

Poc després de la derrota americana al Vietnam, es va posar de moda el què llavors se’n deia l’estètica del derrotat. La gent que volia semblar anti-sistema es posava roba militar. Combinaven aquest vestuari amb un cabell llarg i un consum de drogues que l’exèrcit no hauria permès, per mostrar que s’estava a les antípodes del militarisme, malgrat la vestimenta.

Per a aquella gent, no es tractava de guanyar unes eleccions, de formar un govern pacifista, dialogant, que posés fi a la cursa nuclear i a l’armamentisme en general. Era, simplement, una postura estètica, per aparèixer com a crític des de la comoditat de l’extremisme. Dues generacions després, amb samarretes barates en comptes de roba caqui, apareixen uns altres que fan el mateix: vesteixen a l’estil del col·lectiu, fumen algun porro, protesten contra el poder i eviten responsabilitats.

Només així es pot entendre que la CUP refusi entrar, després del 27S, en l’únic govern de concentració que té la possibilitat de promoure la independència. Ni que hagués de dictar una constitució per al país! El proper govern no farà grans canvis econòmics ni socials. La feina que l’espera és una altra, i només aquesta: deslliurar Catalunya del jou espanyol. De la resta, ja se n’ocuparan unes corts generals constituents, que no són el proper Parlament.

Si hom pensa malament -pensa mal i no erraràs- fa l’efecte que l’independentisme, per a la CUP, només és l’excipient que suavitza el principi actiu que volen inocular: convertir Catalunya en una altra Grècia. Encara que després ens calgui empassar-nos els galipaus de dos en dos, com fan els pobres grecs.

Saben que no serà admès pels catalans, però els és igual, no convèncer a la majoria dels votants. No es fan il·lusions, tampoc. Mostrar-se més radicals que ningú ajuda a sortir a la tele i tenir el minut de glòria. Deu ser per això, que escullen periodistes per a representar-los.

Obama vol aturar les emissions de gasos als USA

Auca de la torre Agbar

Auca de la torre Agbar,
edifici singular.

Un arquitecte trencador
dibuixà el consolador.

El van alçar a les Glòries
perquè no estaven d’històries.

Ara és d’uns capitalistes
que els van agradar les vistes.

Però aquests d’Emin Capital
saben fer comptes com cal.

D’IBI paguem un milió,
posem-hi molta atenció.

Com que marxen els Agbars
hi fem un hotel dels cars.

I abans de fer un disbarat,
demanen el certificat.

L’Ajuntament els el dóna,
el mateix de Barcelona.

Però només es pot dir blat,
si és al sac i ben lligat.

Ara hi ha un bon cacau,
que els ha armat la Colau.

Amb la seva oratòria,
va predicar moratòria.

I llavors, mai ho diries,
va i li fot el lloc a en Tries.

Fa suspensió de llicències,
d’hotels i de residències.

No es pot obrir ni un hostal,
si no em surt de l’engonal.

Durant un any pensarem
si fem hotels o no en fem.

No hem de permetre tampoc
deixar okupes sense lloc.

Però els de la torre han dit,
que ells no es mamen el dit.

I han aprofitat l’estiu:
silenci administratiu.

Ara tenen un paper
que diu que el poden fer.

Es reuneix el Sanedrí
dels que poden decidir.

I anuncien la solució
que s’han tret del caparró.

Ja em rumiat la jugada,
no direu que és mal pensada.

Quan demanin la llicència,
els acabem la paciència.

Si els la dóna un Tribunal,
serà imperatiu legal.

Donem la culpa al Sistema,
i s’ha acabat el problema.

Estratègia pepera

Al país veí