Blog d´en Toni Ferran

El mort de Salou

Aquest trist episodi posa de relleu, un cop més, que quan algú assenyala la lluna, la majoria de la gent mira el dit. El tall ferroviari durant hores, la confrontació entre els senegalesos i els Mossos… són indicis del gran problema, més que problemes per ells mateixos.

A mi em preocupa més el perquè un home de més de cinquanta anys, que evidentment no és un giri anglès begut que s’enfila per passar d’un balcó a l’altre per pura inconsciència, arrisca la vida per fugir d’una detenció. Perquè segur que n’era conscient, que arriscava la vida.

Per a ell, la detenció no devia ser un simple episodi que es resoldria dormint una nit en un calabós i perdent quatre galindaines que tenia per vendre. Tot fa suposar que es veia a venir un internament més que probable al centre de detenció d’estrangers de la Zona Franca, per acabar expulsat del país. Això sí que fa por.

I el pitjor de tot, és que aquesta mena de problemes no tenen solucions màgiques: ni els papers per a tots ni les tanques de punxes han resolt res.

Nichts Neues im Süden

Diu el full parroquial dels socialistes espanyols que els barons regionals del PSOE (o sigui, els cacics locals de les autonomies mendicants) s’oposen frontalment a la idea, que atribueixen al PSC, de promoure un tracte fiscal que més o menys es pogués assemblar al concert econòmic basc.

Quan n’hi va haver ocasió, acabat el franquisme, Raventós i els seus -dòcils al dictat del compañero Felipe- s’hi van oposar a peu i a cavall, titllant-lo d’insolidari. És possible que els seus continuadors recentment s’hi hagin mostrat a favor en alguna ocasió, perquè els canvis de parer del PSC ja no sorprenen a ningú. El seu actual president, que es va significar al Parlament en desobeir, junt amb la senyora Geli i altres, les ordres de Pere Navarro, avui manifesta públicament que la independència és impossible i -fot-li, que belluga- inviable. Però què faci o deixi de fer el PSC, avui en plena decadència, no preocupa quasi a ningú.

En canvi, la cúpula del PSOE, en fer seva la reclamació d’aquests barons regionals, confirma novament la tesi de l’independentisme: seguint la tradició multisecular, torna a fer-se evident que un canvi polític en el Govern espanyol no implicaria cap alteració en el tracte a una Catalunya que seguís sota dominació espanyola. No és de témer que una hipotètica millora fiscal futura pugui seduir als més tebis i debilitar el front independentista.

Com en la novel·la de Remarque, “Sense novetats a l’Oest”, però al Sud, en aquest cas.

Roma locuta, causa soluta

Des de les altures de l’altiplà peninsular, la veu d’un xicot que es diu Errejón ha sentenciat: “Catalunya sí que es pot”, no és independentista. Ho ha dit en castellà, encara que soni igual.

Tant li fa què pugi dir el iaioflauta, la senyora que escriu contes per a la canalla o la resta de la colla pessigolla local que forma la candidatura. Si tinguessin dignitat, li posarien les peres a quarto immediatament; però no cal patir, que no ho faran. L’esperit sucursalista dels botiflers, el comparteixen amb els del Círculo Equino, que no són gaire més intel·ligents, però tenen el ronyó cobert o bé ho fan veure.

En fi, que España y yo somos así, señora…

Rato visita Fernández Díaz

L’enciam galàctic

Avui diuen els diaris i les televisions que uns astronautes han tastat enciams cultivats per ells mateixos a l’espai. És probable que la novetat de cultivar vegetals en condicions d’ingravidesa absoluta aporti coneixements científics, i això està bé. Ara, pel què fa a l’aspecte gastronòmic, de moment només se sap que l’hortalissa té un sabor diferent, que és un concepte totalment vague i imprecís.

Caldrà veure si surt ara cap xef dels que es dediquen a plomar colomins -vull dir a gent que té molts diners i poc paladar- i posa a la carta una amanida d’enciam galàctic. Que de més verdes en maduren.

La monja alferes

El gen Carod

Ara que semblava que finalment, Esquerra començava a deixar de banda les criaturades, va el regidor Alfred Bosch i surt amb la reivindicació de “desborbonitzar” el nomenclàtor de la ciutat de Barcelona.

No és que estigui malament, esporgar del nomenclàtor alguns noms, però fa l’efecte que la llista ha estat elaborada durant l’estona que ha durat la ingesta d’alguna beguda en una taula de bar, perquè és evident que n’hi falten molts. Per esmentar-ne només un parell, tenim els casos de la plaça del Baró de Viver, alcalde de Barcelona durant la dictadura de Primo de Rivera, o el carrer de l’Almirall Cervera, un andalús famós per haver estat derrotat pels americans a la Guerra de Cuba.

Trobo que amb les nombroses mancances que s’acumulen a Barcelona, les propostes haurien d’anar dirigides a resoldre-les. Si s’han trobat unes arques municipals sanejades, perquè no comencen a desmuntar privilegis com els dels empresaris del taxi, i que cada llicència sigui de qui el condueix, o bé obrir espais per a què els pagesos dels voltants de la ciutat venguin directament al públic la seva producció, en comptes de forçar-los a vendre-la a les grans superfícies?

Com pot justificar un ajuntament que presum de ser l’esquerra radical, que la llicència municipal d’un taxi o d’una parada en un mercat es compri i es vengui per unes xifres que la majoria de famílies amb persones aturades no tenen ni mai els hi deixarà ningú?

El regidor Bosch torna a les collonades tradicionals que tanta fama donaren als senyors Carod i Putxi, quan eren a la cúpula del partit. Si no hi havia altra forma de treure’s del damunt les nombroses frustracions de la impotència, tot i que feien riure, es podien perdonar. Ara, quan participen del poder municipal, quan el país està a un pas de treure’s de sobre la frustració nacional, només serveixen per mostrar les limitacions personals de l’interfecte.

L’oracle de Gènova

El ministre i Rodrigo Rato

Fernández Díaz, ministre d’Interior, i Rodrigo Rato, més que probable resident d’alguna institució penitenciària estatal en un futur immediat, es van reunir. Sembla que, de forma retòrica, tothom es pregunta que què devien parlar.

Reforma de la Constitució