Una altra volada de coloms
Març 25, 2007 on 8:07 pm | In PolÃtica catalana | No CommentsLlegeixo que un conegut (re)publicà, corifeu de Carod, insinua la possibilitat de convocar un referèndum per exercir el dret a l’autodeterminació de Catalunya, i llença una indirecta a CiU per a què se sumi a la proposta si el Tribunal Constitucional fa la trinxadissa previsible. Tot i que la legislació de l’Estat no admet l’exercici d’aquest dret ni a Catalunya ni a cal altra nació de l’Estat, invoca la legislació internacional com a garantia de la convocatòria del referèndum. No cal dir que els drets dels pobles són imprescriptibles i irrenunciables –altrament mai es podrien exercir, perquè les potències colonials ja es preocupen de legislar-hi en contra. La pregunta seria, en tot cas: els altres països ens donarien suport en defensa del Dret, o farien com Anglaterra al segle XVIII, que es va conformar amb Gibraltar en concepte de les trenta monedes per trair-nos? Però no és aquest l’únic dubte.
Imaginem per un moment que agafem Espanya en calçotets i no tenen bemolls d’enviar-nos la Brunete (la divisió cuirassada, no la mediàtica) quan convoquem el referèndum. Quin resultat hi faria, en l’estat actual del país, l’opció independentista? Mal que em pesi, cal dir que no sóc gens optimista. Em sembla molt que entre els espanyolistes de tot pelatge, els que miren pel calaix que faran demà i no més lluny, els de “més val boig conegut que savi per conèixer” i els “no sap / no contesta”, tombarien la cosa. Queda massa per fer, encara. Llavors, tindríem allò que en jurisprudència se’n diu «l’excepció de cosa jutjada»; no pas eternament però sí que per un bon temps. I quina explotació de l’èxit en faria Espanya? No vull ni pensar-hi.
Com que jo el que pretenc és que el meu país sigui independent, i no que es conformi amb una expansió sentimental d’un dia, amb un exercici d’onanisme plesbicitari probablement contraproduent, em sembla més prudent no posar el carro davant del matxo i començar a pujar la casa des dels fonaments cap a la teulada. Sospito que Esquerra pretén donar-li una alegria al cos i prou, perquè només els preocupa apropiar-se del vot de CiU. La independència de Catalunya, ben poc. No és d’això del què els acusa Carretero, un dels seus, que els coneix per dins?
La qüestió real, però, és què caldrà fer després de la sentència del Constitucional. No es pot saber, ara per ara. Tot i el pessimisme general, caldrà veure llavors quina és la magnitud de la tragèdia (com diria Monzó), quina és la reacció de la societat catalana a la coça als morros que li donarà Espanya. No seran els partits polítics qui la puguin dur pel ronsal, si cal fer res una mica dràstic; més aviat serà qüestió d’escoltar-la bé, que el prestigi de la classe política no està per filigranes. I si llavors el país està prou emprenyat com per engegar Espanya a pastar fang, ja en parlarem. Les amenaces dels milhomes d’Esquerra només els fan riure, als espanyols. I fer boicot al cava català. Els fan el mateix efecte que el general Bum-bum de la cançó infantil:
El general Bum-bum, quan se’n va a la guerra,
damunt del seu cavall fa tremolar la terra,
damunt del seu cavall, galopa que galopa,
damunt del seu cavall, galopa amunt i avall.
Aparteu les criatures, que el cavall és de cartró,
aparteu les criatures, que ni s’espanta ni té por!
Un pop en un garatge
Març 25, 2007 on 11:03 am | In PolÃtica catalana | No CommentsSegueixo amb el comiat de Lluís Llach. No per parlar de l’home i la seva obra que, crec, s’expliquen per si mateixos, sinó per remarcar com un país està al darrere d’aquest cantant, d’aquest músic, d’aquest poeta, que ha estat una peça cabdal de la seva vida sentimental. Només cal recordar com ahir, quan va convidar al públic a cantar amb ell, les imatges ens mostraven polítics, artistes, gent de tota condició cantant o cantussejant amb ell. Tots? No. En mig del mar d’humanitat que vibrava, un ésser immòbil, quasi astorat, posava cara d’aguantar el xàfec resignadament: Montilla. Certament, en arribar va rebre una copiosa xiulada del públic, però un parell d’hores llargues després, plenes del bany sentimental de poesia, de “mística” terrenal, sense perdre el món de vista, el motiu no podria ja ser la xiulada. Em va fer venir al cap una cançó castellana que ens ensenyaven a escola, quan era petit:
-Porqué no lloras, Simón?
le pregunta la tia Eustaquia.
-Yo no soy de la pirroquia
y los que lloran lo son.
Montilla, simplement, no és de la parròquia. No és que aquest país, que la seva gent –de la qual n’hi havia una mostra representativa ahir, allà, exclogui a ningú. Com diu la cançó del mateix Llach:
Venim del nord,
venim del sud,
de terra endins,
de mar enllà,
i no creiem en les fronteres
si darrera hi ha un company
amb les seves mans esteses
a un pervindre alliberat.
I caminem per poder ser
i volem ser per caminar.
Però a aquell que arriba amb vocació de preservar-se dins la bombolla cultural dels que vingueren del mateix lloc que ell, de viure al marge de la vida col·lectiva del país, d’ignorar-ne la llengua i la cultura, a qui és capaç de dur la presidència del país com un Governador Civil de províncies, no hi ha qui el pugui fer parroquià. Llavors, en mig de la parròquia, només és un pop en un garatge.
El comiat de Lluís Llach
Març 25, 2007 on 1:34 am | In Calaix de sastre | No CommentsAra mateix ha acabat la transmissió del concert de comiat de Lluís Llach, a Verges. Em sembla que val més que només copiï aquí l’adaptació que va fer de la traducció de Carles Riba del poema de Kavafis, i que va musicar.
ÍTACA
I
Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d’aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.
Tingues sempre al cor la idea d’Ítaca.
Has d’arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l’illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.
Ítaca t’ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca
t’hagi enganyat. Savi, com bé t’has fet,
sabràs el que volen dir les Ítaques.
II
Més lluny, heu d’anar més lluny
dels arbres caiguts que ara us empresonen,
i quan els haureu guanyat
tingueu ben present no aturar-vos.
Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny de l’avui que ara us encadena.
I quan sereu deslliurats
torneu a començar els nous passos.
Més lluny, sempre molt més lluny,
més lluny del demà que ara ja s’acosta.
I quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes.
III
Bon viatge per als guerrers
que al seu poble són fidels,
afavoreixi el Déu dels vents
el velam del seu vaixell,
i malgrat llur vell combat
tinguin plaer dels cossos més amants.
Omplin xarxes de volguts estels
plens de ventures, plens de coneixences.
Bon viatge per als guerrers
si al seu poble són fidels,
el velam del seu vaixell
afavoreixi el Déu dels vents,
i malgrat llur vell combat
l’amor ompli el seu cos generós,
trobin els camins dels vells anhels,
plens de ventures, plens de coneixences.
Ho sap tothom i és profecia
Març 24, 2007 on 11:55 am | In PolÃtica catalana | No CommentsTot allò que es podria dir de la vergonyosa claudicació d’Esquerra pel poder (poderet, que el senyor encarregat els posa les peres a quarto, si pixen fora del test sociata), ho acabo de llegir en un article a l’Avui, d’Heribert Barrera.
El veterà polític explica com, fa trenta anys, va refusar una proposta d’absorció del PSC i es lamenta que ara Esquerra “a canvi de poder administratiu, que permet resoldre problemes personals de tot tipus, ha acceptat joiosa la satel·lització que aleshores refusàrem” (sic). No és que no tinguin a la seva militància gent sincerament nacionalista, als quals els deu doldre i els deu fer caure la cara de vergonya contemplar, posem per cas, la boutade del seu líder –qüestionat, però líder-, que diu sense rubor que les al·legacions de l’advocacia de l’Estat demostren que l’Estatut és constitucional.
De fet, Carretero i la gent que li dóna la seva adhesió, van per aquest cantó. Potser ja ho he explicat algun cop, però el mateix Barrera va sentenciar, fa bastants anys, que el fat d’Esquerra és que li pertoca una escissió cada deu anys. En els darrers trenta, la cosa es compleix al peu de la lletra. Primer va ser la d’Hortalà i els seus, que se’n van anar per fer Esquerra Catalana; després van venir Colom i Rahola, que van sortir per fundar el PI; ara (encara es digui que no), Carretero i els més de cinc-cents adherits que ha reunit, tenen tots els números per acabar fundant un nou partit.
També fa una colla d’anys, un conseller nacional d’Esquerra –llavors, ara convergent- va proposar que el partit es passés en bloc a Convergència, per fer, amb les dues militàncies juntes, un Partit Nacionalista Català fort, majoritari. La proposta va ser refusada en veu alta a la sala i lloada en privat, als passadissos. Trista sort la d’un partit de segona fila en el qual els seus dirigents opten sistemàticament i ofuscada per ser cap d’arengada en comptes de cua de lluç.
Oh, l’ecoloxia!
Març 23, 2007 on 1:04 pm | In PolÃtica catalana | No CommentsAvui diu un diari que madò Mayola de can Fanga combatrà la sequera regant la meitat els jardins públics de Barcelona. Un, que ha tingut pagesos a la seva família, creia que calia regar quan no plou, precisament! Es veu que la regidora criptocomunista del cap i casal, que diu ser verda, només ho és de cap.
També anuncia que regaran menys els carrers. Si es refereix a que deixaran de fer servir les mànegues d’aigua a pressió en comptes d’escombrar, ja fa temps que convenia que ho fessin, que això de la necessitat d’estalviar aigua no és pas d’avui. A Matadepera ja fa temps que paguem l’aigua com si fos de disseny, amb aquest pretext. Ara, si vol dir que no esquitxaran els carrers abans de passar-hi la màquina que escombra, els barcelonins i tothom qui pensi baixar a la capital ja poden anar comprant-se una mascareta, si no volen acabar amb els pulmons plens de brutícia barcelonina (ecolòxica i sostenible, no cal dir).
Una altra mesura, serà que ara usaran l’aigua de la capa freàtica per regar els carrers. I pararan els brolladors que funcionen amb aigua llençada, és a dir, aquells que no la reutilitzen. Hom es pregunta com és que no ho feien ja, després de tant de temps de donar la pallissa per fer-nos dutxar en comptes de banyar-nos i pretendre minar la moral dels qui tenen piscina a casa.
En el darrer lloc de la llista de mesures, hi ha el control d’escapaments (sens dubte la forma quantitativament més significativa de malbaratament públic de l’aigua) i la substitució d’espècies vegetals que demanen molta aigua al jardins, a fi de que necessitin menys rec. Potser podrien haver començat per aquí, i no pas ara, sinó molt abans.
Com que l’Ajuntament de Barcelona ve a ser l’Ágata Ruiz de la Prada del municipalisme sociata, a l’hora de posar de moda rucades i, després, encara, tothom mira de ser més ecologista que els altres, que a ningú el sobti si s’acaben netejant les vidrieres municipals a escopinades i fregant amb paper de diari.
La nostra cap de llista: Mireia Solsona
Març 22, 2007 on 12:51 pm | In Papers de CiU | No CommentsLa federació local de CiU, després d’un procés que s’ha allargat per la necessitat d’escollir entre dues persones amb il·lusió i mèrits suficients per encapçalar una llista que volem i esperem que sigui guanyadora un cop més (i que ens permeti recuperar l’alcaldia), ha designat la companya Mireia Solsona Garriga, Presidenta de l’agrupació local d’UDC, per ocupar aquest càrrec.
Matadepera és, per a ella, el poble que l’ha vist créixer, primer com a estiuejant i després com a veïna. La seva formació acadèmica és en el camp del Dret i es dedica a la docència en l’àmbit universitari. Arrelada al poble, va participar en la Comissió de la Festa Major, en la redacció del Pla Estratègic, va presidir l’AMPA de l’Escola Ginesta, és Secretària d’Amics de l’AIUMA i toca la gralla amb els Amics dels Gegants. Els dos darrers anys ha sigut Regidora dins el nostre Grup municipal.
La Mireia i tots els altres que formaran part d’aquesta candidatura el proper maig, es proposen treballar per al conjunt dels mataperencs, els que ens votaran i els que no. A CiU ens sentim en el deure d’esforçar-nos per a què el poble progressi d’una forma ordenada des de tots els punts de vista: social, econòmic, urbanístic, mediambiental… Volem que aquest bonic racó del món que la majoria hem escollit per residir-hi tot l’any i on alguns, a més, han tingut la sort de néixer-hi, segueixi sent un lloc on viure de ma-nera agradable i on cadascú pugui assolir el seu ple desenvolupament personal.
En els darrers temps, diversos col·lectius de la nostra societat civil s’han adreçat a CiU per demanar la comprensió i el diàleg que no trobaven en el Govern municipal. Hem fet amb molt de gust el possible per atendre’ls i, tot i estant a la oposició, ajudar-los en allò que nosaltres també consideràvem raonable. Des del Govern, no cal dir, esperem poder atendre’ls igualment i ajudar-los encara millor.
CiU
Gaseta de Matadepera, abril 2007
Powered by WordPress with Pool theme design by Borja Fernandez.
Entries and comments feeds.
Valid XHTML and CSS. ^Top^