Blog d´en Toni Ferran

Maltractaments

S’acaba de promulgar una sentència judicial, en la qual s’absol el marit d’una acusació de maltractaments. Els fets provats, segons el document, són: parella en procés de divorci; ell obre la nevera i comença a menjar meló; ella li diu que la fruita és d’ella, que li han dut a ella (no costa d’endevinar que sense un somriure als llavis); ell li respon (premonitòriament) que és «una filla de…»; la tal, li posa una denúncia falsa per maltractaments físics, aprofitant una esgarrinxada que té al braç.

Tot i la sentència absolutòria, l’home se sent perjudicat, perquè ha adquirit injusta fama de maltractador. Sense negar que l’home ha estat perjudicat, em semblen molt més perjudicades totes les dones realment maltractades, que ara estaran una mica més sota sospita, també injustament. Aquest home, si pot trobar una altra companya que no sigui una harpia com la que li va tocar (el món n’està ple, de bones companyes), deixarà d’estar sota sospita.

El precedent, no obstant, pesarà; més, si tenim en compte que tampoc és flor que no fa estiu. Temps endarrere, una magistrada ja va denunciar la proliferació de denúncies falses per maltractaments, com a forma espúria de guanyar avantatge per a la dona en el procés judicial de divorci.

Llavors ja, la notícia va ser rebuda amb xiscles per les truges que s’han cregut que el feminisme és el masclisme en sentit invers i no el contrari del masclisme. No són moltes, ni de bon tros, però fan soroll i troben la toixa col·laboració d’uns quants banaus que, amb la suposició que deu fer “progre”, els riuen les gràcies i corren a confessar-se raça inferior. Potser vostè, home!, però no generalitzi…

A la immensa majoria de les persones (dones i homes), que són prou intel·ligents, no les enganyen ni les unes ni els altres, però aquesta mena de fauna infecta, encara que potser no se n’adoni, és la que perjudica més a les víctimes del masclisme. Després del propi masclisme, naturalment.

La mala salut de ferro

Em refereixo a la de CiU, la federació de partits que formen CDC i UDC. Fa anys que se’n pronostica la ruptura. Els interpretadors d’auguris aprofiten qualsevol ocell a l’esquerra, immemorial signe de malastrugança, per anunciar-la.

Certament, a CiU hi ha dos partits. Si fossin un de sol, les discrepàncies serien –segurament- amenaces a la unitat que se li suposa a un partit que pretengui durar. Però són dos. Un i un altre. Això vol dir que no són un de sol. Sembla que hi ha qui no ho vulgui entendre o, més ben dit, que hi ha qui vol que la gent no ho entengui.

Llavors surt allò de què en Duran vol ser ministre. I què? Que no ho pot voler? Companys va ser ministre de Marina amb Azaña i ningú hi té res a dir, sembla. Deixant de banda l’aspecte més personal, qualsevol que pretengui governar aquest país, només té dos camins, en relació al govern espanyol: o s’hi entén –amb més o menys entusiasme- o surt al balcó de la plaça de Sant Jaume i proclama la república catalana. Per ara, la segona alternativa té el mateix pronòstic que l’anterior intent, malauradament; només deu quedar la primera, doncs. Sabut és que l’entusiasme amb que s’ho prendrà un xusquero que ja ha estat ministre serà molt superior al d’un catalanista, que potser hi veurà, fins i tot, la cullerada de farmacopea que les circumstàncies t’han receptat.

Tot i que també és possible que un dia la federació es trenqui –res és etern- i no sembla tampoc que es pugui fusionar en un sol partit en un futur a mig termini, la cosa no fa cara d’anar-se’n a can Pistraus, em sembla. Les discrepàncies entre els dos socis es deuran anar produint, no cal dir. Una federació política no és un orfeó, on qui desafina o es desacompassa enfonsa l’actuació. I és amb aquests vímets que caldrà fer el cistell.

Fotja (albufera d’Alcúdia)

Llena de serradures

Es veu que a un animal de peu rodó que, usant el catanyol presidencial es diria que té la cabesa llena de serradures, no li ha sortit altra flatulència verbal sinó que cal canviar les denominacions d’origen clàssiques dels vins catalans, per viñedos de España. El pobre, acabat d’arribar a les moquetes, encara no té el morro fi dels capitans del Baix Llobregat, enganxats a la mamella de fa temps, i no deu ser capaç de distingir el corrosiu líquid de tetrabrik del seu hiper, d’un Penedès o d’un Costers del Segre. O d’un Ribera de Duero, un Rueda, un txacolí de Getaria, un Rias Baixas, un Rioja alabesa, etc.… Total, si el vi només el deu usar per fer un kalimocho alternatiu, ecològic i sostenible!

Potser podria explicar-li que no es poden barrejar esclops i gorres, i la influència de la composició de cada terrer en la qualitat dels seus vins, la importància d’allò que els francesos en diuen un grand crû, però ara mateix em fa mandra…

Perquè el canvi, doncs? Pura tècnica del manual sociata: canviar el nom de les coses en comptes de millorar-les. El gran argument és que Espanya és més grossa que el Priorat i costa menys de trobar al mapa. Posats a fer, podia posar wineyards of the Earth, que encara és més gran i es veu de més lluny. Si no em creu, que em faci el favor de comprovar-ho: senyor Conseller, agafa el primer coet que surti a l’espai i m’espera allà, fins que jo vingui. No es mogui, eh?

Mort i més mort (postal de Mallorca II)

En aquests dies, dues notícies han somogut la monotonia informativa dels resums anuals, l’alegria per decret i la rucada del raïm: mort i més mort.

La mort de dos inmigrants, que ha matat per un temps l’esperança de pau a Euskadi, aquella que els qui la volem, vèiem darrerament una mica més propera. I la mort a la forca d’un dictador que havia mort tanta gent, seguida de la mort d’una colla de gent d’entre els que s’alegraven de la seva mort.

No val la pena de fer cap reflexió moral adreçada als qui maten; és picar ferro fred: no en gasten, de moral. A qui cal fer-les és als que en teoria –i més en teoria que a la pràctica- estan del cantó de la democràcia. Perquè no sembla gaire democràtic –tot i que sigui legal i constitucional- que la represió de l’exercici del dret a l’autodeterminació d’un poble estigui cedida a una institució armada, que pot obrar autònomament del poder polític.

La punyetera mania de figurar davant tothom mentre per sota la taula es fa el mesquí ha fet quedar com un ruc en Bambi. La pau deurà arribar, perquè cal que la pau arribi. Però cal posar-la en primer lloc, que l’objectiu de la victòria sigui la pau i no la derrota dels altres. L’optimisme és petitet.

La boja carrera de morts als països islàmics, que no s’atura ni sembla que tingui aturador. Optimisme zero. Entre el seu clergat hi ha tants folls com tingué el cristianisme fa uns segles, quan cremava Servet per dir que la sang circulava pel cos, quan feia retractar Galileu. É pur, si muove. I tants d’altres que l’ex-negociat de Ratzinger va fer matar durant segles. Hi haurà cremes de mesquites allà com hi va haber crema d’esglésies aquí? Sembla difícil. El cristianisme va néixer contra el poder, encara que després s’hi casés; l’Islam va néixer al seu favor: la barreja poder temporal – poder espiritual hi està tan ben travada des del principi que sembla difícil de negar, aquest mortífer all-i-oli.

Ah!, i hi ha hagut canvi d’any. Bons desitjos de que sigui millor, encara que al pas que anem…

Postal de Mallorca (I)

Dia dels Innocents. D’un moment a l’altre deuran ser les cinc de la tarda. Amb l’ordinador a la falda, escric des del Port de Pollença, davant el mar, a un pas de la petita rada militar des d’on Ramon Franco i uns quants italians sortien a bombardejar Barcelona fa una colla d’anys.

Des d’aquí, la badia sembla un llac. No es veu fora puntes. La petita península on hi ha el fanal de la rada, queda sota la Penya del Migdia, a la península d’Alcúdia. La seva serralada enllaça amb la de Farrutx, en segon terme, empal·lidida per la distància. Es veuen les dues xemeneies del cadàver de la vella tèrmica. La d’Es Murterar queda darrere el Puig d’Alcudia. La vila es mostra com un acaramullament de cases fet per una gegantina escombra, sobre les quals destaca la caixa, de gòtic de mestre d’obres, de l’església parroquial de Sant Jaume. Enganxada al Puig (redundància de català i àrab), la petita serra de Son Fe que va abastir de carbó la tèrmica. Després, una petita vall per poder veure la muntanyeta –d’un morat aigualit- de Bonany, entre Petra i Vilafranca. I més turons, la vall de Llenaire… Els pins em tapen la turística vomitada de ciment del Port. Si ho veiés Hermen Anglada Camarassa, que vivia aquí mateix! Ara, però, el passeig del moll és tancat als cotxes, perquè som ecològics i sostenibles. Quan fou mort el volien combregar…

El sol ja va baix. La seva  llum ho daura tot. L’aigua està quieta, com en un safareig. Amb prou feines converteix en ziga-zagues els reflexos de les arboradures de quatre o cinc balandres fondejats en roda, tots donant  amb docilitat la proa a ponent. Cap pal de vela llatina, cap antena sostenint el parasol. On són els llaguts com els que feia el mestre d’aixa que hi havia a quatre passes d’aquí? Ves a saber. Els seus hereus fan avui, a peu de la carretera que va a la vila del sen Joan Mas, closques de plàstic on posar-hi potents batedores per cremar benzina a doll i fer el tifa.

Uns quants núvols que semblen pintats per Magritte posen la dièresi en alguns del cims que rodegen l’aigua. El sol ha anat caient. Primer pintant l’aigua de franges de groc i de blau cel, com una camisa de fantasia. Ara, mente el segon terme va afinant el seu blau, cada vegada més clar, el primer agafa pinzellades d’ultramar amb les vores taronja. Dura un moment. Després, desapareix darrere les roques que, des de l’altra cara, des de la cala Sant Vicent, Joaquim Mir va pintar tan bé en aquell quadre gegantí que guarden els monjos de Montserrat.

Sense l’escalforeta dels seus raigs, la sobtada fresqueta convida a tornar a casa i encendre un petit foc a l’escalfapanxes de la cuina. Escoltaré uns responsoris de Nadal del pare Narcís Casanovas, un sabadellenc que va néixer dos-cents anys abans que jo.