Postal de Mallorca (I)
Gener 4, 2007 on 1:10 pm | In Calaix de sastre |
Dia dels Innocents. D’un moment a l’altre deuran ser les cinc de la tarda. Amb l’ordinador a la falda, escric des del Port de Pollença, davant el mar, a un pas de la petita rada militar des d’on Ramon Franco i uns quants italians sortien a bombardejar Barcelona fa una colla d’anys.
Des d’aquí, la badia sembla un llac. No es veu fora puntes. La petita península on hi ha el fanal de la rada, queda sota la Penya del Migdia, a la península d’Alcúdia. La seva serralada enllaça amb la de Farrutx, en segon terme, empal·lidida per la distància. Es veuen les dues xemeneies del cadàver de la vella tèrmica. La d’Es Murterar queda darrere el Puig d’Alcudia. La vila es mostra com un acaramullament de cases fet per una gegantina escombra, sobre les quals destaca la caixa, de gòtic de mestre d’obres, de l’església parroquial de Sant Jaume. Enganxada al Puig (redundància de català i àrab), la petita serra de Son Fe que va abastir de carbó la tèrmica. Després, una petita vall per poder veure la muntanyeta –d’un morat aigualit- de Bonany, entre Petra i Vilafranca. I més turons, la vall de Llenaire… Els pins em tapen la turística vomitada de ciment del Port. Si ho veiés Hermen Anglada Camarassa, que vivia aquí mateix! Ara, però, el passeig del moll és tancat als cotxes, perquè som ecològics i sostenibles. Quan fou mort el volien combregar…
El sol ja va baix. La seva llum ho daura tot. L’aigua està quieta, com en un safareig. Amb prou feines converteix en ziga-zagues els reflexos de les arboradures de quatre o cinc balandres fondejats en roda, tots donant amb docilitat la proa a ponent. Cap pal de vela llatina, cap antena sostenint el parasol. On són els llaguts com els que feia el mestre d’aixa que hi havia a quatre passes d’aquí? Ves a saber. Els seus hereus fan avui, a peu de la carretera que va a la vila del sen Joan Mas, closques de plàstic on posar-hi potents batedores per cremar benzina a doll i fer el tifa.
Uns quants núvols que semblen pintats per Magritte posen la dièresi en alguns del cims que rodegen l’aigua. El sol ha anat caient. Primer pintant l’aigua de franges de groc i de blau cel, com una camisa de fantasia. Ara, mente el segon terme va afinant el seu blau, cada vegada més clar, el primer agafa pinzellades d’ultramar amb les vores taronja. Dura un moment. Després, desapareix darrere les roques que, des de l’altra cara, des de la cala Sant Vicent, Joaquim Mir va pintar tan bé en aquell quadre gegantí que guarden els monjos de Montserrat.
Sense l’escalforeta dels seus raigs, la sobtada fresqueta convida a tornar a casa i encendre un petit foc a l’escalfapanxes de la cuina. Escoltaré uns responsoris de Nadal del pare Narcís Casanovas, un sabadellenc que va néixer dos-cents anys abans que jo.
No Comments yet »
Suscripció RSS als comentaris de la entrada. URI per a retroenllaç.
Deixa un comentari
You must be logged in to post a comment.
Powered by WordPress with Pool theme design by Borja Fernandez.
Entries and comments feeds.
Valid XHTML and CSS. ^Top^